Jordi de Viatge

divendres, 30 de juliol de 2010

De Darjeeling a casa

Molts dies ja han pasat des de que la cosa es va acabar. Però és una pena no acabar amb els últims dies d’aquests mesos tant especials que vaig passar.


El viatget amb el "Toy Train" de Darjeeling a Siliguri prometia. Un dels 10 viatges en tren mes apassionants de la terra!!! Competint amb l’Orient Express, el Transsiberià...

Dit i fet, el dia D a la hora H enfilem el Hakim la Zarela i jo cap a l’estació. 20 minutets de baixada des de el nostre hotelet al cap damunt de la ciutat fins a l’estació. Tot carregat, molt carregat, regalets per Nadal, records, les meves coses...

Un cop avall faig les fotos de rigor al tren, que és molt petitó i va per unes vies encara mes petites. D’aquí ve el nom de "Toy Train". Jo i la Zarela, ens enfilem a 1º classe, el Hakim que està una mica mes curtit que jo es va agafar 2º. LA diferencia de preu doncs... un valia, crec, 4e i l’altre no gaire mes d’1.




El vagó no està malament, i només hi anem "turistes" (m’agafen certs remordiments), així que amples estem. I mes ens val, que la broma són 8 horetes de res anant a 10km/h.

Tot el trajecte és força maco, vas travessant poblets un darrera l’altre, amb "bones" vistes, "veus" les plantacions de te, la gent fent la seva vida.... la pena mes gran, i molt gran, és que la boira no perdona, i el que en altres èpoques de l’any podrien ser vistes monumentals de les muntanyes ara no deixen de ser ombres darrera dels núvols. Una gran pena.









Mentre anem baixant faig mil fotos, però també vaig pensant "home, per ser dels 10 millors viatges en tren arreu del món doncs... m’esperava mes". I donant-li voltes al tema, 8 hores donen per bastant, un s’adona que anys enrere aquell trajecte tenia que ser impressionant: creues pobles amb casetes fetes de canya, i creuar vol dir que si treus el braç per la finestra pots agafar la sal de dins d’algunes cases, arreu on t’arriba la mirada només veus muntanyes i plantacions de té, el camí és super tranquil i relaxant... per tant... on està el problema? El problema és que el tren passa just per sobre la carretera, si per sobre, no en paral•lel, sinó per sobre, aixì que... perd molt d’encant. Sigui com sigui... ho repetiria sense dubtar-ho.

Després d’hores, arribem a "terra" ferma, una darrera hora planejant per les planícies ens acosten fins al destí final: Siliguri, on tenim pensat dormir-hi 2 dies.

A mi Siliguri no em motiva. La Matilde i la Julie em van explicar que no els va convèncer gaire, aixì que jo ja hi anava poc predisposat.

Sortim del tren, mirem la guia, i enfilem cap a la carretera per trobar un lloc on dormir, que ja es tard. Busquem una mica i en trobem un on el recepcionista es podria dir que, com a mínim, anava molt i molt col.locat, o alguna pitjor. La comunicació amb ell era impossible, no per l’anglès que ja estava superat, sinó per que el noi no era capaç ni de coordinar paraules en l’estat que estava, a part que semblava una mica violent. Al Hakim no li va fer cap gracia, però al final ens va donar una habitació molt gran amb tres llits, una tele i un bany. Quin luxe!!!!!

Al cap d’una estona cap a sopar! A la recepció vam trobar un noi força jove, crec recordar que holandès, i el vam convidar a sopar amb nosaltres. Vam anar a l’hotel del costat, de força luxe. Allí vam estar petant la xerrada. Cadascú ja tenia el seu destí clar, el Hakim cap a Assam, jo a Delhi, la Zarela a Delhi, però en avió i el noi holandès cap a Calcuta en bus/llitera (algun hauré de fer un viatge amb això).

Siliguri... doncs lleig, no promet gaire, per que enganyar-nos.

Al matí següent... a passejar!!! L’inici es trist, surts de l’hotel i el primer que tens és la carretera, una versió reduïda i foradada del que aquí seria una autovia. L’agafem i tirem Siliguri endins.



Creuem un pont i allà faig una de les fotos que m’és m’ha agradat en tot el viatge, i que mes bé representa l’Índia: des de dalt del riu veus uns nens bruts i amb els vestits trencants recollint unes coses grogues de l’aigua. Aquestes coses grogues són... flors, flors que els indis llencen al riu en senyal d’ofrena als seus deus i que aquests nens després de recollir-les podran tornar a revendre.




Per mi és una fotografia preciosa i alhora molt i molt trista, per què tot està així??? Nosaltres mateixos en som els principals culpables, i poc hi faig per millorar-ho.

La primera parada és per comprar llibres (que barats que són!!! i n’hi ha de piratejats!!! per flipar), i la segona per internet.

