Jordi de Viatge

dijous, 28 d’abril de 2011

Albània - De Barcelona a Tirana


Ja feia molt de temps que Albània em cridava.

La veritat que mai no m'hagués cridat l'atenció si no fos per que quan vaig anar d'Erasmus a Pàdova una de les companyes de pis era Albanesa, mes concretament, de Kruja. Des de el primer dia que sempre ens vam portar bé, i anar a Albània era un tema pendent que em feia molta gracia.
De feia anys que algunes intentones havíem fet per anar cap allà, però mai sortien, fins i tot m'havia comprat ja fa alguns anys una guia d’Albània, que va costar de trobar...(http://www.bradt-travelguides.com/Book/55/Albania.html). Aixì que aquest darrer estiu va sortir l'oportunitat. I cap allà vam anar, 15 dies.

Marxem:
Arribar a Albània va ser mes fàcil del previst. Volíem anar en avió i vam veure que directes no n'havien; una alternativa era anar a Italia i d'allà saltar en ferry fins a l'altre costat. Després de buscar una mica vam trobar una companyia que feia connexions diàries des de Barcelona: Adria Airways (http://www.adria.si/).
Mirant les combinacions de dies, i parlant amb la Eli, al final vam trobar un combinació que per no molt mes de 300e ens portava de Barcelona a Tirana, passant per Ljubljana. Que dius... "barat no és", però sent un vol que no opera una low cost... doncs si.


Total, una tarda de principis d'agost vam despegar camí de Tirana, la capital d’Albània.

Anàvem una mica preocupats, ja que per fer la connexió a l'enllaç de Ljubljana teníem només 1 hora, i ja només de sortida dúiem 30 minuts de retràs. Així que traient la vena catalana vaig pensar... genial, Ljubljana és una ciutat encantadora, hi vam estar fa anys i va ser una grata sorpresa, així que si pel que sigui ens quedem tirats aquí... doncs mira, podrem estar-hi una tarda, i de regal!!! Però no.
Vaig preguntar a l'ostesa, i em va dir que no hi havia problema amb l'enllaç. Li vaig insistir, ja que anàvem tard, i res... ella tan tranquil•la seguia dient que cap problema. I és clar que no hi havia cap problema... el nostre vol a Tirana sortia amb 2h de retràs!!! De matinada...

El Ljubljana-Tirana el vam fer amb un avionet petit, i hi havia gent que venia de tots els racons d’Europa.
Cap a les 2 o les 3 de la nit arribaven a Tirana.
Per sort l'Eli ens va venir a buscar amb el seu pare, quina sort!! Així que va ser baixar del cotxe i enfilar cap a Fuj Kruja, la ciutat on viuen els seus pares.
Va ser arribar, amb tota la calorada, i anar cap a dormir. Ens vam instal•lar a casa teva i vam tenir tot un pis per nosaltres, perfecte!

Al dia següent vam fer el primer esmorzar a "Ca la Mamma Puprriqi", o sigui, la mare de l'Eli. Va ser un senyor esmorzar, mmmmm, i els que ens esperaven....

Tirana
Després vam decidir anar cap a Tirana, a visitar una mica la capital.

L'aventurilla del transport a Albània no té preu, és molt curiós, i res a veure amb cap altre lloc. Sort que anàvem amb ella, per que sinó hagués estat impossible arribar enlloc. Per explicar-ho entenedorament: no existeix el transport públic! I a partir d'aquí... comença l'aventura "Furgone". I què és l'aventura "Furgone"? Doncs l'aventura furgones és el mitjà de transport que utilitzen allà, i consisteix en una sèrie de parades on hi ha, o hi passen, furgonetes, que fan rutes fixes. Vindria a ser com una línea de bus, però portada privadament per furgonetes particulars. El problema principal és que normalment, tret de les zones turístiques, la gent no parla ni anglès ni italià, així que la comunicació és molt complicada. El segon problema és que un no té ni p..a idea d'on són aquestes parades, i finalment, si arribes a saber on és la parada, el problema el tens en saber quina de les furgonetes és la que et porta al teu destí.


Total... que vam arribar sense mes incidència a Tirana. El preu del bitllet ja no el recordo, però era molt econòmic.







La parada del furgone estava a uns 20min a peu del centre de Tirana, així que vam anar xino xano fins al centre. La passejada va ser agradable, primer per un barri popular, on moltes cases estaven pintades amb colorins, per alegrar les façanes, i més tard vam enfilar una llarga avinguda fins al cor de la ciutat. La plaça d'Scandenberg, que és l'heroi nacional d’Albània (http://es.wikipedia.org/wiki/Skanderbeg).

La plaça central està protagonitzada per una estàtua d'aquest personatge i una bandera del país. Davant seu hi ha el Museu Nacional i rodejant la plaça tenim diversos edificis institucionals i una mesquita. El lloc és força maco, però la pena és que estaven en obres i tota la plaça estava aixecada.





Vam seguir passejant i vam anar cap a la zona rica de la ciutat, molt a prop de centre, allà hi ha tot de petits carrers i boniques cases. També està ple de molts bars bastant apijats i algunes places.
Però sortint del centre les avingudes són molt grans, molt amples, molt buides... molt comunistes. Seguint tot recte des de el Museu Nacional arribes fins a la zona universitària, no està malament tampoc. Allà destaca una altra estàtua, una estàtua de la Mare Teresa de Calcuta, que, pocs ho saben, és Albanesa.







Com feia calor, molta calor, i estàvem una mica cansats vam fer una paradeta per fer un gelat. Allà estàvem jo, la Mireia i el Giorgio, ja que la Eli havia quedat amb una amiga.



Un altre dels dies que ens vam escapar a Tirana vam fer la visita al Museu Nacional. Com l'Eli és d'allà i a mes en els entorns turístics la gent parla italià i anglès, vam agafar una guia que ens va portar per tot el museu donant-nos tota mena de detalls. Va ser molt amable, i les explicacions molt interessants, val la pena agafar guia.

Per la nit l'Eli tenia sopar de grup amb els antics companys d'escola, i ens hi van convidar. El feien ara per que molts albanesos viuen a l'estranger (vaig arribar a llegir que el 50% d’albanesos no viuen al seu país) i l'estiu és el període on tothom torna cap a casa i així és normal que aprofitin aquest moment per fer retrobaments.
Al principi ens feia una mica de cosa anar-hi però ens hi vam decidir. Fins al restaurant ens va portar el seu pare en cotxe. El lloc era curiós: allà és porta molt el tenir llocs molt grans on fer sopars de grups a les afores. Hi havia moltíssima gent, i hi cabíem tots. Era un equivalent al Tasca i Vins, però en molt gran! Després d'estar xerrant amb alguns dels seus amics vam marxar d'allà i vam enfilar novament cap al centre per prendre alguna cosa.




Vam anar a un dels bars "de moda" de Tirana, i tela amb el lloc. Era d'aquells llocs que només veus per la tele i que penses que mai et deixarien entrar: música chill out, plantes per tot arreu, palmeres, gent super arreglada, sofàs... va estar molt bé, i com que quasi tots els seus amics parlen italià o anglès no vam tenir gaire problema per anar xerrant.





Mes tard vam anar a un altre bar musical, aquest cop un lloc mes normalitzat. I d'allà cap a dormir, estávem morts!!!

Etiquetes de comentaris: ,