Jordi de Viatge

dimarts, 6 d’agost de 2013

Operació Percebe, Sidi Ifni i Tarfaya

Maxem d'Essaouira.

Els dies allà ja han passat i toca moure's seguint el sud. Propera parada... els percebes!!!!!

 (Costa matinar)

 (De "motxileros" anant cap al cotxe)

Matinem una mica, i ho aconsseguim complir relativament. Anem cap al cotxe. Allà com no ens intenten vendre una neteja del cotxe, que sincerament fa pena, però jo treient la meva racaneria no accepto baixar de 5 dirhams, i ells no baixen de 20, així que ens n'anem amb el cotxe brut i sense veure quasi a través del vidres :).

Anem fent quilòmetres cap a Sidi Ifni, la nostra parada d'avui. Allà a la vora, a uns 5km, ens han dit que hi ha percebes per tot arreu, i l'Isaac està super emocionat amb aquest tema des de el primer dia. És per això que menjar aquestes percebes promesos és un dels objectius del viatge!
Jo sincerament no crec que els trovem, però els hi fa molta il.lussió, així que tenim que buscar aquest lloc desconegut sigui com sigui.

De camí parem a dinar. El típic dinar que fem aquí: pa amb.... pa amb res. El ramadàn ens està matant, és molt complicat treovar menjar durant el dia i al final acabem menjant la poca cosa que podem trovar als pobles on parem. Això si, quan parem, parem bé, i les vistes sempre són espectaculars.
Aquest cop la parada la fem a una corva de la carretera que dóna a una cala plena de surfers hippies.

 (Dinant a la platja)

Seguim tirant, i els 5km quilòmetres abans de Sidi Ifni s'acosten. Calcular-ho és fàcil, els quilòmetres estan marcats a la carretera i a part el google maps off line ens acompanya a tot arreu.
Arribem a un trencall de la carratera que té bona pinta. Serà aquí on els percebes?
Fem la nostra primera incursió fora d'asfalt del viatge... a veure si la liarem i se'ns quedarà el cotxe encallat a la sorra! Però no, tot va bé.
Deixem el cotxe a tocar del que sembla un penya segat, i començem a caminar.

 (Bones vistes!)

 (Això promet...)

 (Jo)


 (El lloc és una passada)

Les vistes són tremendes, i després de mil fotos decidim tirar avall pel que sembla un camí que porta a la part esquerra del penyasegat. A la part dreta no hi ha entrada per enlloc.

Jo baixo el primer, ja he estat prouta estona dalt. Enfilo directe cap a la pedra del fons. Si hi ha percebes a tutti plen tenen que estar allà, a enlloc més podem accedir.

Vaig tirant, i veig una cosa extranya al terra. Jo no tinc ni idea que és, però ho batejo com a "cul de mar".

Sembla una senyal, per que si una cosa tant rara ronda pel terra per què no hi tenen que haver percebes per aquí la vora?
Arribo a la pedra, miro una mica per les parts mes humides i.... PERCEBES!!!!!!

La meva incredulitat no m'ho deixava creure, però aquí està, la paret repleta de percebes per tot arreu! Crido al Roger i l'Isaac, que tampoc s'ho acaben de creure. Hem trovat els percebes!!!! I ens els menjarem!!!!!!!

 (El santuari de Percebes)

 (Operació Percebe superada!!!!)



 (Recolecanta el dinar...)

Triem una bossa i començem amb la recolecta d'aquests animalons de mar tant desagradables i que no fan una pinta gaire bona com per menjar-se'ls. Jo mai els he tastat, i no ho veig gens clar, són lletjos de collons i semblen una ungla molt mal feta.... brrrrrrrrrrrrr

N'agafem i n'agafem, però la marea és una mica alta i les oles trenquen just on ells estan, així que quan en tenim un bon grapat donem la "caçera" per tancada.

 (Amb l'arc a l'horitzó)

 (Recollint encara més!)

 (L'ola no perdona!)

 (Feina ben feta!)

 (Satisfets!!!)

 (La cala!)

 (El "cul" de mar. Va ser la senyal...)

Amb la bossa plena decidim caminar per la platja i travessar el pont de pedra per sobre del qual uns minuts abans haviem caminat. Fem fotos, xafardegem pel lloc i tornem ja cap enrera.





 (L'equip percebe)


 (Sota l'arc)

 (Fauna marina)

 (Passejant sols per la platja)

Tornant un noi jove se'ns acosta, i començem a parlar amb ell. Sembla molt agradable, però en general sempre anem una mica a la defensiva amb els espontanis que se'ns acosten.
És un noi bereber que va caminant cap a Sidi Ifni, que és on viu. Caminant per la platja deu tenir 1 hora llarga fins a arribar. Seguim parlant amb ell, li expliquem lo dels percebes i la nostra ruta i quan enfilem la pujada fins al cotxe ens ajuda a recollir llenya pel foc.

Un cop dalt toca preparar el foc. Les condicinos són lamentables, no tenim paper i només disposem de 4 branquetes fines. Pinta malament. Però.... tenim un bereber amb nosaltres!!!
Busquem el lloc que ens agradi per començar el show, preparem les branques, busquem algún paper tirat pels descampats... però el noi, com qui no vol la cosa, recoloca el lloc on hem possat la foguera, recoloca la llenya que em preparat, busca fulles seques de cactus i.... comença a encendre el petit foc. Amb les 4 branques que tenim això no pot funcionar gaire bé, ja que cremarà tot en un moment i no hi haurà manera de cuinar com cal els percebes. Però de nou anem errats, el noi bereber, el Mohammed, és un crack, i amb les 4 branquetes ens ha aconseguit encendre un foc que ha durat més de 20 minuts, i això per que vam decidir que ja estava tot ben cuinat.

 (En Mohamed preparant el foc)

 (Això supera cualsevol de les previsions!)

 (Un Bereber preparant el foc. No es pot demanar més!!)

Dit i fet! Ens uns 20 minuts de cocció a la olla comprada a Essaouira els percebes de Sidi Ifni ja estan al punt!
A mi em feia bastanta cosa tastar aquella cosa tant extranya i amb tanta mala pinta, però teniem que fer l'esforç, no? I.... ufffffff estaven mortals!!!! El gust és dels millors que he tastat en marisc, i no sé si va ser per que eren acabats de recollir, per que l'emoció del moment multplicava les expectatives o per que.... però a mi em van semblar especacularment bons! I de fet, se'ns van quedar curts, ja que podriem haver menjat el doble o el triple de percebes tranquilament. Però com ja començava a ser tard i baixar de nou a la cala feia molta mandra ho vam deixar estar.

 (Percebes fent xup-xup)


 (Quin dinar!!!!!)

 (La cassola plena!!)

 (Ens estem possant tots les botes!!!)

Vam pujar-nos al cotxe, amb el Mohamed inclòs, i vam anar cap a la ciutat. A ell el vam deixar al costat de casa, a les afores del centre. El xaval era encantador, i es veia que tenia una malícia zero, com la majoria dels marroquins que ens hem trovat, que sempre han estat molt bona gent!
D'allà ja tirem cap a la "Suete Loca" l'hotel que ens han recomanat. Però està ple, i només tenen lliure una haima al terrat que no acaba de convèncer. Així que baixem al passeig marítim on trovem uns apartaments que ens agraden prou, i on per 200 dirhams (18€ aprox.) podem dormir els 3, amb cuina inclosa.

Per la nit estem cansats, però sortim a sopar. Com és normal no ens decidim per cap lloc on sopar, més encara quan la oferta de llocs és molt baixa per culpa del ramadàn. Així doncs caminem una mica per la ciutat, que té part d'encant. Va ser una ciutat Espanyola fa molts anys i encara queden construccions de la època.

(Preparant la marxa...)

 (Sidi Ifni)

 (Cine Avenida a Sidi Ifni)

 (Passejant pel carrer)

 (Edificis d''una alta època)

Al final sobre les 22h ens sentem a taula. De menú? No cal ni mirar-lo: Tagine, couscous i aquest cop demanem "Pastilla" un plat típic del marroc similar a una empanada gallega, però bastant més farcida. I com sempre tot molt bo!
Ara... com la resta de cops, la cuina va leeeeeeeeeenta!!! Estem morts de gana, de sòn i de cansament, i sense exagerar triguen més d'una hora, eterna, en servir-nos els plats. De fet, jo per no adormir-me allà a la taula mateix, decideixo anar a fer unes compres que tinc pendents, i al tornar encara la taula segeix deserta! I la part bona del ramadà és aquesta, que a mitja nit tot, tot vol dir tot, encara està obert, i això s'allarga fins quasi les 3 del matí. A canvi a primera hora del matí les ciutats i pobles són un desert, on és quasi impossible trovar ni que sigui un troç de pa.

 (Esperant el sopar....)

 (La cosa es possa negre, el menjar no arriba!!!)

Al matí següent decim marxar, la ruta no pot parar, i tot i que el lloc té el seu encant tampoc ens hi estarem més.
A Sidi Ifni, com a tota la ruta de moment, per la nit ha refrescat, i al matí fa nùvol, així que també refresca.
Per tant em trencat ja varis mites del marroc:
- La gent quasi no ens ha molestat mai, de fet a estat al contrari, sempre molt amables.
- Fa fresca, fregant el fred. I de dia, suposem que per que sempre fa nùvol, no fa ni la meitat de calor que fa a Barcelona.
- Regateig? Val... una mica de regateig en algún hotel si em fet, però en general aquí tot té un preu fix i marcat.

Total...que anem a esmorzar a "La suerte loca", que està a 2 minuts a peu, ons ens possem les botes! Allà a taula coincidiim amb un Suís bastant particular: ell també ve des de casa en cotxe, però si nosaltres duem un VW Passat de fa 20 anys ell ve amb un RangeRover nou de trinca. I el pobre està bastant desquiciat a aquestes alçades: ens explica que ha anat per l'interior del Marroc, anant sol molts dies i creuant gran part del desert. Allà ha tingut varis problemes amb el cotxe i se li van trencar varies peçes del portabultos. Tambá ha patit lo seu ja que ens ha explicat que ll sí s'ha trovat amb temperatures de 50º durant el dia i ha fet més de 12h al dia de conducció. I a més va sol. Tot un personatge...

 (Esmorzant a la "Suerte Loca" amb el suís)

Amb la panxa ja plena tornem a l'habitació, acabem de repasar les motxilles, possem el cotxe a punt i enfilem al a Elaayun, ja dins del Sahara Occidental.
A mi aquest lloc em porta molts records ja que al 2006 vaig anar-hi a fer una marató. Però no al Elaayun ciutat, sino al Elaayun que hi ha al camp de refugiats on viuen els Saharauis desplaçats que estan a Argèlia. A mi aquell viatge, el primer que vaig fer fora d'Europa, em va impactar moltíssim, no pel fet de còrrer una marató (al final vaig tenir que fer la mitja) sino pel fet del lloc. Tampoc entraré en qui té o no té la culpa de tot plegat, però l'unic que sé és que a la frontera entre Marroc i Algèria hi han 5 camps de refugiats on hi viuen 250.000 persones des de fa més de 35 anys, sense cap tipus de dret, sense nacionalitat ni passaport, vivint amb tendes en mig del desert i alimentant-se i beben del que els dona les Nacions Unides. Tot plegat és molt trist.

 (Empaquetant la maleta)

 (Vistes de de l'habitació)

 (Marxem ja de Sidi Ifni)

 (Possant el cotxe apunt)

Fem un parell de compres i ja sortim definitivament.

 (De compres)

(Alo - alo)

 (Tela...)

 (Els rius impressionen!)

 (Espanya anys 70!)

Anant a mil per la carretera veiem unes valles molt "turístiques" que envolten alguna cosa que ja es  veu que té que ser especial. Com bons turistes no podem no mirar que hi ha allà darrera, així que frenem una mica, fem 180º de volta amb el cotxe i anem cap allà. Per no cansar-nos gaire entrem amb el cotxe fins quasi xocar amb la valla, no fos cas que ens agafé una insolació del sol que pega...
Baixem, mirem i.... brutal!!!! Podria explicar el lloc, però la foto parla sola.
 
 (Increible!!!)


 (El conductor)

Seguim en ruta i parem a una ciutat del camí per comprar el menú típic de dinar: pa. No hi ha gaire cosa més fins les 20h. Per no menjar allà davant tirem una miqueta endevant i parem a una platja. Té bona pinta, però com tots els voltants de les carreteres, està ple de bosses de plàstic per tot arreu. És una pena, però en aquests païssos poca cosa s'hi pot fer fins que no s'hi facin millors infraestructures i canvii la mentalitat, i economia, de la gent que hi viu.

 (Camell fresc...)

 (Ens van preguntar si estavem casats!)

 (Nou dinar a la platja)


Reprenen el camí i poc a poc anem notant com estem entrant ja al desert de veritat. El Sàhara ja és aquí. Ho notem primer de tot per que la sorra ja està per tot l'horitzó, de tant en tant veiem dunes i sobre tot ens n'adonem per que ens alguns punts les dunes es menjen literalment la carretera!!!

 (El desert es menja la carretera)

 (Campaments a tocar de la carretera)



Al final Elaayun ens queda lluny, i com a la guia diu que no té res d'especial decidim parar a Tarfaya, un dels pocs pobles del qu parla la guía.
El lloc sincerament no mata, no té res d'especial, i per això és especial. És un poble petit del Marroc, amb la seva vida i sense cap mena de turisme més enllà de ser un punt de pas per una zona on quasi no hi ha res.
Trovem l'hotelet, ens hi instalem i anem cap a sopar.
Avui toca... peixet!!!! molt bo!!!!

 (Tenim gana!!!)

 (Estaven molt bons!)

  (Anem cap a dormir)

 (Adictes a les Wi-Fi)

Al dia següent toca matinar, toca arribar fins a Dakhla, a mig Sahara Occidental. Això vol dir que tenim que fer més de 600km de tirada, i a poder ser que no se'ns faci de nit.

 (Filtre instagram natural)

 (Li ha tocat l'habitació xunga!)

 (No estava mal...)

 (Des de la finestra)

Ens anem turnant el conduïr, i el que va darrera sempre pot descansar una mica. Com sóm tres i darrera només duem una nevereta elèctrica (que de moment no em fet servir molt, però que va bé com a magatzem de menjar i beguda) es pot dormir prou bé, gracies també al mega coixí que el Roger es va portar.

  (Siesta!)

 (Avui tenim un dia llarg)

1 comentaris:

  • El haberte tirado hasta las tantas(hora española)escribiendo el blog ha merecido la pena. La crítica literaria te la haré en persona y en privado; pero me ha gustado leer este capítulo y sobre todo ver los videos y las fotos de 3 cocinillas haciendo percebes en una olla, sin casi leña y con la inestimable ayuda de un autóctono. ¡¡¡¡Me he reído mucho!!!!

    Mil besos

    Paola ;)

    Per Anonymous Anònim, A la/es 6 d’agost de 2013 a les 15:17  

Publica un comentari a l'entrada

No et tallis... escriu-me!

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]



<$I18N$LinksToThisPost>:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici