Publicitat

Cerca al blog

dijous, 19 d’agost del 2010

Sobre els Trekkings

Des de fa molt mesos que volia escriure sobre els trekkings. Mes concretament des de que portava 3 o 4 dies caminant fent la volta dels Annapurnes.

Abans de marxar tenia 3 dubtes fonamentals, que alguns diran que són una tonteria, però a mi em van fer donar mil i una voltes:

- El calçat: només en duria un i tenia que aguantar 5 mesos, pesant pels +40º de l’Índia als poder -0º,-10º d'algun dia de caminada o dels dies de final d'any.
- La motxilla: 60 litres, 80 litres, 40 litres? Portar la casa a l'esquena semblava molt complicat. Tot i que al final aprens que amb poc, o molt poc, et sobra.
- Els trekkings: sol o acompanyat?

El Trekking:

Mirant i remirant hi ha, a groso modo, 4 formes de plantejar-se un trek d'aquests:
    1) Amb una agencia que organitzi viatges en grup.
    2) Contractant tu mateix un guia i un portejador.
    3) Contractant tu mateix un guia.
    4) Anar pel teu compte.
   
1) Amb una agencia que organitzi viatges en grup.
La primera opció va quedar instantàneament eliminada des de el primer dia: val una pasta. Molt, però molt, per sobre del que jo tenia previst gastar. Aixì que res de res. Tot s'ha de dir que si no tens molt de temps per organitzar-te el viatge (des de l'origen, no de dies reals) i no et vols deixar res sense lligar, és una bona opció.
Els pros que li vaig veure, per la gent que vaig conèixer, és que al anar en grup fas mes pinya, els sopars es poden transformar en mini-festes, la relació amb els guies, que no portejadors, es gran, no tens que preocupar-te pel lloc on dormiràs, ni per demanar el dinar, ni el sopar...
Els contres... doncs similars als pros: al anar en grup es fa mes complicat conèixer gent que no vingui amb tu, costa relacionar-se amb els portejadors, t'ho donen tot fet, no tens mai aquell "ai..." de si alguna cosa pot sortir malament (que té el seu encant)...






2) Contractant tu mateix un guia i un portejador.
No em feia ni gota de gracia, per dos motius molt obvis.
Primer que això d'anar amb una persona desconeguda que et porti amunt i avall durant 3 setmanes 24 hores al dia no em motivava molt. I si no ens portàvem bé amb el guia? o teníem divergències d'opinió? (El dia del Tourung La hi havia grups que sortien a les 3 del matí!!! i jo, amb molta desgana, vaig sortir a les 6, i podia haver apurat bastant mes).
I segon i encara mes important, que algú em portés la motxilla em semblava humiliant, tant per mi com per qui me la portés.

3) Contractant tu mateix un guia.
Doncs igual que el punt 2, però sense la segona part

4) Anar pel teu compte.
Aquí el contra principal era "em cagaré a sobre", i com a secundaris tenia que pensava que probablement estaria 3 setmanes sense conèixer ningú, m’avorriria, em perdria....
Els pros també eren molts: podré fer el que vulgui, anar al ritme que vulgui, decidir minut a minut que fer, canviar la ruta en qualsevol moment, serà molt mes barat...(molt mes barat vol dir 10e menys al dia, tampoc cal exagerar)


Total, que després de donar-li mil voltes (la decisió ja la tenia presa des de el principi, però jo sóc de redundar infinitament en les meves idees) em vaig quedar amb la 4: viatge en grup organitzat anava en contra de la meva idea de viatge, i que em guiessin i/o portessin les coses no em feia gens el pes.


Al cap de 4 dies de trekking les meves idees es van posar totalment a lloc, ja que al veure com funcionen les coses tot s'entén molt mes fàcil.

- Anar en viatge organitzat no està malament: si tens pocs dies per fer-ho o vols anar amb gent i/o amics.

