Perú - Primer dia

Bé, doncs aquest any ha sortit Perú. Tres setmanetes de rutilla.

La meva idea inicial era anar a Islàndia, aquell país té molt bona pinta i tot el que havia llegit i mirat sobre ell m'encantava!!!

Però no. No he anat a Islàndia.

Perú ha estat el destí escollit, els amics de la uni em van convèncer/obligar, així que cap allà he anat.

Em sortit el dissabte, amb vol Barcelona-Madrid-Lima. La matinada que hem fet ha estat important, a les 5 en peu.

A les 8:30 sortia el vol. Tot bé, tot i que hem tingut algun petit problema amb les targetes d'envarcament. Un cop dins a la terminal hem "parit" la nostra nova mascota, el PituPichu :)

Allà el Marc Le. ja l'ha liat per primer cop. Ha passat una ampolla d'aigua. I clar... la pregunta era, com? Doncs fàcil, com l’escàner fa la "foto" en vertical la manera de que una ampolla no tingui forma d'ampolla és posar-la en vertical, així només es veu el perfil en forma de cercle.

 A Madrid hem fet una espera d'unes dues hores. Ens hem apalancat al terra, em xerrat una estona, el Marc Le. s'ha apoderat d'un micro i m'ha cridat per megafonia...

Pugem a l'avió i agafem els llocs. El trasto no està malament, però sent sincers cal dir que l'espai entre seients és una mica estret. Han estat unes 11h, una mica pal, però entre les 3 pelis que m'he tragat ("Dragon Ball" ha estat un dels hits que m'he tragat), i el menjar que ens han anat posant (abundant però força dolent).

Arribem a Lima a les 18:00 d'allà. Per sortir tenim que passar pel control de passaports. Arribem i està a petar, una fila índia llarguíssima fent esses ens espera. Tenim molta gent davant, i també bastanta darrera (mínim 200 persones). Un cop quasi ens toca el torn cal escollir quina cua es vol de les 10-12 que hi ha. Primer n'agafem una, però com que som molt llestos decidim agafar una alta que sembla més ràpida. I joder si va ser ràpida....un cop sellats els passaports només quedava UNA persona darrera nostre!!! El funcionari que ens sellava duia una calma... que posava dels nervis.

Sortim del control amb cara de "que pringats som" però com la gran dita diu "Els últims seran els primers", i quanta veritat!!!. Arribem a la recollida d'equipatges i veiem que, com aquell que diu, les maletes acaben de començar a sortir. Total... que les nostres sortien de les primeres i sortim els primers!!!

El primer que fem és canviar diners. Duem euros, ja que al final vam decidir no portar dòlars per no perdre en el doble canvi de divises. El canvi oficial està a 3,94 i allà te'l fan a 3,5, així que decidim canviar només 50€ entre els 3 per passar el dia i un cop a la capital ja canviarem la resta.

Un cop fora ens espera un munt de gent, sembla que arribi el Barça al prat després de guanyar una champions. Òbviament a nosaltres no ens espera ningú, però tanta gent li dona "ambientillo" al tema.

Els voltors/caçadors de turistes ens ataquen només posar el peu a les zones públiques. Com just abans de sortir em estat preguntant a un Peruà ja sabem que el preu màxim a pagar son 20soles. Per aquest preu, i amb cara de turista, és impossible aconseguir un taxi dins de l'aeroport, i com un dels Marcs va llegir que calia sortir fora d'ell per aconseguir millor preu, doncs fora vam anar.

Òbviament caminant pel pàrquing ja van venir els típics a dir-nos:

"No salgáis fuera, es muy peligroso"

"20 soles? No, no, la tarifa oficial mínima son 40 soles".

Aconseguim el taxi per 20 soles sense quasi esforç, o sigui, que per 15 també et porten a Miraflores, que és el barri turístic de Lima i on tenim l'hostal. De camí cap a la ciutat comencem a parlar amb el taxista, molt simpàtic. Anem xerrant de que si el temps, el tràfic... i ràpidament el tema gira cap a la perillositat de Lima. I joder... al principi bé, ens fa tancar els asseguradors de les portes per que ens ensenya algun noi que diu que probablement es dediquen a robar a cotxes despitats. Li preguntem si usen la violència, i diu "Sí", que aquí res de tonteries, que van amb pistola, i que el barri de l'aeroport és força conflictiu. A ell li van robar el cotxe feia pocs anys d'aquesta manera. Total... mentre el noi va explicant les histories decideix sortir-se de l'avinguda principal per on anaven tots els cotxes i es comença a posar per carrerons on no hi ha gairebé ningú. A mi em sembla raro, i em ve instantàniament el record del dia a Kathmandu on vaig agafar un taxi de matinada tot sol per la ciutat "aquest noi sap que duem diners, i sap que no coneixem ningú, i també sap que ningú sap que ningú sap que anem amb ell". Total... jo em cago una mica, i el Marc Lo. també, l'altre Marc diu que no, però ja sabem com és. Al final res, era una drecera per saltar-se el tràfic, i en 5 minuts ja estem a dins de la ciutat.

Ens deixa a l'alberg, i com jo sóc així d’innocent li deixem 5 soles de propina. Però no ho farem mes, per que en part també et camelen durant el viatge per que saben que els hi deixaràs.

Entrem a l'hostal, a la plaça Kennedy i no està gens malament pel preu (18 dòlars els 3 amb esmorzar). A dins xerrem una estona amb les de recepció que ens expliquen 4 llocs per on sortir a passejar, deixem les maletes, i a sopar!!!

Són quasi les 9 de la nit, les 3 de la matinada en hora de casa, i tot i que es porta molt bé el canvi, estem una mica cansats.

Sopem un entrepà a un local del costat, no està gens malament, i tot i que penses "ja hi som, estem menjant a l'equivalent a La Rambla" no és cert, ja que està ple de gent local.

Durant el sopar/menjar d'entrepans, xerrem sobre com seguir al dia següent. Aquí ja ens enganxem una miqueta, i el que ens espera  (que ningú ho dubti!!!) ja que tot i que tenim pensada la ruta molt similar els tres l'estil és una mica diferent.

Sigui com sigui arribem a un acord força cordial: "acordem que ja ho acordarem mes tard" :).

I ala, busquem un lloc on comprar una ampolla d'aigua i ja cap a l'hostal a dormir una estoneta.

Albania - La ruta

Bé, com em vaig quedar a la meitat de redactar tot això intentaré acabar-ho en breu.

Albània - Kruja

L'Eli va nèixer a Kruja (http://en.wikipedia.org/wiki/Krujë), però ara viu a Fuj Kruja, una petita ciutat a peu de les muntanyes, a mig camí entre Tirana i Kruja. La veritat és que Fuj Kruja no té res d'especial, està en mig d’una carretera plena de pols i poca cosa mes, però ver veure un típica ciutat normal... està prou bé.

Però Kruja si prometia.

Havíem llegit i sentit parla força bé sobre ella. I vam anar un parell de cops: el primer al principi d'estar a Albània, i el segon al tornar de la rutilla que vam fer pel sud.

Pugem per la tarda, i el primer que sorprèn és com s'enfila la carretera. Òbviament hi anem en furgone, fotent una caloreta.... el viatge és fa força distret. El segon que sorprèn són els edificis que hi han fet. Els edificis antics contrasten amb alguns gratacels que arruïnen part del paisatge.

A ells mateixos no els fa cap mena de gracia que construeixin d'aquesta manera, però està clar que el "boom inmobiliari" també arriba aquí. I és una pena, per que és un lloc amb un potencial turístic força gran: la ciutat és gran, acollidora, té camins per fer rutilles a peu, alguns punts d'interès, un bon museu.... un lloc ideal per passar un parell de dies.

El furgone ens deixa al centre, i nosaltres anem enfilant cap al "Castell". De camí passem per el carrer principal i arribats a un punt apareixen un munt de botiguetes de souvenirs on un es poden trobar un munt de coses: les típiques com samarretes, gerres, pins, joieria... fins a altres d'aquelles com encenedors fets amb casquets de bala, càmeres fotogràfiques antigues, roba tradicional, llibres de l'època comunista.... a mi em va encantar!!!

El punt principal de la ciutat és el seu castell que ha estat reconstruït en part i on hi han fet el "Museu Nacional d'Skanderberg", l'heroi nacional del país. Com era tard no el vam poder visitar, però hi vam donar una volteta pels voltants.

Al final se'ns va fer fosc, i vam anar passejant xino-xano fins a la plaça del centre on paren els furgones. Per desgracia els furgones ja no funcionaven, així que vam tenir que fer unes "gestions" per aconseguir un taxi a aquelles hores (bàsicament la Eli va preguntar a les botigues per si algú ens podia baixar fins a FujKruja), i per 10€ ja érem a casa de nou.

Al cap de 10 dies mes o menys jo i la Mireia hi van tornar. Ens havíem quedat amb ganes de mes, de poder visitar el museu i ja de pas fer algunes compres finals per portar regalets i records cap a casa.

Va estar molt xulo, el museu estava molt ben cuidat, és agraït de visitar-lo, i quan vam acabar ens vam anar a dinar a un restaurantet, ons ens vam fotre les botes, amanida, pinxitos de carn, patates.... mmmmmm

Albània - De Barcelona a Tirana

Ja feia molt de temps que Albània em cridava.

La veritat que mai no m'hagués cridat l'atenció si no fos per que quan vaig anar d'Erasmus a Pàdova una de les companyes de pis era Albanesa, mes concretament, de Kruja. Des de el primer dia que sempre ens vam portar bé, i anar a Albània era un tema pendent que em feia molta gracia.
De feia anys que algunes intentones havíem fet per anar cap allà, però mai sortien, fins i tot m'havia comprat ja fa alguns anys una guia d’Albània, que va costar de trobar...(http://www.bradt-travelguides.com/Book/55/Albania.html). Aixì que aquest darrer estiu va sortir l'oportunitat. I cap allà vam anar, 15 dies.

Marxem:
Arribar a Albània va ser mes fàcil del previst. Volíem anar en avió i vam veure que directes no n'havien; una alternativa era anar a Italia i d'allà saltar en ferry fins a l'altre costat. Després de buscar una mica vam trobar una companyia que feia connexions diàries des de Barcelona: Adria Airways (http://www.adria.si/).
Mirant les combinacions de dies, i parlant amb la Eli, al final vam trobar un combinació que per no molt mes de 300e ens portava de Barcelona a Tirana, passant per Ljubljana. Que dius... "barat no és", però sent un vol que no opera una low cost... doncs si.

Total, una tarda de principis d'agost vam despegar camí de Tirana, la capital d’Albània.

Anàvem una mica preocupats, ja que per fer la connexió a l'enllaç de Ljubljana teníem només 1 hora, i ja només de sortida dúiem 30 minuts de retràs. Així que traient la vena catalana vaig pensar... genial, Ljubljana és una ciutat encantadora, hi vam estar fa anys i va ser una grata sorpresa, així que si pel que sigui ens quedem tirats aquí... doncs mira, podrem estar-hi una tarda, i de regal!!! Però no.
Vaig preguntar a l'ostesa, i em va dir que no hi havia problema amb l'enllaç. Li vaig insistir, ja que anàvem tard, i res... ella tan tranquil•la seguia dient que cap problema. I és clar que no hi havia cap problema... el nostre vol a Tirana sortia amb 2h de retràs!!! De matinada...

El Ljubljana-Tirana el vam fer amb un avionet petit, i hi havia gent que venia de tots els racons d’Europa.
Cap a les 2 o les 3 de la nit arribaven a Tirana.
Per sort l'Eli ens va venir a buscar amb el seu pare, quina sort!! Així que va ser baixar del cotxe i enfilar cap a Fuj Kruja, la ciutat on viuen els seus pares.
Va ser arribar, amb tota la calorada, i anar cap a dormir. Ens vam instal•lar a casa teva i vam tenir tot un pis per nosaltres, perfecte!

Al dia següent vam fer el primer esmorzar a "Ca la Mamma Puprriqi", o sigui, la mare de l'Eli. Va ser un senyor esmorzar, mmmmm, i els que ens esperaven....

Tirana
Després vam decidir anar cap a Tirana, a visitar una mica la capital.

L'aventurilla del transport a Albània no té preu, és molt curiós, i res a veure amb cap altre lloc. Sort que anàvem amb ella, per que sinó hagués estat impossible arribar enlloc. Per explicar-ho entenedorament: no existeix el transport públic! I a partir d'aquí... comença l'aventura "Furgone". I què és l'aventura "Furgone"? Doncs l'aventura furgones és el mitjà de transport que utilitzen allà, i consisteix en una sèrie de parades on hi ha, o hi passen, furgonetes, que fan rutes fixes. Vindria a ser com una línea de bus, però portada privadament per furgonetes particulars. El problema principal és que normalment, tret de les zones turístiques, la gent no parla ni anglès ni italià, així que la comunicació és molt complicada. El segon problema és que un no té ni p..a idea d'on són aquestes parades, i finalment, si arribes a saber on és la parada, el problema el tens en saber quina de les furgonetes és la que et porta al teu destí.

Total... que vam arribar sense mes incidència a Tirana. El preu del bitllet ja no el recordo, però era molt econòmic.

La parada del furgone estava a uns 20min a peu del centre de Tirana, així que vam anar xino xano fins al centre. La passejada va ser agradable, primer per un barri popular, on moltes cases estaven pintades amb colorins, per alegrar les façanes, i més tard vam enfilar una llarga avinguda fins al cor de la ciutat. La plaça d'Scandenberg, que és l'heroi nacional d’Albània (http://es.wikipedia.org/wiki/Skanderbeg).

La plaça central està protagonitzada per una estàtua d'aquest personatge i una bandera del país. Davant seu hi ha el Museu Nacional i rodejant la plaça tenim diversos edificis institucionals i una mesquita. El lloc és força maco, però la pena és que estaven en obres i tota la plaça estava aixecada.

Vam seguir passejant i vam anar cap a la zona rica de la ciutat, molt a prop de centre, allà hi ha tot de petits carrers i boniques cases. També està ple de molts bars bastant apijats i algunes places.
Però sortint del centre les avingudes són molt grans, molt amples, molt buides... molt comunistes. Seguint tot recte des de el Museu Nacional arribes fins a la zona universitària, no està malament tampoc. Allà destaca una altra estàtua, una estàtua de la Mare Teresa de Calcuta, que, pocs ho saben, és Albanesa.

Com feia calor, molta calor, i estàvem una mica cansats vam fer una paradeta per fer un gelat. Allà estàvem jo, la Mireia i el Giorgio, ja que la Eli havia quedat amb una amiga.

Un altre dels dies que ens vam escapar a Tirana vam fer la visita al Museu Nacional. Com l'Eli és d'allà i a mes en els entorns turístics la gent parla italià i anglès, vam agafar una guia que ens va portar per tot el museu donant-nos tota mena de detalls. Va ser molt amable, i les explicacions molt interessants, val la pena agafar guia.

Per la nit l'Eli tenia sopar de grup amb els antics companys d'escola, i ens hi van convidar. El feien ara per que molts albanesos viuen a l'estranger (vaig arribar a llegir que el 50% d’albanesos no viuen al seu país) i l'estiu és el període on tothom torna cap a casa i així és normal que aprofitin aquest moment per fer retrobaments.
Al principi ens feia una mica de cosa anar-hi però ens hi vam decidir. Fins al restaurant ens va portar el seu pare en cotxe. El lloc era curiós: allà és porta molt el tenir llocs molt grans on fer sopars de grups a les afores. Hi havia moltíssima gent, i hi cabíem tots. Era un equivalent al Tasca i Vins, però en molt gran! Després d'estar xerrant amb alguns dels seus amics vam marxar d'allà i vam enfilar novament cap al centre per prendre alguna cosa.

Vam anar a un dels bars "de moda" de Tirana, i tela amb el lloc. Era d'aquells llocs que només veus per la tele i que penses que mai et deixarien entrar: música chill out, plantes per tot arreu, palmeres, gent super arreglada, sofàs... va estar molt bé, i com que quasi tots els seus amics parlen italià o anglès no vam tenir gaire problema per anar xerrant.

Mes tard vam anar a un altre bar musical, aquest cop un lloc mes normalitzat. I d'allà cap a dormir, estávem morts!!!

Sobre els Trekkings

Des de fa molt mesos que volia escriure sobre els trekkings. Mes concretament des de que portava 3 o 4 dies caminant fent la volta dels Annapurnes.

Abans de marxar tenia 3 dubtes fonamentals, que alguns diran que són una tonteria, però a mi em van fer donar mil i una voltes:

- El calçat: només en duria un i tenia que aguantar 5 mesos, pesant pels +40º de l’Índia als poder -0º,-10º d'algun dia de caminada o dels dies de final d'any.
- La motxilla: 60 litres, 80 litres, 40 litres? Portar la casa a l'esquena semblava molt complicat. Tot i que al final aprens que amb poc, o molt poc, et sobra.
- Els trekkings: sol o acompanyat?

El Trekking:

Mirant i remirant hi ha, a groso modo, 4 formes de plantejar-se un trek d'aquests:
    1) Amb una agencia que organitzi viatges en grup.
    2) Contractant tu mateix un guia i un portejador.
    3) Contractant tu mateix un guia.
    4) Anar pel teu compte.
   
1) Amb una agencia que organitzi viatges en grup.
La primera opció va quedar instantàneament eliminada des de el primer dia: val una pasta. Molt, però molt, per sobre del que jo tenia previst gastar. Aixì que res de res. Tot s'ha de dir que si no tens molt de temps per organitzar-te el viatge (des de l'origen, no de dies reals) i no et vols deixar res sense lligar, és una bona opció.
Els pros que li vaig veure, per la gent que vaig conèixer, és que al anar en grup fas mes pinya, els sopars es poden transformar en mini-festes, la relació amb els guies, que no portejadors, es gran, no tens que preocupar-te pel lloc on dormiràs, ni per demanar el dinar, ni el sopar...
Els contres... doncs similars als pros: al anar en grup es fa mes complicat conèixer gent que no vingui amb tu, costa relacionar-se amb els portejadors, t'ho donen tot fet, no tens mai aquell "ai..." de si alguna cosa pot sortir malament (que té el seu encant)...

2) Contractant tu mateix un guia i un portejador.
No em feia ni gota de gracia, per dos motius molt obvis.
Primer que això d'anar amb una persona desconeguda que et porti amunt i avall durant 3 setmanes 24 hores al dia no em motivava molt. I si no ens portàvem bé amb el guia? o teníem divergències d'opinió? (El dia del Tourung La hi havia grups que sortien a les 3 del matí!!! i jo, amb molta desgana, vaig sortir a les 6, i podia haver apurat bastant mes).
I segon i encara mes important, que algú em portés la motxilla em semblava humiliant, tant per mi com per qui me la portés.

3) Contractant tu mateix un guia.
Doncs igual que el punt 2, però sense la segona part

4) Anar pel teu compte.
Aquí el contra principal era "em cagaré a sobre", i com a secundaris tenia que pensava que probablement estaria 3 setmanes sense conèixer ningú, m’avorriria, em perdria....
Els pros també eren molts: podré fer el que vulgui, anar al ritme que vulgui, decidir minut a minut que fer, canviar la ruta en qualsevol moment, serà molt mes barat...(molt mes barat vol dir 10e menys al dia, tampoc cal exagerar)


Total, que després de donar-li mil voltes (la decisió ja la tenia presa des de el principi, però jo sóc de redundar infinitament en les meves idees) em vaig quedar amb la 4: viatge en grup organitzat anava en contra de la meva idea de viatge, i que em guiessin i/o portessin les coses no em feia gens el pes.


Al cap de 4 dies de trekking les meves idees es van posar totalment a lloc, ja que al veure com funcionen les coses tot s'entén molt mes fàcil.

- Anar en viatge organitzat no està malament: si tens pocs dies per fer-ho o vols anar amb gent i/o amics.

- Sobre el guia vaig adonar-me ràpidament que mes que de guies fan d'acompanyants culturals i organitzadors. En els treks que vaig fer dir la paraula "guiar" és una mica pretensiós, ja que estan molt massificats i perdre's en temporada alta és senzillament impossible.
Els guies són gent encantadora, t'ajuden en tot el necessari, es desviuen per tu (comprovat al 100x100) i sobre tot t'ajuden a conèixer la realitat del país, la seva cultura, com funcionen els pobles de muntanya... Molta gent al Nepal viu dels que anem a fer trekking, i contractar un guia significa enriquir la seva família i el seu país. És una activitat econòmica mes molt respectable.
En general els guies saben parlar anglès, ja que és l'idioma amb el que es comuniquen amb els clients, i molts, això em van explicar ells mateixos, primer han treballat com a porters, i un cop tenen certa experiència, coneixements i dominen l'idioma, si tenen sort, es poden passar a guies, que ja és una feina mes ben remunerada.

- Sobre els portejadors: aquí els temes morals es compliquen una mica mes, però com en els guies, la feina de portejador a Nepal és una feina mes, igual de digne que qualsevol altre i que permet viure a molts d'ells. De porter només en vaig conèixer un, i per sobre, era el portejador d'una parella d'italians, i puc dir que descontent no estava, era la seva feina i la feia amb gust, era un mes del grup.
La cosa es complica quan veus alguns portejadors carregant 2 petates de 120 litres cadascun, pujant uns desnivells brutals i suant la gota gorda. A mi em sabia molt greu veure això, però el límit entre el que poden portar i no suposo que es molt sotil, és la seva feina, i viuen d'això.

Total, abans d'anar al Nepal era reticent a contractar a un guia i estava totalment en contra dels portejadors. Després d'haver-hi anat puc dir que estic a favor tant dels uns com dels altres. Dones feina a la gent local i potencies l'economia del país. Les feines que fan es porten fent des de molt abans que arribés el primer turista i si ets racional tots poden acabar contents: tu per que has pogut conviure amb gent d'un país que d'altra manera no haguessis pogut conèixer, i ells encantats per que han estat treballant a gust durant unes setmanes.

El que fonamental és tenir en compte les condicions laborals dels guies i portejadors: que siguin les mateixes que voldries per tu. No totes les companyies asseguren els seus portejadors i guies, i com la muntanya no perdona, als sherpes i nepalís tampoc, i ells viuen de les seves cames, cal tenir en compte que una torçada de turmell pot significar perdre tota una temporada sense feina, i si mantenen a una família doncs... allò no és Europa i si no treballes no menges, així de fàcil. Per tant, si contractes algú assegurat que estan coberts ells també per a qualsevol incidència: als locals també els agafa mal de panxa, el mal d'alçada els afecta com a tu, es torcen turmells, i també es trenquen cames si rellisquen (en vam veure un cas).

I després de tota aquesta parrafada semi-moral puc dir:
Si tornés sol per allà, si tornés a fer un trek d'aquesta mena, no en tinc dubte, tornaria a anar sol: és fàcil, no té quasi pèrdua, al anar sol coneixes un munt de gent com tu, i cal dir-ho, amb o sense guia, tots els Nepalís no dubtaran a ajudar-te a canvi de res si ho necessites, una bona lliçó.
Però si anés amb grup, amb gent amb una mica de respecte a la muntanya o en una baixa forma física, no dubtaria a contractar tant a un guia com a varis portejadors.

...