Després d’això... a perdre’s pels carrerons. I collons... doncs Siliguri mola, té molta vidilla, moltes botigues, un "mercadillo" gegantí, molts carreronets, llocs on menjar.... Al mercat de la fruita em dedico a fer fotos al que veig, algunes fruites mai les havia vist i.... als venedors els mola, així que comencen a demanar-me que els faci una foto a ells i a la seva parada: un agafa un meló per posar, l’altre unes peres, un altre un llibre!!! molta gent m’ho demana, fins que al final m’estresso i decideixo guardar la càmera.










Per la nit decidim anar al "mall", o sigui, a un centre comercial. Els que em coneixeu m’entendreu de sobres...:)

Els insisteixo en anar a peu, m’agrada caminar, molt, és la millor manera de "veure", que no "viure", la realitat d’un lloc. A part, jo que em situo bé, sé arribar fins allà, el vaig veure quan tornàvem de Darjeeling.... tampoc sembla estar molt lluny.

Resultat: una hora mes tard, després de 40min caminant per una carretera sense res mes que cotxes en mig de la foscor, arribem a un centre comercial on no hi ha cap pel•lícula que ens interessi (era l’idea), tampoc hi ha quasi res per menjar, ni per veure. Total... ens prenem un geladet i després d’una curta negociació agafem un rickshaw que ens deixa a l’hotel en 10 minutets. Quins records em va portar aquesta excursioneta... jejeje

El dia següent toca marxar, i sap greu. Ara si que si, això s’acaba. És l’últim trajecte, fa molta peneta. Tinc moltes ganes de tornar, però... una cosa així no sé quan la tornaré a fer i sent sincer... m’ha encantat.

Ens despedim amb el Hakim, em passat molts dies plegats i enyorarem l’infinitat de partides d’escacs que em fet. Va ser un molt bon company de viatge.



Intento agafar un rickshaw que em porti a l’estació, però no hi ha manera, o són molt cars o van plens. I l’hora s’acosta. Al final agafo un "bus", que seria com un rickshaw una mica mes gran on hi "caben" 10 persones, però que realment ve a ser un cotxet equivalent a un Panda. I aquí em torno a emprenyar. El tiu em demana 20 rupies, crec, i jo accepto, què he de fer? Hi ha varis km fins a l’estació, i vaig carregat com una mula. Entro dins, m’emboteixo entre 10 cames i ale... a córrer. Veig com la gent va baixant i paga 10 rupies sempre, així que al meu final... em faig el "longuis" i li pago 10 també. Però no... no cola, i em demana les 20. A mi em fot, per que me les demana per la cara que tinc. Tot i això com que al pujar ja m’ho va deixar clar... accepto a la segona.

A l’estació... moltes cares: cares nepalís/tibetanes i cares indies. Que diferents són!!!! I que gran és India, dins un mateix país hi conviuen mil mons diferents. Crec que és el millor d’aquest país, i una cosa de la que hauríem d’aprendre: a conviure.


En un moment donat em poso a parlar amb un home que va amb tota la família, té cara de tibetà i m’explica que ell ha nascut a la India, al nord, a les muntanyes, i ell... com tants altres, se sent tibetà. I tot i néixer tant a prop de la seva terra... mai l’ha pogut visitar, no ho tenen permès. Una pena.

Ara toquen 16h de tren... però què són 16h??? I mes amb un Radjani Express, crec que era aquest, que se suposa és de lo milloret de l’Índia. Jo tinc 3era classe amb aire condicionat. És el primer cop que vaig en tercera i estic acollonit una mica, com em toqui seure prop d’alguns "llestos" ho pasaré malament. I no... m’he de treure prejudicis, la gent del meu voltant, tot i que fa coses rares, són molt normals, i l’única persona "rareta" del tren era jo. Em vaig acostumant a la seva manera de fer, tot i que una mica tard.

Tot el trajecte me’l paso menjant, ens inflen a menjar: esmorzar, dinar, berenar i sopar!!! és un no parar!!!! I no està malament el menú :). Ara... el que mes m’impressiona és la manera de recollir les safates que ens donen amb el menjar.

El meu vagó té 3 lliteres d’alçada, i per a que un es faci l’idea de com es menja en un tren indi: et donen la teva safata, et treus el calçat i el deixes a terra, cadascú va a la seva llitera i es posa a menjar... quan acabes el primer plat... què fas??? doncs el llences a terra. Què encara tenies arroç??? No passa res, caurà per terra. T’acabes el iogurt de postres i què fas? Doncs el llences a terra, que si esquitxa tampoc passar res. Jo molt pulcrament o deixo tot ordenadet a la safata, un cop acabat la deixo a terra, arraconat al pasadís. I què pasa? Doncs que el primer que passa just després de deixar-la la "xuta" sense voler i flaaaaasssssss arroç en l’aire, iogurt a prendre pel cul, safata cap per vall... al final... passa el recollidor, i què fa????? Enxufa l’escombra a mode F1 i posa la directa, allà recull gots, plats bruts, troços de pollastre, restes de iogurt, xancles, sabates... tot el que es posi per davant.




I el mes impressionant de tot plegat.... és que al final tot segueix en ordre, relativament net pels estàndards indis i tothom segueix amb el seu calçat a lloc.

Quasi tot el viatge me’l passo llegint o dormint.

Un cop a Delhi... surto com un coet de l’estació de New Delhi per estalviar-me la gent que et vol vendre el seu hotel. Com ja m’ho conec enfilo cap a Main Bazar a buscar un hotel que tenia vist de 4 mesos abans, on vam parlar amb unes catalanes que venien del Nepal. Em demanaven 600rupies, 9e en aquell moment, i no, massa car. Vaig mirar un parell mes i em vaig ficar a un del meu pressupost. No era encantador, però si suficient.

Com era aviat... marxo cap a Connaught Place, de compres!!!! Necessito roba decent per tornar a casa. Porto utilitzant les mateixes 4 samarretes i els 2 pantalons durant mes de 4 mesos, i al menys que quan em vegin a la tornada estigui una mica presentable.

Em compro uns texans i una camisa, faig un passeig, em miro bé aquesta plaça... em porta molts records i cada cop que hi penso em ve al cap el primer dia quan vam arribar jo, la Mireia i la Sílvia. Què diferent hagués estat la imatge que ens vam formar de l’Índia si haguéssim vist aquest lloc només arribar, probablement aquell primer dia va ser el mes impactant de tota la meva vida, va ser... impressionant!!!!

Per la nit... a sopar!!!! Al carrer hi ha una paradeta de pollastre macerat a la brasa... mare de deu!!!!! Quina bona pinta... i no en tornaré a menjar mes, per que.... entre els momos, noodles, kurt i el chicken tandori.... que bé que he menjat tot aquest temps. Aixì que...aquesta darrera nit, toca pollastret del carrer.

Al dia següent marxo, o torno, depèn de com es miri. Però tinc una darrera cosa que fer: tornar a Majnu Katila. He de fer unes compres importants, molt importants: banderoles tibetanes, un cd de música de records, i una peli del Dalai Lama que m’han recomanat (i que encara avui no he vist).






Anant cap allà em sento com peix a l’aigua, suposo que la melancolia ajuda. Surto molt aviat que tinc molt poc temps. Agafo el metro, la bici i ja sóc allà. Vaig fins al fons del barri, a una portalada on hi ha diverses botigues. Entro a una i no em poden vendre res ja que tot és a l’engròs, entro a una altra i si em ven banderoles, però en pacs de 10. Jo encantat. I no sé ja com va anar la cosa però amb la tonteria ens vam passar 1 hora de rellotge amb el venedor parlant del Tibet, la vida i del món. Com la família de l’estació de Siliguri ell era Tibetà, però mai havia pogut trepitjar casa seva. Va ser una xerrada d’aquelles que no s’obliden, no tant pel contingut, sinó per l’espontaneïtat amb la que va sorgir. Quan marxava l’home em va regalar un banderola de roba amb una frase del Dalai Lama, quin detall!!!!!!

Surto d’allà i a córrer cap al centre!!! Que perdo l’avió.

I poc mes... el recorregut fins a l’aeroport com sempre va ser caotico-controlat i ja està, aquí es va acabar tot.



De Delhi a Londres

Doncs si per la tarda feia caloreta a Delhi a la nit quan vaig arribar a Londres feia un fred descomunal, va caure una nevada important, aixì que només aterrar... em vaig enfundar la jaqueta de plomes.

Tenia ja un hostalet reservat, el mes barat que vaig trobar, i a sobre amb esmorzar i be situat. Arribar-hi va costar una mica, ja no podia mes amb les p... bosses, que incòmodes!!! Es queien per tots els costats, i la turmenta de neu era molt incòmode.

Dos dies a Londres tenia, així que el vaig aprofitar per visitar tot el que vaig poder: Museu de la Ciència, Museu d’Història Natural, el centre... i com no, quedar amb la Helen i el Michael, els nois que vaig conèixer a Ladak!!! Amb la Helen vam quedar per dinar, a un lloc super xulo, on l’amanida era d’escarabats (i no estaven mal), ella em va convidar, i després vam anar cap al British on va venir el Michael. Va estar molt bé retrobar-los.




Finalment tornada a casa, sabia que em vindrien a buscar els pares. La Mireia no, que tenia despedida. Però estava clar que si ho faria!!! Quan parlava amb ells ningú deia res de qui vindria a buscar, així que va quedar clar que una cosa amagaven :).

Un cop posat el peu a Barcelona... tot va tornar a la normalitat instantàneament, ni m’enyorava del viatge ni de la gent ni de res de res... va ser una sensació estranya i agradable, total, van ser pocs mesos i ja tenia el que volia!!!

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

No et tallis... escriu-me!

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]



<$I18N$LinksToThisPost>:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici