Creuant la frontera entre Senegal i Gàmbia
Costa una molt
escriure al blog de vegades, i més quan ja no estàs dins del viatge. I això és
el que em passa sempre, ja fa quasi un any que vam tornar del Gàmbia i encara
avui no tenia escrit el darrer capítol de l'aventurilla.
Fa mandra per
molt motius: primer per que sóc una mica gandul, segon per que escriure aquest
mini diari és una forma de relaxar-me quan estic fora de casa, em permet no
pensar res més que allò escric i fa que em senti més com a casa, ja que durant
unes hores "desapareixo" d'allà on estic i em sento igual que a
Barcelona.
Però no, tot i
que no em ve molt de gust escriure ara aquest capítol ho faré. Per què? Doncs
per que és un gran record per a mi mateix, deixo escrits molts dels moments que
he viscut i amb els vídeos i fotografies puc recordar molt millor els moments
viscuts.
També crec que
tot el que queda escrit por ser d'utilitat per altres que algun dia busquen
informació d'aquells llocs on altres ja han anat abans. Al menys jo trec
moltíssima informació del meus viatges a través d'aquest medi, i mai m'ha desepcionat.
La pena és que
havent passat tant temps la intensitat de les coses no es transmet al text, i
això e nota i ho noto. Però no puc fer-hi més, no vull deixar-ho a mitges.
No recordo on em
vaig quedar al darrer capítol, i com ara sóc a l'AVE camí de casa doncs
aprofito aquest moment de desconnexió total obligada.
Una nova
frontera, una nova batalla.
Però aquest cop no podia ser pitjor que les dues
darreres (experiències que em quedaran marcades per tota la vida). La cosa va
ser relativament plàcida, tant que no recordo al 100x100 tot el procés.
No feia molt bon
dia, de fet plovia una mica. Fins ara les carreteres eren entre bones i molt
bones però avui vam tenir un tros una mica dolent. Una mica dolent dic??? No,
dolent no era, era un formatge de gruyère!
Jo i l'Isaac
anavem una mica preocupats, en Molia, el funcionari corrupte que ens va
acceptar l'il.legalitat de quedar-nos a Senegal amb el cotxe més dies del
compte, ens vam signa el pasavant del cotxe per 6 dies, i no tenim clar si eren
6 a partir de la signatura o 6 des de el dia després de la signatura. Total... estàvem
una mica preocupats per si no aconseguíem creuar la frontera amb el paper en
regla (si de forma semilegal ja et collen, amb un paper caducat ens podrien
treure fins els calçotets!). El Roger súper tranquil, no patia gens pel tema ja
que tenia clar que tot té sol.lució.
Teníem bastants
quilòmetres per davant, i en general prou bé. Però quan ja quedava poc la turmenta
va començar a descarregar, i de valent. Però el problema no era aquest, el
problema va ser que per primer cop en milers de quilòmetres l'asfalt estava en
un estat lamentable: ple, molt ple, de forats; de fet no era ple de forats, sinó
que hi havia asfalt de tant en tant entre forat i forat. I clar... amb aquell
tormentón els forats eren plens d'aigua i l'asfalt aparentava se millor que el
d'un circuit de F1, però no, estava ple de trampes preparades per rebentar
amortidors de cotxe.
(Carretera foradada, una dura prova per les suspensions)
Anavem bastant
lents, i el grup dels preocupats començava a patir per si ens tancaven la
frontera i teníem que esperar un dia més a sortir de Senegal. Així doncs el
Roger va agafar el volant... i res tu, qui ha dit forats? A tot drap i recte
sempre que es pugui (a estones era millor anar per fora de la carretera). I
aquí el passat va començar a donar les primeres mostres de que els any no
perdonen i passen factura a tothom. En un dels sotracs els difusors de plàstic
d'algunes boques de l'aire condicionat van saltar, en altres l'alarma, ja
espatllada de fa anys, va saltar també, i de tant en tant queia alguna espumeta
de no se sap on. Però aquí no passa res. Els preocupats ens vam picar una mica:
cada 10 segons veiem clar que el següent forat invisible ens rebentaria algun
dels amortidors, però no, van sobreviure, per molt poc, però van sobreviure.
I arribem a la
darrera gran batalla: la frontera Senegal-Gambia. I ostres.... ningú ens ve a
rebre? Ningú ens vol timar? Serà per la pluja? O serà per que realment a Gàmbia
no hi ha tanta corrupció i al ser una frontera molt menys transitada les coses
són més tranquil·les?
Doncs res,
aparquem a la zona frontera i baixem a investigar com ho podem fer per canviar
de país.
Entrem al garito
de l'aduana, i comencem a fer papers. Ja no ho recordo però no va costar gaire.
Arribem a la de
Gambia, i tot pinta fàcil, i a sobre tot en anglès, genial!!! Au revoir al francès,
per fi! Ja sóc autònom per comunicar-me.
Iniciem els
tràmits, que per variar no és un ni dos, ni tampoc gaire clars. Però sembla que
tot va bé.
I arriba la
paraula clau: pasavant!!!!
I nosaltres.... "pasavant tu p..a madre"
vam pensar.
Ens volien cobrar per entrar amb el cotxe o en el seu defecte
cobrar-nos una escorta i acompanyar-nos a l'altra costat del país. No ens ho
podiem creure, ens estaven timant amb el "Timo Senegalí". I ni
hablar... ens vam posar molt durs i sense a tenir bronca si es va posar una
mica tensa la cosa. Els hi vam dir clarament "Estem cansats de que ens
timeu sempre, ja no ens deixarem timar més i sabem perfectament de sobres que a
Gambia no cal passavant". I res, hi havia un petit poli que semblava que
ja sabia que teníem les de perdre, i tot i que discutíssim no cedia. I ara ho
sento, es que ens van emprenyar una mica, però a l'aduana eren una mica justets
per sort nostra.
Vam
preguntar.... "Preu del passavant
"fantasma"?" i els polis.... es posen a pensar. Jo, el Roger i
l'Isaac estàvem entre indignats i partint-nos de riure: ens volien timar i a
sobre ho feien fatal!!! Els ca... no sabien que cobrar-nos, i a sobre no van
fer el mínim esforç per dissimular-ho.
Total... que diu
"50€". I tornemi... que no, que ens timés, que no, que si no
pagueu ja podeu tornar a Senegal, que no pensem tornar a Senegal.... i així una
estona.
A aquestes
alçades anavem justos de diner en metàl·lic, així que vam preguntar quan costaria
en moneda local. I ens respon, ja no recordo el número, però al canvi eren 30€.
I vam pensar.... a sobre de lladres tontos. Em sap greu ser desagradable, per
que tot i que entenc que aquesta és la dinàmica del lloc, a la nostra
mentalitat costa entendre, i sobre tot acceptar, actituds d'aquesta mena (tot i
que nosaltres en tenim moltes i de molt pitjors). Però és el que vam sentir en
aquell moment. Total, que vam deixar anar els 30€ i fora.
Però no, quedava
un nou pas, el visat de Gàmbia. Visat??? M'havien assegurat que a Gàmbia no cal
pagar visat, ho teníem molt clar ja que l’estàvem segurs.
Total...següent
pas, visat (el pas d'abans era pel cotxe). Aquí el funcionari de torn imposava
més, i el Kalashnikov que rondava pel seu "despatxet" també.
Al principi molt
bon rollete: on aneu, d'on veniu, us compro el cotxe, tinc un amic interessat
en el cotxe, etc... però arribats a un punt ens demana 20€ per visat.
I no:
ni
de
co
nya!!
Ens neguem, amb
el mateix argument d'abans: estem farts de pagar timos, i no ho tornarem a fer.
El noi, molt tranquil ens diu que si cal pagar visat. Li diem que no, que tenim
coneguts que van passar la frontera de l'aeroport feia una setmana i no havien
tingut que pagar.
L'home, veient
que no acceptàvem el tràmit ens va dir amb un to entre pasota i desafiant: "mireu aquest document, posa o no posa
"España"?".
I aquí jo
flipava, si que posava España però es que.... era un DinA4 en blanc amb 4 o 5 països escrits:
Espanya, Itàlia, Grècia i algun altre. I res més: ni paper timbrat, ni text
explicatiu, ni res de res: un miserable DinA4 en blanc amb 5 paraules escrites
en un Word en 5 segons, si es que arriba.
Òbviament allò
era una patranya de paper, i òbviament teníem les de perdre.
Total... o caixa
o cap a Senegal (on segur a la frontera ens esperarien amb els braços oberts).
Així doncs 20 euretes més per cap.
Això si, aquest
cop, per primer cop, ens van donar un document molt clar indicant el motiu del
pagament i l'import, cosa que no havien fet fins ara a quasi cap lloc. Per tant
intueixo que poder aquest tràmit de pagar pel visat a la frontera terrestre si
és necessari.
I ja estem
dins!!!! Què fàcil, comparat amb els altres cops això ha estat un no res, només
4 discussions, 90€ entre els tres i tot sol.lucionat en unes poques hores.
Necessitàvem
moneda local. Un noi, que està al costat de la duana té el negoci muntant al
mercat negre. És totalment alegal, però no hi ha cap problema per a que tingui
la paradeta a 20 metres de la policia. Això si, per fer el canvi tanca la porta
per a que ningú ho vegi. I allà estic jo, canviant el poc que ens queda en
moneda Senegalí i en Euros. En pocs minuts està tot fet i a sobre a un canvi
millor que l'oficial del moment. El que em va sorprendre es que dins d'aquella
paradeta hi havia moooolts, però mooooooooooooooolts bitllets. No deixa
d'impactar que tot estigui plagat de tants extrems a Àfrica, al menys per
nosaltres.
I res, ja estem a
Gàmbia. Prova superada!!!!! (innocents....)
Enfilem ja amb el
cotxe camí del riu Gàmbia, al poble de Barra, al costa d'Essau, que ens deixarà a tocar de Banjul, la capital de
Gàmbia i on tenim previst dormir. El riu Gàmbia no té pont, i per tant cal
creuar-lo amb ferry. Arribem a la porta del port i ens posem a la cua de
cotxes, que són molt poquets (la majoria del transport terrestre que creua
Àfrica tendeix a rodejar Gàmbia ja que per fora les carreteres són millors i no
cal creuar novament dues fronteres).
Un cop allà ens
fan esperar a que el ferry torni de l'altre costat, i de cop un noi m'ensenya
un carnet, que perfectament podria haver estat el del "Super 3". Em
diu que és policia i que el tenim que seguir. Jo, que sóc un cagat i un
desconfiat absolut, no me'l crec i vaig a un dels vigilants de la porta de
l'entrada al ferry a preguntar-li que qui és aquest home que em diu que vagi
amb ell. Sense molt interès m'insinua que faci cas.
Total... mal
rotllo de nou i tots tres alerta: el "policia" ens fa moure el cotxe
a un carrer lateral, parem el cotxe i surten 3-4 persones més de dins d'un
recinte. Ens diuen que traguem tot, i tot vol dir tot, el que duguem al cotxe.
Un cop tret ens demanen que entrem nosaltres, i tot el nostre equipatge, dins
del recinte. Fa una mica de cosa el tema....
Un cop dins, ens
separen als 3, cadascú se'n va amb un suposat policia a una sala diferent. A mi
em toca un bastant simpàtic, cosa que em tranquil·litza una mica. Em demana que
tregui tot el que dugui dins la motxilla, peça per peça, i no en perdona ni
una!!! Butxaca superior de la motxilla, butxaques laterals, roba neta, roba
bruta, farmaciola, cadascun dels medicaments (demanant per a que serveix cadascun
d'ells), reflex, objectius, llibres, papers.... en fi.... que ens estan fent un
control de drogues en tota regla.
Per sort som nois
sans i ni tenim problemes ni ens posen cap problema. He de dir que tot i la desconfiança
inicial que tenia van ser molt amables i tot el tràmit va ser més que correcte
en tot moment.
Ara ja només toca
esperar que arribi el ferry.
Un home petit, que custodiava la porta d'entrada a la plataforma que et fa pujar als vaixells va vindre cap a nosaltres i molt amablement ens va deixar colar davant de d'uns deu cotxes i camions. Va ser extrany.
L'espera no es va fer molt llarga, i ja estavem molt tranquils. I per fi va arribar el ferry!
Com no el petit home ens va demanar una compensació, i bé.... aquest cop vam ser una mica dolents nosaltres, em vaig sentir malament i tot, però com estavem fets pols de tants follons fronterers vam anar a lo fàcil: una crema solar de factor 15 del mercadona i un CD amb hits que duiem per fer més amè el viatge.
I ara si, apretant-nos com al Tetris, i deixant el morro del cotxe al límit del vaixell ja estàvem dins!!!
En pocs minuts arribariem al destí del nostre viatge, tants i tants quilòmetres i avui, per fi, arribem!
(Arriba el ferry, cap a dins!)
(A primera fila)
(Des de dalt del ferry)
(Banjul, ja venim!!!)
(Satisfets)
(Darrera prova pel cotxe)
(Ha fet molt bona feina el VW Passat)
(Un gran equip!!!)
(El port de Barra de lluny)
(El riu és molt ample)
(Un altre ferry com el nostre)