- Sobre el guia vaig adonar-me ràpidament que mes que de guies fan d'acompanyants culturals i organitzadors. En els treks que vaig fer dir la paraula "guiar" és una mica pretensiós, ja que estan molt massificats i perdre's en temporada alta és senzillament impossible.
Els guies són gent encantadora, t'ajuden en tot el necessari, es desviuen per tu (comprovat al 100x100) i sobre tot t'ajuden a conèixer la realitat del país, la seva cultura, com funcionen els pobles de muntanya... Molta gent al Nepal viu dels que anem a fer trekking, i contractar un guia significa enriquir la seva família i el seu país. És una activitat econòmica mes molt respectable.
En general els guies saben parlar anglès, ja que és l'idioma amb el que es comuniquen amb els clients, i molts, això em van explicar ells mateixos, primer han treballat com a porters, i un cop tenen certa experiència, coneixements i dominen l'idioma, si tenen sort, es poden passar a guies, que ja és una feina mes ben remunerada.




- Sobre els portejadors: aquí els temes morals es compliquen una mica mes, però com en els guies, la feina de portejador a Nepal és una feina mes, igual de digne que qualsevol altre i que permet viure a molts d'ells. De porter només en vaig conèixer un, i per sobre, era el portejador d'una parella d'italians, i puc dir que descontent no estava, era la seva feina i la feia amb gust, era un mes del grup.
La cosa es complica quan veus alguns portejadors carregant 2 petates de 120 litres cadascun, pujant uns desnivells brutals i suant la gota gorda. A mi em sabia molt greu veure això, però el límit entre el que poden portar i no suposo que es molt sotil, és la seva feina, i viuen d'això.






Total, abans d'anar al Nepal era reticent a contractar a un guia i estava totalment en contra dels portejadors. Després d'haver-hi anat puc dir que estic a favor tant dels uns com dels altres. Dones feina a la gent local i potencies l'economia del país. Les feines que fan es porten fent des de molt abans que arribés el primer turista i si ets racional tots poden acabar contents: tu per que has pogut conviure amb gent d'un país que d'altra manera no haguessis pogut conèixer, i ells encantats per que han estat treballant a gust durant unes setmanes.


El que fonamental és tenir en compte les condicions laborals dels guies i portejadors: que siguin les mateixes que voldries per tu. No totes les companyies asseguren els seus portejadors i guies, i com la muntanya no perdona, als sherpes i nepalís tampoc, i ells viuen de les seves cames, cal tenir en compte que una torçada de turmell pot significar perdre tota una temporada sense feina, i si mantenen a una família doncs... allò no és Europa i si no treballes no menges, així de fàcil. Per tant, si contractes algú assegurat que estan coberts ells també per a qualsevol incidència: als locals també els agafa mal de panxa, el mal d'alçada els afecta com a tu, es torcen turmells, i també es trenquen cames si rellisquen (en vam veure un cas).

I després de tota aquesta parrafada semi-moral puc dir:
Si tornés sol per allà, si tornés a fer un trek d'aquesta mena, no en tinc dubte, tornaria a anar sol: és fàcil, no té quasi pèrdua, al anar sol coneixes un munt de gent com tu, i cal dir-ho, amb o sense guia, tots els Nepalís no dubtaran a ajudar-te a canvi de res si ho necessites, una bona lliçó.
Però si anés amb grup, amb gent amb una mica de respecte a la muntanya o en una baixa forma física, no dubtaria a contractar tant a un guia com a varis portejadors.
...

divendres, 30 de juliol del 2010

De Darjeeling a casa

Molts dies ja han pasat des de que la cosa es va acabar. Però és una pena no acabar amb els últims dies d’aquests mesos tant especials que vaig passar.


El viatget amb el "Toy Train" de Darjeeling a Siliguri prometia. Un dels 10 viatges en tren mes apassionants de la terra!!! Competint amb l’Orient Express, el Transsiberià...

Dit i fet, el dia D a la hora H enfilem el Hakim la Zarela i jo cap a l’estació. 20 minutets de baixada des de el nostre hotelet al cap damunt de la ciutat fins a l’estació. Tot carregat, molt carregat, regalets per Nadal, records, les meves coses...

Un cop avall faig les fotos de rigor al tren, que és molt petitó i va per unes vies encara mes petites. D’aquí ve el nom de "Toy Train". Jo i la Zarela, ens enfilem a 1º classe, el Hakim que està una mica mes curtit que jo es va agafar 2º. LA diferencia de preu doncs... un valia, crec, 4e i l’altre no gaire mes d’1.




El vagó no està malament, i només hi anem "turistes" (m’agafen certs remordiments), així que amples estem. I mes ens val, que la broma són 8 horetes de res anant a 10km/h.

Tot el trajecte és força maco, vas travessant poblets un darrera l’altre, amb "bones" vistes, "veus" les plantacions de te, la gent fent la seva vida.... la pena mes gran, i molt gran, és que la boira no perdona, i el que en altres èpoques de l’any podrien ser vistes monumentals de les muntanyes ara no deixen de ser ombres darrera dels núvols. Una gran pena.









Mentre anem baixant faig mil fotos, però també vaig pensant "home, per ser dels 10 millors viatges en tren arreu del món doncs... m’esperava mes". I donant-li voltes al tema, 8 hores donen per bastant, un s’adona que anys enrere aquell trajecte tenia que ser impressionant: creues pobles amb casetes fetes de canya, i creuar vol dir que si treus el braç per la finestra pots agafar la sal de dins d’algunes cases, arreu on t’arriba la mirada només veus muntanyes i plantacions de té, el camí és super tranquil i relaxant... per tant... on està el problema? El problema és que el tren passa just per sobre la carretera, si per sobre, no en paral•lel, sinó per sobre, aixì que... perd molt d’encant. Sigui com sigui... ho repetiria sense dubtar-ho.

Després d’hores, arribem a "terra" ferma, una darrera hora planejant per les planícies ens acosten fins al destí final: Siliguri, on tenim pensat dormir-hi 2 dies.

A mi Siliguri no em motiva. La Matilde i la Julie em van explicar que no els va convèncer gaire, aixì que jo ja hi anava poc predisposat.

Sortim del tren, mirem la guia, i enfilem cap a la carretera per trobar un lloc on dormir, que ja es tard. Busquem una mica i en trobem un on el recepcionista es podria dir que, com a mínim, anava molt i molt col.locat, o alguna pitjor. La comunicació amb ell era impossible, no per l’anglès que ja estava superat, sinó per que el noi no era capaç ni de coordinar paraules en l’estat que estava, a part que semblava una mica violent. Al Hakim no li va fer cap gracia, però al final ens va donar una habitació molt gran amb tres llits, una tele i un bany. Quin luxe!!!!!

Al cap d’una estona cap a sopar! A la recepció vam trobar un noi força jove, crec recordar que holandès, i el vam convidar a sopar amb nosaltres. Vam anar a l’hotel del costat, de força luxe. Allí vam estar petant la xerrada. Cadascú ja tenia el seu destí clar, el Hakim cap a Assam, jo a Delhi, la Zarela a Delhi, però en avió i el noi holandès cap a Calcuta en bus/llitera (algun hauré de fer un viatge amb això).

Siliguri... doncs lleig, no promet gaire, per que enganyar-nos.

Al matí següent... a passejar!!! L’inici es trist, surts de l’hotel i el primer que tens és la carretera, una versió reduïda i foradada del que aquí seria una autovia. L’agafem i tirem Siliguri endins.



Creuem un pont i allà faig una de les fotos que m’és m’ha agradat en tot el viatge, i que mes bé representa l’Índia: des de dalt del riu veus uns nens bruts i amb els vestits trencants recollint unes coses grogues de l’aigua. Aquestes coses grogues són... flors, flors que els indis llencen al riu en senyal d’ofrena als seus deus i que aquests nens després de recollir-les podran tornar a revendre.




Per mi és una fotografia preciosa i alhora molt i molt trista, per què tot està així??? Nosaltres mateixos en som els principals culpables, i poc hi faig per millorar-ho.

La primera parada és per comprar llibres (que barats que són!!! i n’hi ha de piratejats!!! per flipar), i la segona per internet.

Després d’això... a perdre’s pels carrerons. I collons... doncs Siliguri mola, té molta vidilla, moltes botigues, un "mercadillo" gegantí, molts carreronets, llocs on menjar.... Al mercat de la fruita em dedico a fer fotos al que veig, algunes fruites mai les havia vist i.... als venedors els mola, així que comencen a demanar-me que els faci una foto a ells i a la seva parada: un agafa un meló per posar, l’altre unes peres, un altre un llibre!!! molta gent m’ho demana, fins que al final m’estresso i decideixo guardar la càmera.










Per la nit decidim anar al "mall", o sigui, a un centre comercial. Els que em coneixeu m’entendreu de sobres...:)

Els insisteixo en anar a peu, m’agrada caminar, molt, és la millor manera de "veure", que no "viure", la realitat d’un lloc. A part, jo que em situo bé, sé arribar fins allà, el vaig veure quan tornàvem de Darjeeling.... tampoc sembla estar molt lluny.

Resultat: una hora mes tard, després de 40min caminant per una carretera sense res mes que cotxes en mig de la foscor, arribem a un centre comercial on no hi ha cap pel•lícula que ens interessi (era l’idea), tampoc hi ha quasi res per menjar, ni per veure. Total... ens prenem un geladet i després d’una curta negociació agafem un rickshaw que ens deixa a l’hotel en 10 minutets. Quins records em va portar aquesta excursioneta... jejeje

El dia següent toca marxar, i sap greu. Ara si que si, això s’acaba. És l’últim trajecte, fa molta peneta. Tinc moltes ganes de tornar, però... una cosa així no sé quan la tornaré a fer i sent sincer... m’ha encantat.

Ens despedim amb el Hakim, em passat molts dies plegats i enyorarem l’infinitat de partides d’escacs que em fet. Va ser un molt bon company de viatge.



Intento agafar un rickshaw que em porti a l’estació, però no hi ha manera, o són molt cars o van plens. I l’hora s’acosta. Al final agafo un "bus", que seria com un rickshaw una mica mes gran on hi "caben" 10 persones, però que realment ve a ser un cotxet equivalent a un Panda. I aquí em torno a emprenyar. El tiu em demana 20 rupies, crec, i jo accepto, què he de fer? Hi ha varis km fins a l’estació, i vaig carregat com una mula. Entro dins, m’emboteixo entre 10 cames i ale... a córrer. Veig com la gent va baixant i paga 10 rupies sempre, així que al meu final... em faig el "longuis" i li pago 10 també. Però no... no cola, i em demana les 20. A mi em fot, per que me les demana per la cara que tinc. Tot i això com que al pujar ja m’ho va deixar clar... accepto a la segona.

A l’estació... moltes cares: cares nepalís/tibetanes i cares indies. Que diferents són!!!! I que gran és India, dins un mateix país hi conviuen mil mons diferents. Crec que és el millor d’aquest país, i una cosa de la que hauríem d’aprendre: a conviure.


En un moment donat em poso a parlar amb un home que va amb tota la família, té cara de tibetà i m’explica que ell ha nascut a la India, al nord, a les muntanyes, i ell... com tants altres, se sent tibetà. I tot i néixer tant a prop de la seva terra... mai l’ha pogut visitar, no ho tenen permès. Una pena.

Ara toquen 16h de tren... però què són 16h??? I mes amb un Radjani Express, crec que era aquest, que se suposa és de lo milloret de l’Índia. Jo tinc 3era classe amb aire condicionat. És el primer cop que vaig en tercera i estic acollonit una mica, com em toqui seure prop d’alguns "llestos" ho pasaré malament. I no... m’he de treure prejudicis, la gent del meu voltant, tot i que fa coses rares, són molt normals, i l’única persona "rareta" del tren era jo. Em vaig acostumant a la seva manera de fer, tot i que una mica tard.

Tot el trajecte me’l paso menjant, ens inflen a menjar: esmorzar, dinar, berenar i sopar!!! és un no parar!!!! I no està malament el menú :). Ara... el que mes m’impressiona és la manera de recollir les safates que ens donen amb el menjar.

El meu vagó té 3 lliteres d’alçada, i per a que un es faci l’idea de com es menja en un tren indi: et donen la teva safata, et treus el calçat i el deixes a terra, cadascú va a la seva llitera i es posa a menjar... quan acabes el primer plat... què fas??? doncs el llences a terra. Què encara tenies arroç??? No passa res, caurà per terra. T’acabes el iogurt de postres i què fas? Doncs el llences a terra, que si esquitxa tampoc passar res. Jo molt pulcrament o deixo tot ordenadet a la safata, un cop acabat la deixo a terra, arraconat al pasadís. I què pasa? Doncs que el primer que passa just després de deixar-la la "xuta" sense voler i flaaaaasssssss arroç en l’aire, iogurt a prendre pel cul, safata cap per vall... al final... passa el recollidor, i què fa????? Enxufa l’escombra a mode F1 i posa la directa, allà recull gots, plats bruts, troços de pollastre, restes de iogurt, xancles, sabates... tot el que es posi per davant.




I el mes impressionant de tot plegat.... és que al final tot segueix en ordre, relativament net pels estàndards indis i tothom segueix amb el seu calçat a lloc.

Quasi tot el viatge me’l passo llegint o dormint.

Un cop a Delhi... surto com un coet de l’estació de New Delhi per estalviar-me la gent que et vol vendre el seu hotel. Com ja m’ho conec enfilo cap a Main Bazar a buscar un hotel que tenia vist de 4 mesos abans, on vam parlar amb unes catalanes que venien del Nepal. Em demanaven 600rupies, 9e en aquell moment, i no, massa car. Vaig mirar un parell mes i em vaig ficar a un del meu pressupost. No era encantador, però si suficient.

Com era aviat... marxo cap a Connaught Place, de compres!!!! Necessito roba decent per tornar a casa. Porto utilitzant les mateixes 4 samarretes i els 2 pantalons durant mes de 4 mesos, i al menys que quan em vegin a la tornada estigui una mica presentable.

Em compro uns texans i una camisa, faig un passeig, em miro bé aquesta plaça... em porta molts records i cada cop que hi penso em ve al cap el primer dia quan vam arribar jo, la Mireia i la Sílvia. Què diferent hagués estat la imatge que ens vam formar de l’Índia si haguéssim vist aquest lloc només arribar, probablement aquell primer dia va ser el mes impactant de tota la meva vida, va ser... impressionant!!!!

Per la nit... a sopar!!!! Al carrer hi ha una paradeta de pollastre macerat a la brasa... mare de deu!!!!! Quina bona pinta... i no en tornaré a menjar mes, per que.... entre els momos, noodles, kurt i el chicken tandori.... que bé que he menjat tot aquest temps. Aixì que...aquesta darrera nit, toca pollastret del carrer.

Al dia següent marxo, o torno, depèn de com es miri. Però tinc una darrera cosa que fer: tornar a Majnu Katila. He de fer unes compres importants, molt importants: banderoles tibetanes, un cd de música de records, i una peli del Dalai Lama que m’han recomanat (i que encara avui no he vist).






Anant cap allà em sento com peix a l’aigua, suposo que la melancolia ajuda. Surto molt aviat que tinc molt poc temps. Agafo el metro, la bici i ja sóc allà. Vaig fins al fons del barri, a una portalada on hi ha diverses botigues. Entro a una i no em poden vendre res ja que tot és a l’engròs, entro a una altra i si em ven banderoles, però en pacs de 10. Jo encantat. I no sé ja com va anar la cosa però amb la tonteria ens vam passar 1 hora de rellotge amb el venedor parlant del Tibet, la vida i del món. Com la família de l’estació de Siliguri ell era Tibetà, però mai havia pogut trepitjar casa seva. Va ser una xerrada d’aquelles que no s’obliden, no tant pel contingut, sinó per l’espontaneïtat amb la que va sorgir. Quan marxava l’home em va regalar un banderola de roba amb una frase del Dalai Lama, quin detall!!!!!!

Surto d’allà i a córrer cap al centre!!! Que perdo l’avió.

I poc mes... el recorregut fins a l’aeroport com sempre va ser caotico-controlat i ja està, aquí es va acabar tot.



De Delhi a Londres

Doncs si per la tarda feia caloreta a Delhi a la nit quan vaig arribar a Londres feia un fred descomunal, va caure una nevada important, aixì que només aterrar... em vaig enfundar la jaqueta de plomes.

Tenia ja un hostalet reservat, el mes barat que vaig trobar, i a sobre amb esmorzar i be situat. Arribar-hi va costar una mica, ja no podia mes amb les p... bosses, que incòmodes!!! Es queien per tots els costats, i la turmenta de neu era molt incòmode.

Dos dies a Londres tenia, així que el vaig aprofitar per visitar tot el que vaig poder: Museu de la Ciència, Museu d’Història Natural, el centre... i com no, quedar amb la Helen i el Michael, els nois que vaig conèixer a Ladak!!! Amb la Helen vam quedar per dinar, a un lloc super xulo, on l’amanida era d’escarabats (i no estaven mal), ella em va convidar, i després vam anar cap al British on va venir el Michael. Va estar molt bé retrobar-los.




Finalment tornada a casa, sabia que em vindrien a buscar els pares. La Mireia no, que tenia despedida. Però estava clar que si ho faria!!! Quan parlava amb ells ningú deia res de qui vindria a buscar, així que va quedar clar que una cosa amagaven :).

Un cop posat el peu a Barcelona... tot va tornar a la normalitat instantàneament, ni m’enyorava del viatge ni de la gent ni de res de res... va ser una sensació estranya i agradable, total, van ser pocs mesos i ja tenia el que volia!!!

diumenge, 17 de gener del 2010

De Kathmandu a Darjeeling

Després de dos dies de mes a Kathmandu, un per mal de panxa i l'altre per vaga general a tot el país, va tocar enfilar el penúltim viatge. Calia tornar ja cap a la India i pujar a Darjeeling, un lloc que de fa anys em feia gràcia visitar. Darjeeling és famós pel tè i se suposa que allà es fa una de les millors varietats del món.

Duia 3 motxilles, i quasi 30kg molt mal distribuits, per tant no hi podia anar a peu (45min). A prop només tenia un taxi, i el primer intent de regateix no va ser fructífer. Jo estava disposat a pagar una mica mes del doble del que realment val el viatge, però no mes. A part... jo no l'entenia quan em parlava, era com si parlés amb una patata a la boca. I si... no era una patata però arrivats un punt de la conversa va obrir la boca, va fer pujar qualsevol subtància haguda i per haver entre els pulmos i la boca, va agafar enbrensida i... va fer una escupinada gegantinca amb tot de saliba vermella i coses rares barrejades (altrament dit tabac) i la va llençar a un metre de mi, instantàneament va seguir xerrant. Terible, ufff això de les escupinades és una de les coses que porto pitjor en tot el viatge.

Total, al final em va portar al bus, eren les 15:30 i jo sortia a les 16:00. Em van intentar vendre tota mena de bitllets a tota mena de llocs, però jo ja tenia el meu. L'home que em va vendre uns dies abans el ticket em va veure, ens vam saludar, com si estiguessim fent negocis, i va cridar a algú per que em portés fins al meu bus (sense ell MAI hagués trobat el meu objectiu, aixó si... previ inflament del preu en el meu tiquet).
I ja era dins, primera fila i pasadís!!! L'únic lloc en qualsevol autobús on les meves cames caben! I tenint en compte que la cosa prometia (16h non-stop) doncs... vaig ser feliç. Per variar la cosa anava amb la calma. De les 15h a les 17h no va passar res, i allà estavem aturats, però clar, aquí van les coses diferents i jo tampoc tinc pressa.
Al bus com sempre passen coses que no et creus... se'm va asseure un noi al costat i quan li vaig dir d'on era em diu "ahhh, jo hi aniré a estudiar música aquest any", mes tard en una de les parades tècniques que vam fer un altre noi quan li vaig dir d'on era em diu "ahhh, jo tinc un cosí que viu allà". Em vaig sentir malament per no creure'ls, però és que sempre estem igual... agafo un bus que va a Kakarbita, altrament conegut per que quasi ningú ho coneix, parlo amb 5 persones en un bus que sembla que hagi passat per un camp de mines, i de les 5, 2 tenen familia/amics/coneguts/ells mateixos a on sóc jo. Sembla quasi un miracle. Però poder era cert...
Sigui com sigui la gent era encantadora, el viatge va estar força bé i vaig poder dormir relativament a la meva posició "privilegiada". El bus era nocturn. Només vam estar a punt de derrapar en alguna corva uns 500 cops i d'estampar-nos de front amb el camió del carril contrari unes altres 1000 vegades, però a aquestes alçades del viatge ja començava a estar acostumat.

També l'altra cosa curiosa, i que demostra com que són les carreteres al Nepal, és que per anar a la punta est de Nepal des de Kathmandu vam anar quasi sin a Pokara, vam baixar cap a Chitwan i després vam travessar tot el Terai. Per a que ens entenguem, és com si per anar de Barcelona a Valencia calgués anar a Girona, travessar el Pirineu, passar per Lleida per tornar a Tarragona i tirar avall. Aixì són les infraestructures allà, una sola carretera per on pasa tothom.

Ja el matí es va llevar enterallinat, i així va quedar-se fins al dia que vaig marxar. Un cop a Kakarbita calia creuar al frontera i tornar a India. Va ser fàcil. Vaig tenir que sellar el meu passaport. Mentre ho feia al meu costat s'aseia una monja (que no monjo) budista, amb cara de ser del sud-est asiàtic i passaport Nord-Americà, molt extrany.

Al cap d'uns minuts ja estava llest, tornada a la carretera i tot organitzat. Hi havien 4 'guiris' mes com jo, dos coreans, un japonés i un marroquí. I al igual que quan vaig entrar al Nepal aquest cop també s'ho havien manegat tot, mentre jo segellava al passaport, per arrivar a Darjeeling.

El viatget va ser 'estret' però entretingut, al menys per mi. La noia coreana no s'ho va passar tant bé com jo, i amb tanta corva va tenir que fer parar el taxi un cop, pobreta, estava tant blanca....
25h sense parar després de deixar Kathmandu, ja era a Darjeeling. Cobert de boira, envoltats de cases i carrerons grisos, i rodejat d'infinitat de cultius de tè.


Amb el Hakim, el noi marroquí que portava 10 anys vivint a Canadà i 1 viatjant pel món (quina ràbia que em va fer: áfrica, sud-america ara asia...) vam anar a buscar lloc per dormir. Em vaig encapritxar d'un que sortia a la guia, i el vam anar a buscar. Els dos semblavem burros, carregats fins al tope, i Darjeeling no és el millor lloc per anar a 'buscar' lloc per dormir. Tot fa pujada i baixada, i dono fe que mínim mínim, per arrivar al nostre hotel, i havia 150m de desnivell positiu. Va ser una matada, però el lloc ens va agradar i va sortir molt barat.
Vam decidir compartir habitació i les vistes des d'allà prometien molt, si no fos per que teniem, o això semblava, una antena just davant. La pena és que hi havia una boira... brutal.
Era quasi fosc i no haviem menjat res saludable en 30h. Cap a sopar. I... mmmmmmm que vo que estava!!! Les pakores m'encantent!

(Vistes des de l'hotel. Kanchenjunga, 8586m, al fons. Llàstima de la boirina)

I els dies a Darjeeling van passar molt tranquilament. El lloc és ideal. Estas a 2500m, envoltat de verd per tot arreu, amb la meitat del paissatge ocupada per plantacions de tè. La ciutat, per que és força gran, és maca, i amb molt de contrast. A estones et penses que estas a Anglaterra: hi ha esglesies, mansions típiques angleses fetes de pedra, carrerons estrets... també hi ha un munt de llocs on anar a dinar i sopar que quasi sempre són per gent local, cosa que els fa mes barats i més ´de devó'.

 (Darjeeling)

(On sóc!?!?)

Darjeeling és un lloc on molt turista indi fa les seves vacances per escapar de la calor. També tens un centre comercial, amb el seu cinema. I milers de carrerons de pujada i baixada per on perdre's!
També em va agradar molt l'ambient que hi havia. Tot i estar ple de gent per tot arreu era molt tranquil, tohom era molt agradable i passejar i perdre's pels carrerons dels mercats era mes que una experiència.

(Parada d'espècies)

 
 (Carniseria)

(Boda, n'estava ple aquells dies!!!)

(Paradeta de menjar ambulant)

 
(Part del mercat)

 
(Carreró amb verduleries)


Amb el Hakim ens fam aficionar a jugar a escacs, vam fer un munt de partides al menjador de l'hotel. L'esmorçar el feiem amb la jaqueta de plomes a la terrassa de l'hotel. Les vistes tenien que ser espectaculars, però la boira no deixava veure quasi res. De totes formes de tant en tant podiem veure el Kanchenjunga a l'horitzó.
Un dels dies vam anar a veure una plantació de tè. I estava tancada. Però una dona que tenia un 'xiringito' allà muntant ens va fer un tast de tes. Ens va explicar les diferències entre tes, les diferents collites (en fan 3 l'any, la primera sempre és la millor) i també ens en va fer provar uns quants.
Vam passar pel zoològic, el meu segon zoo en aquest viatge. Segons la guia i el que havia llegit per internet és un dels millors de l'india. Gran no és, però el fet que tingui l'snow leopard (que no vaig veure a les muntanyes del Nepal) i els pandes vermells li dóna molt encant. És molt recomanable, i el passeig a peu de la ciutat fins allà també val la pena.

(Snow Leopard)



(Panda Vermell)

Durant aquests dies calia també fer unes gestions molt importants: arreglar els bitllets per sortir d'allà. I ostres... que va costar. Jo volia marxar el 13, per agafar el tren a Delhi el 14 i arrivar-hi el 15. Però no. Full, super full!!!! No vaig poder entendre com TOTS els seients per TOTS els trens estaven ocupats amb mes d'una setmana d'antel.lació. Però així era. Total... que fins al 15 res de res, per tant... marxo el 14 cap a Siliguri amb el Toy Train i el 15 cap a Delhi.
Ja estava fet, però tampoc!!! Strike againg!!! O sigui, vaga general. I ja en portava unes cuantes. Primer eren només rumors, mes tard va avançar a fet consumat. Darjeeling, i tot la regió, quedaria aturada per 4 dies. Demanen la creació d'un estat, que no país, propi per a tota la regió: Gorka, Gorkaland.
Total.. canvi de plans de nou. El Hakim també s'apanya els seus bitllets per seguir el seu viatge, vol anar a Assam i després Kalcota. Jo canvio els meus bitllets ja comprats per baixar el dia 13, a partir del 14 ja no podriem sortir. Baixarem plegats i ens estarem 2 o 3 dies a Siliguri per esperar els nostres trens. Tampoc tenim molta mes opció.
A l'hotel vam conèixer la Zarela, una noia peruana que també havia fet un trek al nepal i que té un hotel a les muntanyes del Perú on hi van un munt d'alpinistes, i que surt a la LP! Quina gracia. Ja erem 3.

I res mes. Uns 6 dies van passar sense fer molt però que no es van fer pas llargs. A la plaça major feien recitals de música catòlica (hi ha esglèsies cristianes, em va sorpendre), també cors, i una manifestació independentista. També teniem un jardí botànic per on passejar amb un munt de caminets, flors i plantes. Distrets estavem.



Per marxar d'allà... amb el Toy Train, el tren de juguet. No arriva a 80km i 7h30min de viatge, promet.
Buscant, buscant vaig descobrir que per molts està considerat entre els 10 millors viatges en tren que es poden fer al món!!! Hi ha l'Orient Express, el Transiverià... i el tren de Darjeeling! El tenia que agafar.