El viatge al Tibet em trencava una mica bastant. Per comencar calia anar en un grup totalment organitzat, i no hi tinc res en contra, pero despres d'aquests mesos fent el que volia cada dia... se'm faria extrany haver d'anar seguint les intruccions d'un guia i d'un gran grup. Tambe l'altra cosa eren els diners. Tampoc era tant car, pero igual que el grup em trencava la despessa mitja que porto fent.
Sigui com sigui Tibet es un lloc que esta molt lluny, i jo estava tant a prop... que al final vaig decidir que si. I per si algu te curiositat: uns 550e, anada en cotxe 4x4 en bon estat, estades a hotels bastant guais en general, tornada en vol amb totes les taxes i visats inclosos i visites a varis llocs.
Total, que ni 48 hores d'haver aterrat de Lucla ja tornava a marxar de Katmandu un altre cop. A les 6 del mati del dia 24 un taxi em venia a buscar a la porta de l'hotel. Hi havia el conductor i un guia, per mi solet. Quin luxe.
A mi em va extranyar, per que a l'agencia havia preguntat varies vegades que cuanta gent seriem i d'on eren. Em feia por que fos un grup de coneguts molt gran, cosa que faria que ningu parles amb mi (els grups grans son aixi, comprovat). I no hi va haver manera, no em responien mai a la pregunta. Tambe estava encuriosit per que em van dir que em trovaria amb la resta del grup a la frontera (5h des de Katmandu). O sigui... que tot un taxi per mi solet. Pero be, l'agencia m'inspirava confiaca, la botigueta que tenen esta molt arreglada, pero molt pels estandars nepalis, i a part feia 20 dies que tenien el meu passaport per arreglar els papers, aixi que.... m'havia de fiar.
El viatget fins a la frontera va estar be, i el guia va resultar molt simpatic, ens vam fer fins i tot amics. Vam fer una paradeta a mig cami per dinar i alla vaig veure els meus 'futurs' companys. 'Futurs' per que ells anaven en bus tots plegats, i jo en taxi tot solet. Encara avui no entenc per que ho van fer aixi, es mes car, pero millor per mi.
Un cop a la frontera nepali, el guia em va ajudar a arreglar els papers i a esperar que el gran grup arrives. A l'entretemps vam parlar amb el guia del budisme, nepal, economia... molt bon noi.
Al cap d'una hora va arrivarla resta de gent.
Com era d'esperar vam tenir follon. Les diferents agencies havien creuat noms en la llista de gent que tenia que passar i clar, als que no estaven possats no els van deixar creuar. Aixi que....a esperar un parell d'hores a que sol.lucionesin la burocracia.
(fent temps)
(costat nepali de la frontera)
Mentre feiem temps ja vaig coneixer diferent gent, un noi d'Albacete que acabaria sent el meu company d'habitacio tots aquests dies, una d'holanda, uns alemanys, un altre holandes, una parella americana... pero la que em va sorpendre mes era una brasilenya que venia de pujar l'Ama Dablam!!!
L'altre costat de la frontera era un altre mon, totalment diferent: les botigues, la gent, el somriure inexistent...
Per fer la primera parada ens vam distribuir cadascu en un jeep, de 4 en 4. Els cotxets eren tot un luxe comparat amb el que porto veient tots aquests mesos, super amples i comodes. Jo em vaig juntar amb dos mallorquins i el d'Albacete. Vam parar per dinar super tard, pero va estar be: xerrar una mica amb els nous companys i veure com es la Xina, per que de Tibet de moment poc veiem.
Acabats de dinar ja es quasi de nit, aixi que no veiem res de paissatge. Ens aturem a Nyalam, un poble sense pena ni gloria, pero be, es veu que prop de la frontera no hi ha gaire cosa i ja es tard. Alla l'Holandes, que es veu que ha fet tot el cami des d'Holanda a peu, la lia una mica: l'hotel es d'habitacion de 5 i a ell li havien dit que tindria habitacio doble tots els dies. Es passa una mica discutint i pujant el to, pero al final tot queda sol.lucionat.
Anem a sopar plegats i ja cap a dormir, que fa un fred.... (i a part el canvi horari es nota!).
El segon dia el dediquem sobre tot a les vistes. Ja estem molt amunt, per sobre de 3500m sempre, tot es quasi desertic i a l'horitzo nomes es veuen muntanyes i desert. Es quasi igual que Ladakh!!!
El nostre conductor no es molt simpatic, no diu mai ni hola ni adeu, i el fet que, sense voler (estava ja fet pols), li trenqui el parasol del meu seint... no ajuda gaire. Pero prometo que era culpa seva, era soso com una mala cosa, i temerari com pocs al volant!
(Es un 8mil, pero ara no recordo quin)
(Paradeta a dinar)
(Port de 5mil i pico, fotos de rigor)
(Vida a Lhatse)
(Poblet en el cami, de que m'ofego fent les fotos, cula de l'aire)
A la tarda arrivem a Shigatse, on estarem dos nits, tots una mica revolucionats per que el guia no s'ho curra gaire i no em fet cap parada a cap poblet de devo. Nomes hem parat a restaurants on ells deuen tenir comissio (aixo em recorda a un pais que jo se...). No teniem previst dormir aqui avui, pero entre el show de l'holandes del dia anterior, i que el guia ja va dir que era millor dormir a aquest poble per que era mes maco (es cert) doncs... aqui estavem.
I el poble dona molt de joc. De fet poble no es, pero aquesta es la sencacio que tinc. El 'poble' en questio es la segona ciutat mes gran de tot el Tibet.
Te molt de constrast, i ja rapit veus que la cultura xinesa i tibetana estan totalment convinades. Jo no he sabut veure maldat en les cares dels xinesos, pero esta mes que clar, que estan acabant, i acabaran aviat, amb la cultura d'aquest pais. TOT son botigues xineses, amb productes xinesos (es com un tot a 100, pero multiplicat per mil), els cartells son bilingues, pero en xines les lletres mes grans. I el que em sorpren mes...
estatues que representen turistes occidentals fent fotos a gent local. Son maques, pero rapidament t'adones, que contrariament al que possa en el cartell que hi ha 20 metres creuat el carrer (o sigui, el monestir) una de les estatues que representa una noia occidental, va vestida amb mini-faldilla i samarreta de tirants.
(Porta del monestir)
(Jumbotron al fons, des de la porta del monestir)
Jo no ho trobo malament, sino fos per que es veu molt clarament, per les formes i pel lloc, que ho han fet, una i exclusivament, per tocar el que no sona. Seria com si on van caure les torres bessones possesin una estatua de l'Ossama.
En fin... aquest seria un bon resum del que vaig veure al Tibet. No vaig veure violencia pero si vaig veure que se'ls estan menjant de mala manera.
Les visites als temples eren impresionants. Son enormes, res a veure amb els de Ladakh, i tenen un munt de vida dins. Aixo si, molta menys que abans de la revolucio cultural xinesa. Alguns d'ells tenien capacitat per 5 o 7 mil monjos, i ara cap d'ell passava dels mil, aixi que tot hi tenir molta vida tot es veia bastant buit.
El sopar a Lhatse el recordo especialment, va ser molt divertit. Vaig anar amb el Jose, el noi d'Albacete, i vam trovar un lloc molt i molt recomenable (per si algu hi va: es diu "Tibetan Family" i esta just despres, el primer de tots a l'esquerra, de la porta xinesa que hi ha a uns 5 minuts de la porta principal del monestir). Estava ple de locals, Tibetans, monjos, monjes tambe i la parella d'americans. Vam ajuntar-nos amb ells i vam demanar la carta. Va ser un follon, com sempre, quasi ningu parla anlges a Tibet, i demanar es un gran esdeveniment. Vam demanar una mica a boleo, i la cambrera simplement al.lucinava. La gent dels voltant ens mirava i reien un munt, com si acabessim d'aterrar provinents de Mart. No paraven de mirar-nos i al final quan va venir el menjar ho vam entendre. Hi havia menjar per alimentar un regiment!!! Vam demanar 4 momos tibetans, que eren molt barats, i per tant petits. Pero no.... ni petits ni momos. Eren... com 4 racions de 250gr cadascu d'un pa dens i tovet alhora, com una massa de momo, pero d'1centimetre de gruix. Tothom reia... teniem un quilo de massa de pa per menjar-nos, i encara faltaven els plats principals. Vam riure molt i molt tots 4 plegats, i ells van riure molt i molt de nosaltres. Pero jo, fent un esforc inoblidable, m'ho vaig menjar quasi tot.... vaig tornar rodolant a l'hotel.
(Soparet contundent)
Tambe vam visitar Gyantse, tots dos pobles amb monestirs i castells impressionants. Entre poble i poble, com sempre... vistes espectaculars, entre elles les del llag Yamdrok-tso, simplement precios!!!!
( Shigatse - monjo)
( Shigatse - Entrant a un temple)
( Shigatse - Netejant vidres)
( Shigatse - Dins del temple)
( Shigatse - Bollint aigua, funciona!)
( Shigatse - Carniceria)
( Shigatse - Calcots!!!)
( Shigatse -Tenen totes les coses insanes que et puguis imaginar!)
(De cami, fabrica de Tsmapa, menjar tipic tibeta)
(Els rius ja estaven gelats, arriva l'hivern!!!)
(Gyantse - Mercat)
(Gyantse - Monestir)
(Gyantse - Estupa)
I finalment a Lhasa. Lhasa!!! Qui ho diria!!! Sona tant exotic, tant lluny, tant complicat. I alla estava, a Lhasa!!!!
Com la resta del viatge no em va deixar indiferent. De nou un contrast brutal entre una cultura que sembla aturada en el temps mill anys enrere, i al mateix lloc, una cultura capitalista que no para de canviar sense parar. Molt sorprenent, i tot i que molt trist, he de reconeixer que em va agradar.
El primer que vaig fer al arrivar alla va ser al.lucinar amb l'hotel. Poso el nom per que val molt la pena 'Trichang Labrang Hotel'. Barat no crec que fos, pero com anava inclos... era un hotel nou, portat per tibetans, i fet a la mateixa casa on va viure un lama que va ser mestre del Dalai Lama actual, o aixo vaig entendre. La decoracio era perfecte, i la casa continuava tenint l'encant d'una casa tradicional de tota la vida.
Despres de l'hotel a passejar. La primera parada va ser a Barkhor Square, just davanat del Jokhang, un dels llocs mes importants del tibet i on hi ha la representacio de buda mes sagrada. El lloc impresiona, esta ple de gent pregant sense parar, durant hores. Es posen de peu, i llavors s'estiren completament a terra, mirant al Jokhang.
Tambe ens van explicar que molta gent ve aixi de molt lluny, de vegades mils de quilometres. Venen fent tres pasos i llavors s'estiren un cop, i aixi... poden estar mesos o anys en fer tot el recorregut. Increible.
Pel vespre, abans de que el sol s'amagues, vaig anar a veure la Potala, com no? De cami alla... be... surts de Barkhor amb tota la gent pregant, i 50metres mes tard ets a Passeig de Gracia, Nike, Adidas, McDonalds versio xinesa, botigues de roba, joieries... 500m mes tard tot s'acaba i ja ets davant la Potala.
I... me l'imaginava mes gran. Ara, impressionar si impressiona. Es precios, i un no es pot fer a la idea com deuria ser el lloc 50 anys abans. Nomes 50 anys enrere Lhasa era tot casetes tradicionals, sense avingudes, sense edificis gegants... Fa 50 anys arrivar a Lhasa i veure la Potala tindira que ser tota una experiencia.
(Botigueta de roba treballant per la nit)
(Interior de Jarkhor)
(Estudiant)
(Espelmes de mantega, ofrenes dels peregrins)
(Textos sagrats)
(Classes al monestir de Sera)
(Monjo a Sera)
(Botigueta entre Barkhor i Potala)
(Calcats Xina)
I els dos dies sencers a Lhasa van passar entre visites als monestirs, entre ells tambe el de Sera i el de Drepung, i passejades tant per la part nova com vella.
(Darrer sopar)
(Adeu Tibet!)
PD: Com m'ha costat escriure aquest cop, masses hores dedicades!!! A vegades es esgotador.
Avui es el dia 'D'.
l mati ens lleven i anem a l'aresta que hi ha just davant els lodges. Ens ho van recomanar varies persones el dia anterior. Per variar em feia mandra, pero be... al final cap alla anavem.
El sol esta radiant miraculosament, i tot, tot, tot, esta covert de neu, i ni un nuvol a quilometres a la rodona. Es precios!!!
Despres de pujar uns 10 minutets ja som dalt, i... les vistes son, com no podia ser d'altra manera, BRUTALS!!! Veiem infinitat de cims, i a l'altra costat del toronet/aresta tenim TOTa la glacera del Khumbu. Es enormement llarga, i grandiosa, com la dels Annapurna quasi. Sense paraules.
Mitja hora despres i un bon grapat de fotos mes tard tornem al lodge i ja fem cami cap a Gorak Shep, que es l'ultima parada abans d'arrivar al camp base, i el darrer lloc on farem nit.
Anem xino-xano pujant, sense preses, fins i tot a un punt aprofito a pendre el sol, no fa calor, pero el sol pica molt fort a 5000m, aixi que aprofito per treure'm la samarreta i estirar-me a la poca gespa que encara hi ha mentre espero que la Linda arrivi.
Despres de 5 minutets seguim amunt. El cami es com una gran tartera, i ens adonem que en el fons estem caminant per sobre la glacera/morrena d'alguna de les muntanyes del costat.
I aqui arriva el moment 'D' del trek. Just 30min abans d'arrivar comenco a estar esgotat, cada pasa em costa una eternitat, i si une hores abans podia anar mes rapid que la majoria ara, sense mes, vaig super lent, parant a respirar cada 2 passes. Fins i tot la Linda veient com estic patint em fa un video de l'agonia (que per cert, li tinc que demanar).
Total, arrivem a Gorak Shep i la parella d'americans amb els que haviem coincidit els dies abans i a qui els hi havia reservat habitacio a Lobuche, aquest cop, com han arrivat abans, ens han agafat ells habitacio.
Entro per la porta i.... al.lucino. Nomes obrir la porta, sota una inmensitat de mantes veig una cara d'una persona embutida en una mascara d'oxigen. Em quedo de pedra ja que algunes cares son d'enterro, i d'altres estan prenent te o dinant tranquilament. Un noi ha agafat mal d'alcada de devo. Fins avui havia vist helicopters anant i venint cada mati amunt i avall, pero avui es en directe.
El noi es polac, i ja l'havia vist varies vegades els dies anteriors. Va en un grup d'uns 10. Veiem com el seu guia, i la seva dona (estan de lluna de mel) estan provant l'impossible per poder-lo baixar tant haviat com puuin amb l'helicopter. Ens expliquen que tot estava be, fins i tot anava una mica sobrat, pero un minut despres de seure a la taula per pendre un te... s'ha desplomat i ja no te sensibilitat ni a bracos ni cames, a part que esta quasi inconcient. Fa por.
I tenen follon amb l'asseguranca... no se'n fa responsable pel que es veu, aixi que proven amb la seva embaixada, i tampoc. Les hores van passant i tot el lodge esta 'tens', tots veiem que tot i que ell no esta fatal com no baixi aviat probablement ja no ho expliqui. La companyia de l'helicopter els hi demana 10.000 dolars, si, increible... com veuen que vas apurat... t'apreten com poden, per que aquest no es el preu real, crec.
La dona esta dels nervis, trucades per satel'lit sense parar (estem al cul del mon), ha d'aconseguir els 10mil dolars ja, i fer que arrivin!!! Uns amics seus que estan a Katmandu l'ajuden, pero la tarjeta de credit tampoc els hi serveix. Al final, cap a les 4 de la tarda aconssegeix possar els diners al compte de la companyia de l'helicopter.
Tots esperem a que arrivi, sera emocionant veure el rescat. I a les 4:30 truquen i... que no venen... fa massa mal temps mes avall!!! Increible!!!! Pobre noi... tantes hores esperant per al final res.
Al final entre varis sherpes, la dona, el guia i un cavall decideixen baixar-lo, ja quasi de nit, a Lobuche, que esta uns cents de metres mes avall, es l'unica manera que tenen.
Tot plegat es molt trist, pero fa agafar encara mes conciencia que tot i que aquests treks son molt facils el handicap de l'alcada es molt important, i a cualsevol li pot donar alguna cosa. Es una rifa.
I jo, amb el baixon fisici que m'ha donat just arrivant, que tinc el cap que m'apreta mes del que voldria i que m'estic llegint un llibre de drames a la muntnya.... em cago.
A la nit s'ajunta molta gent, molts parlen angles perfecte (un de canada, EUA, anglaterra...) i clar... si parlen entre ells em perdo. Aixi que em posso en plan autista.
(Posta de sol al Nuptse)
Dia 8 -> 14-11-2009 Gorak Shep - No se on - Gorak Shep (225m asc. 234m desc. Despeses: 370NPR)
Dormo mes hores que mai, pero no em sento be, el cap m'apreta molt, tant que no nomes em puc sentir el pols a les venes del cap, sino que tambe puc notar com la sang es mou per elles, es realment fastigos. Per rematar, durant l'esmorcar, no se si es paranoia, son o realitat, pero no soc capac d'enfocar be la meva vista. Aixi que esta clar que tinc mal d'alcada, pero considero que no es suficient encara com per tirar avall avui mateix.
Tots han marxat cap a Kala Patar, un mini piquet de 'nomes' 5500m que esta de cami al Pumori i des d'on hi ha unes vistes espectaculars de l'everest i els seus voltants.
Jo, com son massa gent i prioritco el camp base desideixo no anar-hi i tirar cap al EBC.
A la poca estona de comencar veig un grupet de dones (que pel mati no havien estat gaire simpatiques amb mi) fent-se una foto amb el cartell que indica el cami. Jo per no molestar les rodejo i segeixo amunt.
El cami es va complicant, i a mi m'extranya, per que el dia abans algu m'havia dit que cami en molts trocos es podia fer 'running' i jo dono fe que per on jo anava de 'running' res de res, a part que no veia ningu mes. La cosa es complica mes i mes, he de fer servir les mans, els peus, grimpar, saltar... es una tartera enorme, un laberint, pero com hi ha fites doncs les vaig seguint.
Al final m'adono que no anem be... estic mes sol que la una, i com faci una relliscada en algun salt ningu em trovara mai mes, aixi que m'assec a un pedra, descanso, faig uns videos, fotos... tot esperant que vingui algu. Pero res, ni cristo. Aixi que decideixo tornar enrera. Al cap d'una estona veig el cami mooolt mes avall!!! L'he cagat a la senyal on les dones es feien la foto...segur. I ja em podien haver dit alguna cosa... Agafo una emprenyada MONUMENTAL, pero molt monumental, fins i tot llenco els bastons mes d'un cop a terra.
Les cames van be, pero el cap no, i tinc por, per que com la cosa empitjori segur que no puc baixar pel meu propi peu. Un cop al cami bo intento segir-lo, pero per voler anar 'lleuger' no he hagafat ni aigua ni prou roba, aixi que vient que em queden 4h decideixo tornar al lodge. M'emprenyo encara mes!!!! Em dura tot el dia.
Ara si que se que he de marxar d'alla i dormir mes avall, tinc molt mal de cap i per exemple, quan prenc aigua, no puc fer mes d'un glop sense necessitar respirar 5segons i sense que el cor em puji un bon grapat de pulsacions. Estic mort de por... pero estic a 2 hores del camp base!!! I jo hi vull anar!!!!
Ara... dema, si o no, passi el que passi, baixare, no hi ha mes, m'he d'obligar. Sona molt pel.liculero, pero es aixi, estic fregant el pal del mal d'alcada.
Arrivant al lodge em trovo amb el Bert, que ja ha vingut, ja es trova be!!! Un dia a Periche visitant el metge i 4 pastilles i llest!!! Guai! Aixi que dema anirem els tres de nou cap al Camp Base. Al menys ara ja se cap on no anar. (dies mes tard un guia em va comentar que cap on vaig anar era per arrivar al camp base del Pumori, per aixo hi havia fites de tant en tant).
Per la tarda mentre xerro el cap em millora, pero no suficient. Decideixo no anar a Gokyo, nomes em falta estar mes dies tant amunt...
Avui, despres de les 'bronques' corresponents, i amb la por al cos, decideixo beure sense parar, aigua i te a tope, ja que sent sincer, estic prenent molt poca aigua.
Al vespre xerro amb una dona gran alemanya molt particular i amb el seu guia, es distret. Per la nit igual, pols accelerat en repos, mal de cap i el sentir-me la sang passar per les venes del cap, per no oblidar...
A les 6:10 de peu. El Bert i la Linda volen creuar cap a Gokyo dema, aixi que avui tenen un dia llarg (i jo tambe).
Esmorcem i cap al EBC de nou, aquest cop sense fallos. El cami no es una passejada com m'havien dit, pero res a veure amb el dia anterior. Vaig fatal, com era d'esperar, i tot i tenir un cami sense gaires pujades he de parar MOLT sovint, cosa que no havia tingut que fer als Annapurnes. Ells van mes rapit, i a sobre xerrant i rient. En canvi jo porto una cara....
El cami es com sempre... brutal. Pero aquest cop encara mes!!!!! Tota la gelera, que semblava morta i plena de pedres resulta una enganyifa. No son pedres, son milions i milions de tonelades de gel cobertes per una petita capa de terra i pedres enormes. Pero on tu et penses que estas trepitjant terra ferma realment es un bloc geganti de gel. A estones puc veure el Bert o la Linda caminant sobre terra pero 5 metres per sobre meu en un mur de gel que sembla tallat expresament. Es com estar dins d'una pel.licula.
Arrivem fins al senyal on marca el camp base. Pero no es el de veritat, el real esta 1km mes enlla. A mi em fa por caminar per aquesta glacera, pero com ells decideixen anar fins al final, jo tambe.
Al camp base real nomes queden dos expedicions, pero es molt xulo de veure-ho. Veiem gent escalant pel laberint de blocs de gel cap al camp I, hi ha les tipiques tendes grogues, i les tendes menjador. Estic molt content d'haver-hi arrivat.
En tot aquesta estona tambe hem pogut veure, en viu i en directe, dos allaus brutals. Sempre fora dels camins normals, pero impresionen!!!!
I ja de tornada... ara si agonitzo de veritat... ells no paren, tenen pressa, i jo pateixo taaant, pero taaaant... no puc ni tenir-los a vista. Pero be, al final arrivo al lodge, menjo i bec el minim, faig la bossa. i tiro avall. No vull estar ni un minut mes a aquesta alacada. Aixi que ens separem.
El primer troc es un puja/baixa constant, aixi que fatal fatal, i no es fins als 4900m que em sento millor (just quan comenca la baixada de devo). A Lobuche faig parada tecnica, un pipi i un te. Just quan marxo ells arriven, decideixen quedar-se alla a dormir, no volen estar esgotats pel dia de dema que es el seu dia 'D', han de passar el ChoLa i son moltes hores.
Vist que en baixada vaig millor decideixo possar la directa fins a Periche, poder se'm fa fosc,pero com mes avall millor. En total avui hauran caigut uns 23km.
El cami es molt xulo i evident, fa nuvol, amaga amb nevar, veig una marato que estant fent avui, vaig sol com un mussol... i per colmo em sento millor. Estic content!!! Prova superada!!!
(Salvat!!!)
Arrivo al hotel, que te un menjador espectacular.
Segeixo amb mal de cap, bastant, pero ja no es el mateix. Ara nomes es mal de cap bastant fort, pero ni noto una opressio brutal dins el meu cervell ni noto com la sang flueix per les meves venes. Salvat!!!!
Al menjador hi ha la dona gran alemanya i el seu guia. La dona es molt simpatica, pero particual. Aixi que m'adono com de dura es la feina de guia, psicologicament parlant. Ella va molt lenta, a part que te moltes manies, aixi que el guia esta desesperat.... una ruta que fa en 12 dies li esta durant ja 24h, molts dies no caminen, i d'altres nomes ho fan 2 o 3 hores, aixi que... no pot amb ella. Jo tampoc se si podria... pero com es la seva feina s'ha d'aguntar. Ara...25 dies seguits nit i dia junts (pq aquesta es la feina dels guies al Nepal).... ufff, son molts dies. Pobret. Fins i tot en algun moment em diu molt seriosament 'esta acabant amb la meva vida!'. Quin riure!!!!
Avui he decidit anar a Phortse, el vol no em surt fins al dia 22 i tinc dies de sobres, aixi que he d'allargar la ruta.
A primera hora del mati esta molt nuvol i cauen algunes volves de neu. Penso en el Bert i la Linda, se suposa que avui tenen que creuar cap a Gokyo, a veure que tal els hi va.
Total, el cami com sempre molt be, i encara millor quan tira avall, per que quan tira amunt... sembla que tingui 80 anys. A mig cami em paro per dinar en un poblet molt maco. Alla em creuo amb una dona anglesa i entre d'altres coses m'explica que un dels amics amb els que ha vingut te pevist saltar des de l'Ama Dablam en parapent!!! Despres de dinar, que per cert es un lodge molt interesant: hi ha fotos del amo del lloc amb Edmund Hillary, Tenzing Norway i Jimmy Carters pels que va treballar com a portejador!!! anem plegats a visitar el petit monestir del poble. I jo segeixo cap a Phortse, que se suposa es una passejada.
I de passejada res, al final resulta ser super emocionant! i llarg. Es dels camins que no m'agraden gens, estret com un fil, i tota l'estona amb un semi-precipici (aquesta es la sensacio que tenia) a un centimetre del cami que m'ho fa passar.... pero per animar la cosa em trobo amb iacs lliures, faisans de mil colorins i una manada enorme de 'Himalayan Tahr', que vindrien a ser com unes cabres salvatges.
Al cap de mes de dues hores arrivo a Phortse, ja en tenia ganes!!! Vaig al lodge que m'havien recomanat i alla em trobo un bioleg tambe molt curios que porta dedicada mitja vida al nepal i els seus animals, va estar interesant escoltar-lo.
Dia 11 -> 17-11-2009 Periche - hortse (5*)
Ha estat tota la nit plovent, o aixo em pensava. Tot i aixo decideixo sortir amb les malles curtes, si esta plovent i/o tot moll tampoc val la pena abrigar-se molt per que acabare calat fins al fons. Obro la porta per anar al lavabo i.... TOT BLANC!!!!
(wc ecol.logic :) )
No ha estat plovent tota la nit, ha estat nevant tota la nit!!! Aixi que canvi de plans, fa un fred que pela, per tant em poso quasi tota la rova que porto a la motxilla. Mentre esmorco li vaig donant voltes al cami, i no em fa molt gracia, tot nevadet per camins estrets... amb la meva agilitat segur que rellisco, aixi que decideixo quedar-me avui aqui. I el temps no millora gaire, els nuvols van pujant per la vall a estones, es bastant espectacular per que a estones la visibilitat es de 10m i a altres pots veure perfectament com el nuvol ve cap a tu des de mes d'1km enlla.
Em passo tot el dia al menjador llegint el meu llibre de James Patterson i poca cosa mes.
Al vespre arriven uns nois checs amb els que xerro una bona estona, son bastant agradables i simpatics, i entre tots plegats em fan agafar certa enveja ja que ells acaben de comencar el seu viatge i tenen previst visitar tot el sud-est asiatic.
Em llevo amb la calma, ara els dies son super llargs, no tinc cap mena de presa, i nomes m'he de dedicar a fer temps i disfrutar dels llocs on vaig, tinc 4 dies per fer el que podria fer en un i mig. Ja quasi no queda neu.
Els nois checs, despres d'ardues negociacions decideixen pujar a Gokyo, quina enveja!!! Es veu que el dia abans hi estaven molt a prop, pero com havia nevat tant van decidir tirar avall. Ara tornaven de nou amunt.
Segeixo amb els meus eterns problemes per respirar, pero be, ja no son tan greus, i estant a 4000m tambe se suposa que es normal.
Just comencar a caminar em trovo un faisa d'aquests de mil colors i un cervol dormint just a tocar del cami.
Baixadeta de mitja hora i a refer el desfet anteriorment per 1 horeta mes. Em creuo novament amb el grup de polacs del noi que es va possar malalt, i em diuen que ja esta millor i que no va caler al final l'helicopter. Un cop al final de la pujada les vistes son maravelloses amb l'Ama Dablam de fons, que maco!!! Ara toca novament unabona estona de baixadeta agradable i finalment la pujada final a Khumjung. Com costa!
I Khumjung seria... com el Puigcerda de l'Himalaia, super maco, cases bastant xules, bones vistes... En aquest poble, que impresiona bastant, hi ha una de les escoles patrocinades per Edmund Hillary, i tambe es famos per que al seu monestir tenen el... cap del Yeti!!! I dono fe que l'he vist.
Ara, diuen que es un timo, i que ve de la pell d'un altre animal bastant mes comu.
Tambe em sorpren bastant la poca gent que hi ha, el meu hotel poder esta al 20%, quan a l'Annapurna hi havia bofetades per trovar lloc. Definitivament esta clar que finals de novembre ja es temporada baixa. I la meva habitacio avui.... des d'el coixi puc veure l'Ama Dablan!!!!
Dia 13 -> 19-11-2009 Khumjung - Namche Bazar (1h34min 103m asc. 421m desc. Despeses: 2150NPR)
El mati el dedico a fer un vol pel poble, i mes tard, ja amb la motxilla me'n vaig cap a Khumdu, que esta a tocar, ni 15 minuts. Alla hi ha un Mani Wall, paret amb infinitats de pedres amb l"Om mani padme Um" (o com s'escrigui) escolpit en elles.
De cami a Namche, que es cap on vaig avui, paso per una pista d'aterrtge, on pel meu horro, hi ha una avioneta que se l'ha pegat (suposo que durant l'aterratge). No em fa cap gracia per que tot i que l'aeroport de Lucla es una mica mes serios que aquest tampoc es gaire mes, i jo en 3 dies he de tornar a pujar a la 'furgoneta amb ales' que m'ha de dur de tornada a Kathmandu.
Finalment una mica menys d'una hora i ja soc a Namche. La baixadeta es mortal pels meus genolls, que continuen malament d'un mes abans encara.
A Namche em dedico a fer 4 compres: pa, formatge, algun regalet... tenen de tot de tot, roba de marca, jumars, menjar de quasi tota mena... em continua sorprenent com tot aixo pot arrivar fins aqui.
Una altra cosa que em sorpren es que de lluny puc veure el pati de l'escola, i... els nens juguem a futbol i... estan corretns!!!! Poden correr? Si, poden correr. Jo si faig un esprint aqui segur que em moro d'un infart!!! Per aixo els Sherpes son tant forts, dic jo vaja.
Finalment, i no ho hauria d'escriure, em dutxo!!! 14 dies mes tard de la darrera dutxa torno a tocar l'aigua! Quin gust!!! Pero es que l'aigua calenta aqui es cara de trovar, i quan la troves es cara de comprar. A part, que l'exterior sempre esta fregant els 5 graus com a molt, i aqui les dutxes cal veure-les per entendre per que quasi ningu es dutxa en aquesta epoca. De totes formes... em senta de perles!!!
Dia 14 -> 20-11-2009 Namche Bazar - Monjo (2h10min 134m asc. 783m desc. Despeses: 2930NPR)
Faig nomes mig esmorcar, ja que vull anar al forn a acabar de fer l'altre mig, fan uns entrepans i pastes.... mmmm
De cami veig a la parella d'americans amb els que haviem coincidit varies vegades i dels que em vaig separar a Gorak Shep. Per la meva sorpresa m'expliquen que ella, la Katy, despres de creuar cap a Gokyo, va patir un edema pulmonar serios que la va deixar dos dies al 'hospital' de Machermo. Quan ho explicava semblava de pel.licula. I amb tot plegat, penso jo que per sugestio, el meu pulmo dret torna a fer mal, continuem estant alts, quasi a 3500m.
Total...que decideixo anar amb ells dos fins a Lucla ja que tenen el vol el mateix dia que jo. Aprofitem per dinar plegats abans de marxar. Mentre menjem ve un altre noi canadenc que tambe havia vist abans i conec un nboi chile molt agradable amb el que parlo en castella una bona estona. Tambe conec uns nois espanyols que resulten que han arrivat a Nepal en bici des d'Egipte!!! Es un dinar molt social :)
Finalment ja despres de dinar, massa tard i tot, arranquem cap avall. Em paso el cami xerrant amb un i altre i acabem aturant-nos per dormir a Monjo.
Quan entro al menjador del lodge... em quedo mirant una noia i... resulta que era una noia amb la que havia estat parlant una bona estona quan vaig estar a Bandipur. Nepal es molt petit.
L'esmorcar avui es d'aquells que no s'oblida. Em fa una mica de cosa escriure-ho per que em va semblar una situacio molt molt vanal, pero va ser molt i molt espontani.
Estavem parlant el Jimmi, un home filipi molt particular i jo. El filipi ja se'l veia raret pero en un moment molt serios la cosa va anar aixi:
- A filipines un 40% viu en l'extrema pobressa.
- (nosaltres) ostres, deu ni dor....
....
- (el filipi) si si, es aixi (dient'ho molt seriosament).
i de cop, sense mes, es posa a riure com els dolents de les pel.licules, amb un riure entre paranoic i boig, i diu...
- i jo soc del 60% jajajajajajaaja (com reia, quina por!!!)
pero aqui no va acabar tot.... va venir la Katy, l'americana, i sense donar-li molta importancia va explicar que s'havia quedat a 0 de diners, per que l'hospital li havia costat un ull de la cara.
I com qui no vol la cosa el filipi treu un bitllet de 100$ i li dona dient-li "a mi em sobren, agafa'ls"
Va ser molt surrealista, i divertit, per que negar-ho.
I del cami... se'm va fer bastant mes llarg que el primer dia quan el vaig fer de pujada, pero be, es l'ultim dia de caminar. Al mig dia el noi canadenc ens atrapa i anem plegats ja fins al final, on ens espera una pujada matadora per despedir-me definitivament de l'himalaia.
(Aqui no voldria dormir...)
Just a l'entrar a Lucla una sensacio d'alegria i tristor m'envaiex. Tenia moltes ganes d'acabar, pero tambe se que no tornare a estar aqui en molts i molts anys. Ara... tornar segur que torno, n'estic segur.
Un cop al lodge em trovo amb els checs de nou, i tots plegats ens passemla nit jugant al 'burro'!!! Just abans d'anar a dormir tinc una xerradeta d'aquestes sense sentit i filosofica amb un dels checs, pero que sincerament va ser molt i molt constructiva.
Tambe aprofitem la nit per fer uns billars amb el Jimmy i el Josh, tot escoltant Sting i veient una foto seva dedicada d'ell de quan va estar per aqui.
Dia 16 -> 22-11-2009 Lucla - Katmandu (Despeses: 1825NPR)
Avui ja toca marxar de bon mati. L'aeroport es una mica de follon, pero amb dues hores de retard aconsegeixo agafar el meu vol.
El despegar es.... impressionant. EL pilot te la porta oberta, aixi que podem veure com 400m me enlla del morro de 'la furgoneta amb ales' un penya segat ens espera dient-nos 'nomes teniu una oportunitat'. Engega els motors a tope, tota la carrroceria comenca a tremolar una barbaritat, igual que si li estigues donant gas a tope i apretant els frens a tope, i quan sembla que la cosa va a explotar arranquem!!! Creuo els dits quasi, el penya segat s'acosta...pero amb bastant mes temps d'antelacio del que em pensava en aixequem i 'salvats'!!
El vol fins a Kathmandu va ser xulo com a l'anada, disfrutant de les vistes de les valls per les finestres.
Un cop a terra de nou, vaig esperar a noi canadenc, que venia en una altra 'furgoneta amb ales' just dos minuts darrera la meva, per compartir el taxi fins a Katmandu.
