Jordi de Viatge

diumenge, 4 de gener de 2015

Islàndia viatge westfjords Reykyavik Isafjordur

Arriba l’estiu i tornen les vacances. O millor li dic els viatges?
Però bé, ara no és el moment de tocar aquest tema.

Hi ha llocs on sempre havia somiat anar, o al menys des de fa anys que hi volia anar sí o sí abans de morir. Nepal va ser el primer, després va caure Mongòlia, i a la llista de llocs on anar sí o sí quedava un nom: Islàndia.
Com sempre els viatges, per que m’agrada anomenar-ho viatges, comencen molt abans de començar i els disfruto ja molt abans de marxar. Què visitar, quin tipus de roba dur, quina ruta fer, quin material em cal, quin calendari seguiré, quin.... i tantes i tantes preguntes que em tenen distret molts mesos abans d’emprendre qualsevol viatge d’aquests.
A Islàndia i aniré uns 20 dies, o poder 15, no sigui cas que sigui tant solitari que al final m’avorreixi. El plan serà similar al de sempre: amb la motxilla i improvisant sempre sobre una planificació feta ja des de casa.
Un dels motius principals que fan que Islàndia em cridi tant i tant l’atenció és la fotografia que ja he vist mil cops del trek de Lanmalaugar (possa-ho a internet i veuràs). És una imatge espectacular, mil colors alhora: blau, groc, taronja, negre, verd en infitat de tonalitats, i tot al mateix temps al mateix lloc, rodejat d’infinitats de muntanyetes amb formes molt curioses i on sobretot, de tant en tant apareix un puntet negre, un puntet que espero que a la pròxima foto que vegi d’Islàndia sigui jo.
També m’havia atret el fet de visitar els Wesfjords, al nord-est de la illa, i més concretament Hornstrandir, una península deshabitada on només s’hi pot arribar en vaixell o a peu caminant uns dies. És una de les zones més inaccessibles i remotes d’Europa i per tot el que havia vist i llegit tenia que ser un lloc preciós.
I ja tinc els dos “objectius” del viatge. La resta del temps... visitar el que pugui del país i quedar amb un parell d’amics que també estan, o estaran, a Islàndia quan jo hi sigui.

I bé, arriba el primer dia, el 12 de juliol.
La cosa comença malament, per no dir molt malament. El vol el tinc a les 22h, i durant el dia fins i tot em plantejo anul·lar-lo.
No puc caminar, el genoll esquerra fa molt mal i no puc caminar. Dos dies abans, sense adonar-me’n, de cop em vaig quedar coix. També és cert que no havia fet els “deures”, per a fer el que volia fer volia posar-me en forma i no ho vaig fer, vaig entrenar molt poc i la forma que duia era bastant fluixeta. Però una cosa és no anar sobrat i una mica fondón i l’altre és no poder caminar.
Així que a grans problemes petites solucions: vaig a urgències. No em feia molta gràcia anar-hi, per que crec que serveixen per coses més importants, però es que no veia una altra alternativa i l’opció d’anar a Islàndia a i no poder fer alguns dels treks més macos i remots del món no entrava al meu cap.
Allà em diuen poca cosa, no em veuen res “anormal”. La doctora empatitza amb mi però clar, em diu que a urgències no em poden començar a fer ressonàncies i coses més rares, i menys si al genoll no hi detecta res de res: cap moviment en especial fa mal, però no puc quasi caminar. Així que marxo d’urgències amb el consell de prendre gelocatil i pregar per a que això marxi sol en 2 o 3 dies.
Per la tarda, a corre cuita, em compro una genollera, la més gran que trobo, i ja no me la trauré en 3 dies.
I cap a l’aeroport ja toca!!!! A la motxilla hi porto de tot, fins i tot molt menjar deshidratat per als dies d’autonomia  a la muntanya. Per sort aquesta vegada he après d’altres anys i marxo directament des de l’oficina, cosa que m’evita uns nivells d’estrés enorme provocats pel síndrome “segur que em deixo alguna cosa”.

(Cap a Islàndia!!!)

(I ben coix... brrr)

(El mundial de futbol no perdona)

A l’aeroport miro una part del partit pel 3 i 4 lloc del mundial de futbol, i ben puntual embarquem.

El vol no es fa gaire pesat i dormo una miqueta. Al cap d’unes 4 hores arribem a Islàndia i la vista del “Blue Lagoon” és el primer que veiem al veure el primer pedaç de terra des de l’aire. La imatge és espectacular la veritat: es matinada i encara clareja, es veu el terra tot negre, pel terra volcànic, i en mig del no res apareix una taca blau cel, molt blau cel, d’on una enorme columna de fum blanc no para de brollar. És molt maco, però.... ja veurem, l’entrada val 50€ i sincerament... poder me’ls gasto en altres coses, que Caldea no és el mateix però tampoc està tant malament.

Compro el bitllet de bus cap a la ciutat, Reykjavik. Allà aniré al càmping de la ciutat ja que he decidit que aquest cop, tret d’algun dia que estigui molt cansat, tot ho faré dormint de càmping i a la tenda que porto. El país és bastat car i l’oferta a l’estiu és molt reduïda, i si a això li sumem que la cultura de dormir en càmping sembla ser enorme doncs ja ho tenia clar.
En 40 minuts ja estem a Reykjavik i des d’allà, dins del propi bitllet, canviem a un minibus que ens deixarà a tots a la porta de cadascun dels nostres destins. Tot un luxe.
El camí és curiós ja que creuem un parell de cops el centre de la ciutat, i són les 3-4 de la matinada, i allò és un no parar, per tot arreu (Al final em vaig adonar que només era a un carrer) hi ha gent de festa, tots molt ben posats i molt arreglats, tothom anava, en general, molt “modernillo”.
Un cop al càmping, com no eren hores, vaig muntar la tenda on vaig poder i a les 5 de la matinada em vaig posar a dormir.

(La meva tenda ben plantada)

I ja he passat la primera nit en aquest bonic i tranquil país. Em llevo bastant aviat, cosa que vol dir que he dormit poc, però és normal, entre que sóc de dormir poc i que en cap moment s’ha fet fosc era el previsible.
Segueixo coix (què content que estic... brrrrr) però no em penso quedar reposant així que agafo un dels mapes que em donen a la recepció del càmping (que està molt i molt bé per cert) i arrenco la caminada del dia cap al centre de Reykjavik. Del “campsite” fins al centre deuen haver 2-3 Km d’agradable passeig.

Vaig tirant arran de mar, veient l’arquitectura de la ciutat. És molt diferent a la nostra: molt de verd, edificis grans però separats entre ells, molta tranquil·litat (que sigui diumenge suposo que també ajuda).

(Paseejant a la vora del mar)

(Enfilant cap al centre)

(Reykyavik en obres)

(Vaixell Viking)


No he agafat la guia així que vaig una mica perdut. Arribo a un edifici molt espectacular, l’edifici Harpa (http://en.wikipedia.org/wiki/Harpa_(concert_hall)). Hi entro.

(Edifici Harpa de Reykyavik)




+
És molt espectacular, quasi igual d’espectacular per dins que per fora. Pel que entenc és un lloc multi ús que fan servir de teatre, centre de convencions, centre d’art, bar, punt de trobada, etc...  també ha esdevingut un dels símbols d’Islàndia, i única de les poques crítiques que en vaig sentir era que els arquitectes que l’havien fet no eren del país.

(Molt maco i curiós per dins)

(I espectacular per fora)

El lloc val la visita, i també deu valdre molt la pena assistir a alguna de les obres de teatre que hi fan.

D’allà vaig saltar al centre pròpiament dit. És molt maco, però també molt recollit, o sigui, molt petit. Em sorprèn aquest punt ja que és la capital del país, però si en total tenen  300.000 habitants tampoc pot ser molt més gran.
El dinar el vaig fer a un dels supers del centre, encara no estava adaptat als preus i em van fer una mica de clavada, però com estava mort de gana... jejeje em va sentar genial!

(Més obres!)

(L'informació turística és espectacular a Islàndia)

(Trols al carrer)

(I bicicletes com a portes)

(El cel és gris, però les cases són molt colorides)

D’allà vaig saltar cap a un altre dels símbols del país i de Reykjavik: l’església Hallgrímskirkja. Les formes són molt particulars, emulant les columnes de basalt, per dins és molt austera però destaca molt en aquell entorn amb una arquitectura tant “calmada” i constant.


(L'edifici més alt d'Islàndia)


(És una altra cultura :p)

(El descobridor d'Amèrica)

(Misèria n'hi ha a tot arreu)


També em vaig acostar a l’oficina de turisme per veure tot el que podria fer durant les quasi tres setmanes que estaria per aquí. La informació que tenen és descomunal, infinitat de pamflets, llibrets, mapes, i tot el que un es pugui imaginar.
I ara ja cap al càmping un altre cop, que fan la final del mundial.


(Surt el sol!!!!)


(El centre és molt petit, però dóna gust passejar-hi)

(Als nens els encanten els Trols!)

(Surt el sol i surt la gent!)




(Maqueta d'ISlàndia)

(Hi ha molta vidilla al carrer per lo petit que és tot allà)



(Tenen bastants tocs americans)


Això sí, primer em passaré per una de les piscines termals que hi ha a la capital (i a tots els pobles del país).
El centre termal està al costat del càmping, de fet el tinc a pocs metres de la tenda (http://visitreykjavik.is/laugardalslaug) i no me’l puc perdre!
I ostres... és una passada!!!! El preu és ridícul, uns 3€ i un cop dins... hi ha una piscina olímpica a l’aire lliure, una piscina gegant que no cobreix, varis jacuzzis a 36º, 38º, 40º i 42º graus. També hi ha un tobogan d’uns 15 metres d’alçada, i mini piscinetes per relaxar-se. És un lloc molt interessant i una tradició molt arrelada a la seva cultura: anar a les piscines termals forma part del seu dia a dia, és com anar al bar aquí, i ells hi van amb els amics, amb la família o sols per trobar-se amb altra gent. Hi ha un ambient molt agradable i tranquil i el fet de passar un parell d’hores remullat en aigua calenta no té preu, més encara quan fa fresca fora l’aigua.


Marxo a sopar, uns noodles, la zona comuna del càmping està a petar de gent mirant el mundial, i com puc em faig un forat per seure a terra i acabar de veure el partit.

(Sopant amb el Jetboil)

Un copa acabat enfilo cap a dormir, amb tot el terra xop, i la tenda ben molla, ja que durant el dia va plovent a estones, mai suficient com per molestar, però sí el necessari per emprenyar una miqueta. Per sort la tenda per dins aguanta perfectament i dormo com un tronc.
Al dia següent matino amb la calma, no tinc gaire pressa, tot i que per la tarda tinc un vol cap a Isafjordur.

Esmorzo i agafo l’autobús amb el que rec que me’n sortiré. En general no m’agrada molt agafar autobusos a ciutats que no conec però entre que on vull anar cau lluny i l’estat encara mig lamentable del meu genoll no queda cap dubto.
No es gaire complicat arribar a una zona portuària a la punta oest de la ciutat. Allà hi ha un museu que recomana la guia, el Museu Saga i que tinc pensat visitar.
I de pas que estic allà aprofitaré a fer compres: amb l’afany de reduir el pes i volum de la motxilla al mínim només he agafat dos pantalons lleugers (i un de Gore Text) i el que té no revisar el material quan vas a llocs llunyans és el que té: un dels dos pantalons es trenca i no hi ha manera d’arreglar-lo. Miro una mica a una botiga tipus “Decatlhon” i ostres... si els preus de la roba al centre de Reykjavik són inhumans aquí són desmesurats. El preu del material tècnic, o semi tècnic, que tampoc demano molt, és entre un 100% i un 200% més car que el que costaria a Barcelona. Així que.... aguantaré amb un pantaló correcte i un altre de trencat J.
Aquesta zona del port és una mica trista, i quasi sense vida, però a mi ja em van aquests llocs que en el fons són part imprescindible de la ciutat.

(El port és una mica decadent, com tots)


(Però té el seu encant)

Després del passeig i de veure que hauré de dur els mateixos pantalons durant 20 dies enfilo cap dins del museu. El preu està en la línea dels que tenim aquí, uns 15€ al canvi però el contingut.... a mi em va sembla una mica justet ja que en el fons és una petita exposició amb monigotes de cera que expliquen una mica la història d’Islàndia.

((No mata, però està ben fet)




Com a visita cultural no deixa de valdre la pena, però sincerament... és queda una mica curt pel que pagues i pel que esperes segons el que diuen les guies.


(Si surt el sol la ciutat millora molt!)

I ara si, cap al càmping a desmuntar la tenda i anar cap al primer gran objectiu del viatge: Hornstrandir.

La tenda de moment aguanta com una campeona (amb el que val només faltaria): ni un dia molla per dins i amb espai ideal per a una persona. Desmunto tot el tinglado i pillo el bus cap a l’aeroport domèstic.


És un moment arribar-hi, Reykjavik no deixa de ser un poble gran, però em lio com una mala cosa ja que resulta que hi ha dues “terminals” (que ja té tela) al mateix aeroport, i com no jo he anat a la que no toca. Total.. toca desfer el camí i donar la volta a tot l’aeroport, cosa que no seria gaire greu sinó fos per que la broma em costa uns 3-4 km amb una motxilla d’uns 16kg.

Un cop allà em ve a la ment quan vaig marxar d’Erasmus ja fa anys a Itàlia: el terminal és minúscul (el de Pàdova ho era més fa 10 anys) i allò sembla més un xiringuito que no pas un aeroport. I un exemple per explicar-ho:  quan estava allà esperant arriben tres ciclistes muntats a la bicicleta i equipats com ciclistes. Eren una família, el pare, la mare i la filla que no arribaria als 10 anys, es planten a la taula del check in i sense treure’s els cascs fan la facturació i, no exagero, 1 minut més tard ja un Steward els ha recollit les bicis (sense desmuntar òbviament) per portar-les cap a la bodega i ells enfilen cap a dins l’avió. O sigui... tens menys pegues per muntar en bicicleta a un avió d’Islàndia que no pas per anar pel carril bici de la Diagonal.

(Mig perdut al Aeroport domèstic)

(Em recorda al aeroport de Treviso de fa anys)

(Marxem!!!)

Tinc expectatives per les vistes al viatge, però no es compleixen molt ja que hi ha molts núvols baixos i tapen molt el que es pot veure per la finestra. Tot i així de tant en tant se t’alegren els ulls amb visions com aquesta:

(Aigua i terra a tot arreu)

(I la neu arriba fins al mar!!!)

(Les carreteres són una pasada)

El que més em sorprèn es que aquí la neu arriba fins a tocar el mar, i llavors jo em vaig preguntant “I jo he d’anar a Hornstrandir i creuar colls de 300m en una zona remota, solitària i totalment nevada? Puffff”.
Però aquests pensaments duren poc quan arriba l’hora de l’aterratge... quin espectacle! Puc dir que he viatjat una mica, però en general sempre que he agafat avions han estat per anar a llocs “normals”. I aquest no ho era.

No sé el Top 10 de pistes més “xungues” del món, però si la de Lukla segur que ho està (comença a un precipici i acaba amb un mur) aquesta quasi la supera: l’aeroport de Isafjordur està dins del Fiord que li dóna nom i com aquest cauen en picat des de la muntanya fins a l’aigua poc espai hi ha entre la part dreta (muntanya) i la part esquerra (mar) de la pista. I el que és millor.... no sé per quina història dels vents no es pot aterrar en general venint de mar, sinó que cal venir de muntanya. I aquí està la conya, per una punta el Fiord dona a mar, però per l’altre dona a muntanya, i aquesta s’aixeca bastant per tant.... (val la pena el vol) l’aterratge consisteix en fregar amb l’ala de l’avió la paret de la muntanya tot sobrevolant el poble, llavors fa un gir bastant important de 180º tot aixecant el vol una mica per “superar” la muntanya del final del fiord i un cop has fet la volta de 180º graus toca baixar a mort fins a la pista, però clar.... la pista comença just després de creuar el coll de muntanya, així que toca fer un pare nostre i veure com tu i l’avió passen a menys de 50m del terra del coll.

(Aquí em vaig cagar, vam pasar el coll arran de terra!!!)

Tot plegat molt espectacular.

Un cop aterrat toca buscar el Cristian i la Jana. La Jana és una noia que vaig conèixer quan estava d’Erasmus i que des de el dia que em va ensenyar una postal del seu poble em vaig prometre que algun dia aniria a veure aquell lloc.
Aquell lloc es Isafjordur i la postal consistia en una taca enorme de neu on hi havia un petit poble, molt petit, que donava directament al mar. I res més? Sí, res més. En aquella postal em faltava una cosa que em cridava molt l’atenció... no hi havia carreteres? No, no hi havia carreteres. Al hivern quan la nevada és molt forta queden incomunicats totalment de tot i això era una cosa que al meu cap i a la meva ment els costava bastant d’entendre.

(Salvats!!!)

(Molt pintoresc)

I allà estava per fi, allà estava per entendre-ho.
10 anys havien passat, i el Cristian, el xicot de la Jana, m’estava esperant. No havia canviat gaire ell, tot i que el pas dels anys vulguem o no es noten. Portava uns dies només parlant en anglès, i el passar a l’italià em va fer certa gràcia, però per sort meva encara el conservo prou dignament.
Estava allà despedint-se d’un grup als que havia fet de guia per la zona. Ell i la Jana havien fet, crec, biologia, i estaven molt ficats en aquests temes, tant per feina com per convicció.
El Cristian em va situar una mica al lloc i em va portar a visitar una mica la ciutat de poc menys de 2000 habitants.

S’ha de dir que el poble és molt mono i té el seu encant per fer-hi una nit i passa-hi una tarda.


(Preciós)

(Les cases més antigues del país)

Vam anar cap a casa i allà estava la Jana amb la seva nena. Era una monada.
La Jana si estava igual i va estar molt xulo recordar l’època d’Arameus i parlar una mica de tot i de res.

El Cristian em va preparar una mica de sopar, espectacular per cert, i vam seguir xerrant sobre tot d’Islàndia i de com la crisis els havia afectat: moltes coses havien canviat els darrers anys amb els problemes econòmics. Ella per exemple ara s’havia quedat a l’atur, el transport públic a la ciutat havia quedat anul·lat (o cotxe privat o avió, però impossible arribar-hi en bus o res que se li assembli). Els petits parcs de la ciutat ja no tenien el mateix manteniment que en el passat tampoc. I com això moltes altres coses.

Al dia següent vaig aprofitar per visitar pel meu compte el poble, tornant a veure les cases més antigues encara existents que hi ha a Islàndia i també per acabar d’organitzar els següents dies a Hornstrandir.
Arribar a aquesta península tampoc té molt secret ja que s’hi va amb una barca que té uns horaris més o menys definits. El problema és que com són petites a vegades s’omplen i et tens que esperar al dia següent, o a la setmana següent ja que no surten cap a tot arreu tots els dies.

http://www.westtours.is/trip-categories/boat-schedules  (Aquí hi ha un accés directe a una de les companyies que fa la ruta).

(Port d'Isafjiordur)


(Arribant a casa la Jana)

(Hornstrandir a l'horitzó)

Més tard el Cristian em va portar a visitar els voltants d'Isafjordur.
Vam fer una bona ruta en cotxe, passant i aturant-nos a diferents punts dels WestFjords. Primer a Flatery, més tard a Srudur i arribant a Pingeyri.

(El Cristian no té fred)



Com no els paissatges eren poc més que espectaculars. La ruta que vam fer va ser tranquila, es podia fer la gran part sense 4x4, i aquest només era necessari quan el camí és possa complicat, però clar, si no vas amb algú que es conegui molt bé la zona tampoc et cal ja que els Westfiords són prou macos de per sí com per necessitar buscar els llocs més amagats per tal de disfrutar-los.



(Els camins són espectaculars)

Una de les parades més remarcables del camí va ser al jardí botànic de Skrudur, un jardí que et rep amb dues costelles de balena com a porta d'entrada.

(De visita al jardí d'Skrudur)

(El Cristian sota la costella de la balena)

Més tard vam parar a fer un café a un bar encantador en un porble que ja no recordo, però com tots els de la zona era molt pintoresc.

(Fent un café)

Pel camí hi va haver la nota curiosa, el Cristian va aturar-se a recollir uns autoeutopistes que estaven sota la pluja en un lloc que ni venia ni anava enlloc. No vam entendre molt bé com havien arribat allà, però els vam recollir i vam xerrar una miqueta amb ells tot de camí cap a casa.

La darrera parada va ser a un secador de caps de peix, que segons el Cristian més tard eren exportats cap a Àfrica.

(Peix assecant sota la pluja)

I vam arribar a casa, just per xerrar una bona estona i fer un bon sopar!!!

(A casa!)

Al dia seguent tocava ja marxar, cap a Hornstrandir!!! Quina emoció, i quina por!!!
Em va costar bastant fer la bossa: no volia anar gens carregat però anant on anava no em volia quedar curt de res.
4 dies i 3 nits en complerta autonomia sense posibilitat de trovar menjar ni lloc on dormir. Tampoc cobertura mòbil, ni cap mena de subministrament elèctric.
També em preocupava una mica el fet de que si hi havia mal temps caldria esperar un dia o dos a que el vaixell de tornada em vingués a buscar.
Per tot això vaig fer una cosa que mai havia fet: comptar les KCal de menjar que m'enduria per a saber les racions, racionades, que faria cada día. I va funcionar prou bé.

Però com tenia tot el matí per davant abans no marxés vaig aprofitar per fer una nova volta pel petit poble de la Jana i el Cristian.


(La plaça de la Vila d'Isafjordur)

(Les rodes dels cotxes són impressionants!)

(Creuers al port)

(I també un circ)


(Turistes!!!)

A l'hora puntual, i uns minuts passats, enfilava ja cap al port a agafar el petit vaixell que em duria cap a Hesteyri, a Hornstrandir.

(A punt de marxar)

(Cap a la mar!)

Etiquetes de comentaris: , , , ,