Jordi de Viatge

diumenge, 22 de febrer de 2015

Islàndia - Trek per Hornstrandir, de Hesteyri fins a Hofn

15 de juliol del 2014.
Avui aniré a un dels llocs més espectaculars on mai he estat.

Des de el moment en que vaig llegir, ja no sé on, que Hornstrandir existia vaig tindre sempre en ment que hi tenia que anar. Landmannalaugar té que ser meravellós, i per aquest lloc, ple de colors, he anat a Islàndia, però Hornstrandir cada cop m’atreia més.
El motiu: una península deshabitada, sense gent, sense camins, sense infraestructures, ni xarxa elèctrica, ni cobertura mòbil, on només es pot arribar en vaixell o després de caminar uns dies des de la darrera carretera existent. És una península penjada al extrem nord-oest d’Islàndia i aïllada de la civilització per una glacera, fent frontera amb el pol nord. Increïble, no?

Em llevo normal, una mica nerviós per la motxilla, mai he fet 4 dies en autonomia total, i tot i que en el fons no és res complicat acollona una mica: el menjar, el gas, el fred, el desconegut...

Vaig a passejar cap al centre d’Isafiordur, on dono un petit passeig pel centre i m’aturo a un dels encantador cafès que hi ha. Aprofito per comprar l’ampolla de gas pels pròxims dies i ja enfilo cap a casa.
Com faig tard, i amb els nervis quasi em deixo els crampos portàtils (una especie de malla amb claus que s’adapta qualsevol calçat). La Jana, veient que vaig just i que la motxilla pesa bastant m’insiteix en que el seu pare em porti fins al port, em nego un parell de cops, però veint que realment faig tard accepto.
En dos minuts ja sóc al petit port d’Isafiordur.

(Tot llest)

I engeguem amb el vaixell, serem uns 12, la majoria amb pintes de quedar-nos uns dies a la península ja que anem equipats amb motxilles basant grans i sobre tot... anem vestits de mil colorins!

El viatge en sí ja val la pena, a mi m’impressiona, veient com la neu arriba fins arran de mar, veient el paisatge quasi polar i el mar immens. Miro a la resta de companys de viatge, uns semblen molt sobrats i hiper preparats, un altre... sembla molt just i poc preparat, porta dos piolets que em fan pensar en “segur que cal?”, i un altre noi té la mateixa pinta que jo, ni molt ni poc.




(Arranquem!)


(Pufff, increible!!!)

(I la neu arriba fins al mar)

(Vida dins la barca)



(Fa fresqueta)


Arribem a Hesteyri on està l’inici de la meva ruta, i la cosa promet. Els nois que duen la barca preparen la zodiac i fan el primer viatge per desembarcar-nos, van a tope, molt a tope, però... no tant a tope com en el segon viatge on em toca a mi.

(La zodiac va a petar!)



Un cop a terra l’emoció d’estar en un lloc com aquest m’impregna tot el cos, és una sensació extranya i molt poques vegades viscuda: la solitud total. Però no estem sols.

Hi ha bastant “ambientillo” al petit port, sent uns 40-50 en total. Una dona se’ns acosta al grup i ens pregunta qui de nosaltres farà nit i té previst fer ruta per Hornstrandir. Cinc de nosaltres ens quedarem allà, així que s’identifica com la Ranger (guarda) de la zona i ens condueix cap a un mapa per fer-nos unes quantes preguntes i indicacions.

Ens pregunta cap on anem, quin material portem, i ens indica les dificultats de les zones on va cadascú. Cap a on vaig jo no hi ha gaire problema, alguna placa de neu pel camí, una mica de fang per tot arreu i poca cosa més. Sembla prou segura la ruta, i amb bastanta poca neu, tot i que ja amb la vista puc veure una placa ben gran que separa el camí del primer coll on tinc que arribar.

Vaig a plantar la tenda a la zona habilitada on serem unes 15 tendes a un lloc simplement fantàstic. Un cop feta la feina vaig a donar una volteta pels voltants. 

(La Ranger donant indicacions)

(Un wc de categoria)

(Descansant)


(Barbacoa Islandesa)

(La meva North Face, que no va fallar cap dia!)

Em trobo amb un petit cementiri abandonat, unes quantes cases molt cuidades però buides i... una cafeteria!!!

Resulta que aquí una família ve a passar l’estiu i tenen l’única casa habitada, i alhora cafeteria, de la península. 



(Idílic)



(Sopant)

A les 22h, encara de dia, marxo a dormir.

Dormo com un tronc, unes 9h i quasi sense esmorzar començo desmuntar tot el tinglado, empaquetar-lo dins la motxilla i enfilar el dia de ruta.

Fa bastant respecte, anar tot sol per un lloc tant aïllat m’impressiona bastant. En principi un dels nois d’ahir al vaixell farà la mateixa ruta que jo, però ell no estava molt receptiu a anar plegats així que ho faré sol.
(Encara em perdré abans d'hora)


El camí és fàcil, només n’hi ha un,així que vaig tirant. Primer per una zona planera i després pujant a un altre petit prat una mica per sobre de l’alçada del mar. Un cop arribat a aquest segon nivell veig la placa de neu que tinc que mig rodejar a uns 2000m, per arribar-hi és un petit xou: ja no hi ha camí, hi ha fang per bastantes zones i molts riuets i rierols per tot arreu. És com si la muntanya sagnés aigua.


(Tremendes les vistes del fiord)


Alguns rierols els passo saltant, altres posant el peu sense mullar-lo, però un.... se’m resisteix. LA meva agilitat no és molt alta, però tots tenen passos amb aigua fins als genolls i no vull caure fent malabars, i és clar... de ponts ni rastre. Així doncs decideixo ser pràctic i racional: “no hi ha pont? Doncs me’l faig jo”.  Cinc minuts carregant pedres ben grans i ja tinc el meu pas personalitzat per creuar els punts amb més aigua.


Un cop davant la placa de neu em complico una mica, no sé com passar-la sense tindré que anar en paral·lel per la seva base fins on s’acaba la neu, però clar, seran uns 500 metres de distància amb aigua i fang arreu, cosa que al ritme que vaig no ho faré en menys de 30minuts. Vaig buscant, buscant i quan veig que el pendent de la placa ja no és tant em decideixo per posar-me els mini grampons i fer un recte d’uns 50 metres fins al final de la neu.


Amb tota la tonteria he perdut un munt de temps, més d’una hora tirant pedres a l’aigua, fent esses pel fang i buscant el millor lloc per pujar la rampa.
Però la recompensa i satisfacció no tenen preu!!!




(Dalt del coll!)


(Vistes impresionants)



Després d’aquí el camí baixa fins a una meseta plena de neu i pedra per un terreny bastant fàcil, marcat per fites, però sense rastre de cap camí. No és gens perdedor, però amb boira.... jo crec que pot ser pràcticament impossible guiar-se, així que un GPS és quasi obligatori dur, a poder ser amb el track de la ruta ja marcat. El camí és llarg i vaig fent, tot sol, ni rastre de si ve algú per darrera, i ningú ve per davant. Estic totalment sol, molt sol, i la sensació ja no de sentir-se sol, sinó d’estar-ho realment és impressionant.

(I ara toca planejar per la neu!)

Al final arribo al segon coll del dia, el que em portarà a l’altre costat de la península, la que dona ja a l’oceà i el que em deixarà a les portes de Hloduvik, on faré nit.

La baixada del coll és tremenda, em segueixo sentint com si estigués al Pol Nord: hi ha roca, neu i mar per tot arreu, és una passada. Des d’aquí ja veig el mar un altre cop. I tot impressiona, la geografia em sorprèn molt, és super variable. A 300 metres d’alçada el terreny és roca pura, a 200 ja hi ha verd, i a 100m tot són flors i herba per tot arreu. A zero metres les onades trenquen contra la costa. També afino la vista per si veig algun os blanc. 

(Cansat però conent)



(Flora!)

(Aigua i més aigua)

El Cristian em va explicar que fa pocs anys un os blanc va arribar a la costa de la península. Es veu que no és una cosa extranya, i que cada pocs anys algún os arriva degut al desglaç del pol nord. Jo no ho vaig entendre... m’està dient que un iceberg por arribar fins allà amb un os a sobre? Doncs no....em va explicar que a vegades els ossos queden atrapats a un iceberg i quan ja estan a alta mar, desesperats i amb el glaç sobre el que van ja quasi desfet, es llençen a l’aigua, i amb sort, molta sort, no moren i arriben a Islàndia. Però clar... arriben literalment morts de gana, així que el darrer cop que un va arribar a Hornstrandir, el van matar els rangers.


Per sort no n’havia cap.

(Aquestes vistes bé valen aquest viatge)


La baixada és comença a fer una mica pesada, ja vaig cansat, i noto la motxilla, però el mar està a prop i hi arribo en una estona.

Quan arribo a la platja em trobo amb molts troncs d’arbre. I ostres... si aquí no hi ha arbres!!!


Aquest és un altre fenomen curiós, com el de l’os blanc. Aquesta vegada resulta que els troncs venen de la Sibèria, degut als corrents marins que arrosseguen els arbres fins a les costes islandeses.


A la platja desemboca un petit riu que arriba amb certa força fins al mar. Per creuar-lo hi ha un pont fet amb els troncs de fusta, apilonats i lligats amb cordes velles. La cosa sembla fàcil però aquella estructura no té pinta de ser molt estable i és clar... me la vaig pegar. Vaig posar el peu a un tronc mal col·locat que no s’aguantava amb cap altre, jo el vaig trepitjar per una punta i ell es va aixecar per l’altre, així que el meu peu es va ficar cap a dins,  fins a un pam sota l’aigua, amb la mala sort que se’m va quedar enganxat amb altres troncs. Va ser només un moment, però els 10 segons per a poder-lo treure vaig estar.



(Compte!!!)

(I ara platja!)



D’allà, ja fet una mica pols, portava més de 6 hores caminant em van tocar uns 30min de caminar per la platja fins a arribar al punt habilitat per plantar la tenda.

(Per fi arribo, ja queda res!)

El lloc com no podia ser una altra cosa era idíl·lic: estava situat al costat del mar, amb un circ glacial impressionant darrera. El que hi havia era poca cosa, una senyal que marcava que es podia acampar, una estructura de fibra de vidre per a casos d’emergència i un lavabo molt curiós. Res més, i ningú més.

Vaig plantar la tenda i em vaig posar a descansar una mica, aprofitant per llegir una estona. JO sóc de llegir poc, però la lectura quan estic de viatge em fa passar molt bones estones i m’ajuda a desconnectar una mica del dia a dia, a part de la satisfacció que provoca llegir un bon llibre.

(Increible!!!)

(Plantant la tenda)



(Descansant)

(Preciós!)

3 hores més tard van aparèixer les primeres persones que veia durant el dia. Eren un grup d’amics Islandesos que venien a passar una setmana a la casa que tenien allà al costat. Aquesta península fa molts anys era una zona balenera, amb els seus ports, però fa uns 50 anys el negoci es va acabar i tothom va marxar, deixant les cases abandonades. Però amb el temps les famílies van anar recuperant aquestes cases i a dia d’avui les fan servir com a lloc d’estiueig per a desconnectar a les vacances.


Com a 50m de la tenda tenia un riu bastant ample que no tenia clar per on creuar els vaig seguir, i allí, xafardejant com se’n sortien, és on vaig xerrar amb ells una estoneta.

(Creuant el riu)


(Negre "nit")

Vaig fer una volteta pels voltants, mirant de tant en tant la ruta de demà. Estava una mica aterrat: suposadament tenia que pujar un circ que penjava d’un petit prat  situat 100 metres per sobre del mar. 
El lloc de lluny es veia espectacular, però l’únic punt factible per superar el cap del circ tenia una clapa de neu, i ni així ho veia clar, ja que a mi em semblava que la part més fàcil podria tindre entre un 60-70% de desnivell. I a mi els desnivells....brrrrrrrr.



(Sòl com un mussol)

(La caseta d'emergència)


(L'wc més maco del món?)

Per sopar em vaig preparar el cus cus liofilitzat amb el Jetboil, semblava molt professional tot plegat, i he de reconèixer que era altament pràctic. I a sobre estava bo.

I pensant amb la pujada de demà, escrivint les notes del dia, el llibre a les mans i amb el soroll de les onades de fons em vaig tancar a la tenda ja que fora feia fresca i les quasi 7 hores de caminar amb els 14kg a l’esquena m’havien deixat una mica tocat.
Les sensacions d’estar allà continuaven sent impressionants.

Al matí següent em vaig llevar amb una sola cosa al cap: com ho faré per pujar fins allà dalt??? Estava bastant cagat, i no podia parar de pensar en el mateix. Uffff!!! 
(Aquesta pujada em treu el són, no veig com fer el darrer tram)

Vaig caminar 20minuts fins arribar Skálarkambur, el petit poble semi desèrtic amb tres cases. Allà i havien uns ràngers que estaven arreglant les cases, i vaig aprofitar per preguntar-lis què tal era la pujada. Sense ni preocupar-se em van dir que cap problema, però jo continuava fixat amb per on nassos podria passar. També hi havia 2 o 3 tendes més plantades d’altres grups que feien trekking per la zona.

(Maco,maco...)

(Ai, ai, ai...)




I ja decidit tiro amunt, faig la primera rampa de 100 metres de desnivell fins a la base del circ. Allà em mentalitzo, guardo la càmera, m’apreto ben fort la motxilla, em cago totalment i tiro endavant sense mirar en cap moment amunt. No ho veig gent clar, no veig per on passar que no sigui segurament un lloc on els que tenim vèrtic ens morim de por, però... hi ha camí clar, i enlloc havia llegit que hi hagués cap pas complicat, així que la cosa no pot ser tant greu.

Decideixo utilitzar la tàctica diesel sense pensar, o sigui... deixar la ment totalment en blanc i no parar sota cap mena de concepte.

LA pujada és molt maca, però no la disfruto, faria fotos, però no m’atreveixo, i és dura, però no paro. L’únic que faig és mirar el camí i revisar l’altímetre cada 30 segons. Sé que tinc que arribar als 327m de desnivell, i la base de la rampa eren uns 110. No paro, no penso, no miro. 
(Es veu on comença, però... on acaba???)

La cosa cansa, però com no penso es fa bé. Cada cop queda menys, les ziga zagues es van fent més curtes a mida que guanyo alçada, porto 100m, 150m, 200m.... tot va bé, 250m.... brrrrrrrrrrrr la cosa es fa estreta, i començo a intuir el punt clau que no veia des de baix. 270m.... el camí és moooolt estret i el pendent molt fort, dubto que si rellisqués no fos capàç de frenar però... tot podria ser. I ja arribo, ara si que deuen haver uns 70º de pendent, o poder és la meva imaginació. L’amplada del camí no deu fer més de 15 cm d’ample i arribats a un punt la pròpia paret t’escup una mica, obligant a només tenir un punt de recolzament. Aquí em cago del tot, però ni puc parar ni puc pensar, el pas no té cap dificultat, però la ment... com falli el peu... avall!!!! Són dos o tres segons que ho passo fatal, i després... com pujo fins a dalt de tot? Faltaran com 20 metres de desnivell i estic a tocar de la neu. I ostres.... com tingui que posar un peu sobre la neu en aquell punt... em dona algo. I miraculosament,  a la placa de neu hi ha un mini pas d’un metre d’ample on ja no queda res. Algú ja ho havia trepitjat abans!!!

22 minuts més tard.... salvat!!!!!!!! Ara.... aquest camí fet de baixada no sé jo si l’hagués fet.

Tot suat i esbufegant m’apareix un somriure, deixo la motxilla a terra totalment incrustada al meu cos, respiro, i per fi trec la càmera.

(Al cim!!!)

(Feliç!)

El coll novament mostra unes vistes espectaculars. A l’esquerra el mar, i a la dreta a l’horitzó el següent coll a traspassar que em conduirà al Horn, el meu destí. El camí fins allà no és veu gaire complicat, amb bastanta neu sobre la ruta més evident, i poder fins i tot millor, serà més còmode de fer.

Vaig fent xino xano, sol, alternant llargues plaques de neu amb troços de pedra, tot encadenant una fita rere l’altre. Tot molt fàcil i agradable.


Baixant del següent coll veig tres persones que venen, me les creuo creuant un riu. Ells tant tranquils el passen amb botes d’aigua, i jo amb les meves bambes/bota m’ho prenc amb més calma no sigui cas que posi tot el peu dins l’aigua. Ens saludem i cadascú segueix el seu camí.


Pujo el darrer coll que no té cap secret i d’allà ja enfilo la darrera baixada fins al mar que em deixarà a Hofn, just en front de Horn. El camí està molt enfangat, a vegades fins per sobre del turmell.
Finalment arribo novament a la platja. És de pel·lícula, de la roca i neu fins al mar en menys d’una hora!



(És de postal!)

(Les fites marquen el camí)

(Horn!!!)


Camino una estoneta per la platja i llavors toca pujar un petit turonet. La muntanya crea un petit mur entre dues platges que separen dues valls, cal anar a una mica d’alçada, anant paral·lel al mar, tinc una mica de por, però comparat amb el d’abans això no és res, tot i que cal anar amb compte. El desnivell farà uns 15 metres i per l’altre costat, quan la muntanya ja tira avall, per ajudar, hi ha una corda que et permet arribar fins a baix sense més problema.

(Mar, muntanya i neu, tot alhora!)


(Ocellets)





Ja estic a tocar de Hofn, enfront de Horn, i tinc clar que la meva ruta ja ha arribat a la seva fi. Diuen que el penya segat de Horn és el segon més alt d’Europa, i que és un paradís pels ocells, tenint algunes rutes espectaculars que t’hi porten dins. Però no... jo demà ja torno i estic cansat, així que per avui ja n’hi ha prou, m’he estat unes quantes hores i ara vull disfrutar del lloc sense fer res més.
Finalment arribo a la zona d’acampada de Hofn,i ha varies tendes, 7 o 8 en total, i una caseta que sembla ser la del Rànger.

Planto la tenda i a dinar!!! Estic moooooooooort de gana. Em faig un altre deliciós plat liofilitzat amb el JetBoil (quin grandíssim invent!), i com a pica-pica em menjo el peix sec amb mantega salada que em va recomanar el Cristian (boníssim!).

(Fi de ruta!)


(Quina gana!!)



I sorpresa!!! Apareix una guineu àrtica de sota la caseta del Rànger, i amb ella un cadell!!! Quina passada!!!!


(L'Àrtic Fox!!!)



(Boníssim)


Mentre dino un gran grup que sembla ha arribat amb vaixell fins allà s’està fotent un tiberi. Em veuen allà una mica sol, i no sé si per pena o què m’ofereixen un tros gegant de carn fet a la brasa!!! Em va fer una mica de vergonya acceptar-lo però estava boníssim!
Vaig descansar una miqueta i després vaig anar a donar un vol. Passejant per la platja em vaig trobar una noia francesa amb la que vam estar xerrant una estona, ella venia de l’altre costat i demà farien el camí que jo havia fer avui.

Tot aquí és preciós, les vistes són brutals i l’entorn inigualable. Dels millors llocs on he estat mai. No pel lloc, ni per res en concret, sinó per la sensació d’estar a un lloc totalment remot, molt més de quan vaig estar al Nepal o a Mongòlia per exemple.








(Un sopar espectacular)


La nit, si es pot dir nit, ja que aquí mai es fa fosc, va ser perfecte. De tant cansat que estava vaig dormir com un angelet.



Al matí següent vaig matinar, a primera hora tenia que vindre la barca que em duria de nou a “terra ferma”, a Bolungarvik. Però va trigar una mica.
Com plovia una mica em vaig enfudar amb el “kit” gore-text tot esperant a que arribés la barca.

Quan va arribar em vaig adonar d’una cosa: per a pujar-hi calia arribar a la zodiac, i per pujar a la zodiac calia descalçar-se. Així que dit i fet... fora botes, fora mitjons i pantalons arremangats!


(Esperant la barca)


(Ready!)


I el viatge de tornada com no va ser dels de no oblidar. Quasi 3 hores vam trigar, passant per alguns llocs que havia vist i visitat els darrers dos dies.
El bitllet era bastant car, quasi 100e però sincerament, les vistes, els paisatges i l’atmosfera del lloc són increïbles.




(Tot et sorprèn aquí)






Feia un fred que pelava, amb la velocitat aquesta sensació és multiplicava, i a això tampoc ajudava gaire tota l’aigua que t’anava caient pel moviment de la barca. Però que he de dir? No vaig poder no estar fora quasi tot el trajecte disfrutant d’un lloc tant al·lucinant com aquest.

(Disfrutant del viatge)


Finalment vam arribar a terra ferma, a Bolungarvik, el punt final d’un dels llocs més espectaculars i que més m’ha impactat en molt de temps.

(I ja terra ferma de nou!)




(Descarregant els trastos)

No ho oblidaré mai.

Etiquetes de comentaris: , , ,