Jordi de Viatge

dijous, 15 d’agost de 2013

Viatge Mauritània Nouakchoot Nouadhibou

I si els darrers dies a Dakhla haviem trovat un petit paradís, avui tocava creuar a l'infern.

Vam matinar aviat, i aquest cop com realment no voliem fer tard, vam complir horaris. Voliem arribar a la frontera relativament aviat ja que sabiem que ens portaría bastantes hores i no voliem que la nit ens hagafés al cotxe.
La carretera fins a la frontera com sempre estava prou bé i era espectacular; el desert és tant diferent al que estem acostumats a veure que sempre impressiona.
I de cop arribem a la frontera. Ni ens n'adonem i ja estem a la cua de cotxes davant les portes de la "Terra de ningú". Com no els primers buscavides s'acosten a nosaltres, però la frontera amb Marroc és prou simple i fàcil, costa aclarar-se, però amb paciència i temps te'n surts fàcil.


No Man's Land

Després de bastants papers i passades per diferents guixetes entrem a la terra de ningú (o "No man's land"). Aquest lloc és un troç de terra, d'uns 3km de llarg, que no pertany ni a Marroc ni a Mauritània, i per tant no està sota control de ningú. Pel que ens han dit en aquell trajecte hi ha centenars de cotxes abandonats, no hi ha camí marcat, el cotxe se't pot quedar clavat a la sorra...

Feia una mica de respecte, però allò semblava fàcil, i tot i que impresionava molt veure tots aquells cotxes abandonats per tot arreu com ens havien dit, ens les prometiem molt fàcils.

Vam anar tirant, fent varies fotos i videos.


Anavem seguint cotxes per davant, per no perdre'ns, però tirant tirant de cop ens vam trovar per un camí que no veiem clar. El de davant nostre tampoc ho veia clar, però va aconsseguir passar. Nosaltres vam parar, vam mirar el panorama i finalment vam decidir tirar recte.
Gran error!!!! El cotxe es va quedar clavat a la sorra!!!!!!

I ens temiem el millor, ja que ronden moltes històries de vividors d'aquella zona que es dediquen a fer caure a la sorra a turistes inconsients per després deixar-los pelats a canvi d'ajudar-los a sortir d'allà.
Primer va parar un cotxe que venia de Mauritània, ens volia ajudar, però no vam voler. En llocs com aquests desconfies de tot i de tothom, així que va marxar aviat.

I allà estavem, tirats a un no-país, en mig del Sàhara, amb una solana important i sense saber molt bé com treure el nostre estimat passat d'aquella ratonera.
El primer intent no va anar malament. Quí ho hagués dit, però vam acabar utilitzant les peces de ferro que l'hi havien prepaat a l'Isaac a la feina i que mai haguéssim imaginat que ens farien falta! Vam aconsseguir arrencar el cotxe, i moure'l uns 5 metres, però llavors es va tornar a clavar.
Com no, als pocs segons van aparèixer els primers espontanis, dispossats a ajudar-nos. Però no els vam deixar tocar res. No obstant aquesta vegada no ens en vam ensortir, i el cotxe va quedar encara més enfonsat. La cosa pintava bastant malament.
Al final no teniem una altra opció, ens teniem que deixar ajudar pels buscavides d'aquell lloc.
Vam estar molta estona, i va caldre fer servir el gat dos cops per aixecar totalment el cotxe i col.locar tot de pedres a la rodera per així poder agafar impuls i sortir d'allà.
Finalment, i després de molts intents, el vam poder treure d'aquell troç de sorra. Per fer-ho va conduir el que semblava el cap de la banda, que en el fons tampoc semblava tant mala gent.
El preu.... ens temiem també el pitjor, però com al principi els vam dir 1000 cops que no voliem ajut i que no pagariem res doncs... per 20€ ho vam deixar tot arreglat.

(Treient el cotxe)

(Va costar més del previst)

(En el fons van ser bona gent)

I d'allà directes cap a la entrada de Mauritània.
Com no toca fer de nou paperassa, i com no, no tenim ni idea de què és el que tenim que fer. La organització per variar és nefasta, i el que val és el "tonto l'últim", a part que ningú té molt clar quà cal fer. Per tant... és molt bon moment per a que els buscavides ens ataquin de nou!!!
Aquest cop, ja més tranquils ja que estem fora de la terra de ningú, aconsseguim eviatar-los a tots, no sense esforç. Tot i així alguna comissió cau, i els pagaments que fem mai tenim clar si són els correctes o no, tot i que s'hi acosten bastant: validar visat, sellar visat, assegurança del cotxe, una propina de no se sap què....

(Esperant a les portes de Mauritània)

(Seguint amb la espera)


I llavors hi va haver el moment crític per mi. Allà tots els policies fan 2x2 i de cop, un dels buscavides que portava dues hores emprenyant es va acostar a nosaltres amb un policia que feia 1x1 argumentant que calia fer el control de drogues. El poli acompanyant a mi em va semblar que tenia tant de policia com allò de paradís, però a veure qui s'atreveix a dur-lis la contraria allà. Total... ens va obrir el cotxe i el va remenar una estona. Mentres, el buscavides ens va dir que en breu vindria un gos per registrar-lo millor. 
En aquell moment em volia morir, per que ja m'ho veia, el policia d'1x1 ens hauria possat alguna cosa dins i amb el gos ens la liarien molt grossa.
Per sort, quan va entrar el gos al cotxe, aquest no va trovar res, i un minut més tard, ja havia passat el moment de crísis total.

Després va venir el "show" de l'assegurança. Aquest show consisteix en que un funcinari Maurità, armant amb un boli tipus bic, es dedica a fer les assegurançes de tots els cotxes estrangers que passen per allà. I clar... un es pot imaginar la eficiència d'aques home: deixa't de la mà de deu al Sàhara, a plena solana, em ple ramadàn (sense menjar ni beure durant hores) i escribint un per un, amb totes les seves lletres, en boli bic les assegurançes doncs.... més d'una hora i mitja ens vam tirar allà esperant a que l'home fes el nostre paperet...

(Fent l'assegunrança del cotxe...)

Unes 7 hores més tard d'haver arribat a la frontera marroquí el nostre cotxe tornava a rodar lliurement!!!!
I directes cap a Nouadhibou, que se'ns fa de nit. Com no... varis controls policials ens esperen, però sincerament, res greu ni fora de lloc: ens demanen els papers, fem la broma típica del barça, i a córrer.
La carretera és bastant al.lucinant: no hi ha res més que desert, cotxes abandonats, i merda arreu.
Arribem a la ciutat i també tela: notem clàrament com un nou viatge a començat!!!

La broma sempre típica que es fa de que África comença als Pirineus jo crec que ja la puc canviar a "Àfrica comença a Mauritània". Marroc, al menys per on vam passar nosaltres, està prou bé dintre del que cap, però Mauritània.... Mauritània no és un altre continent, Mauritània és un altre planeta!!!

Nouadhibou està en hora punta, hi ha un fotimé de cotxes pel carrer i allò està a petar. Busquem el "Càmping Aba" que ens han recomanat. Seguim les indicacions del google maps i al segón intent ho trovem. Però com venim del Marroc i ens em tornat una mica senyorets decidim buscar una alternativa millor. Tot s'ha de dir... el lloc no és nefast, però la paret ja no té pintura, està tota a terra, de tanta humitat que hi ha a la paret, les habitacions ben bé podrien ser d'una peli de por, i els llits i llençols són els mateixos des de que van obrir el lloc.
Anem al carrer amb hotels més cars, i parem a un on ens demanen 150€!!! No ho acabem d'entendre, no està mal, però no passaría d'un 3*, i estem a un lloc on el carrer està ple de cotxes desintegrats!!! Entre altres moltes coses.
Ens passem una hora buscant alternatives per aquella avinguda, visitem varies opcions, entre elles una tant sugerent com l'hotel Al Jazera. Finalment, i després de molts regatejos, ens quedem al que més ens ha agradat, per uns 45€ la triple, amb escarbats inclossos. Però estava prou bé i ens hi vam passar dues nits.


Al matí següent ens vam llevar amb forces renovades, però no tant com caldria. Així que vam fer una petita bugada i la vam penjar com i per on vam poder.

(Rentant roba)

Agafem el cotxe i començem a voltar. Anem cap a una zona que es diu "Cansado" prop de la ciutat i tirant cap al cap blanc. Volem visitar el famós cementiri de vaixells que hi ha aquí ha Mauritània. N'hem vist fotos i n'hi ha centenars, oferint una imatge espectacular. També volem veure el tren més llarg del món (en metres de vagons) i que pot arribar a fer la friolera de 4km de llarg!

La barriada del "Cansado" no tenia res d'especial, així que vam intentar anar a veure on el tren acaba el seu recorregut, però aquest entrava dins d'una zona tancada, així que no ho vam poder veure.
Després vam parar a un petit penyasegat, i allí hi havia el Juan Carlos pescant solitària i tranquilament. Era un espanyol amb negocis de pesca a la ciutat i que hi fa visites freqüents. Vam estar parlant amb ell, i com es coneixia mitja costa d'Àfrica de dalt a baix, vam pendre nota de moltes indicacions que ens va donar.

(De xerrera amb el Juan Carlos)

(Un lloc ben tranquil)




(Pelikans!!!)


També ens va comentar que el cementiri de vaixells ja no existia!!! Feia un any, a través d'un conveni entre el govern de Mauritània i una empresa holandesa van treure del mar tots aquells vaixells rovellats. De passada amb el cotxe només vam veure els darrers que quedaven i que ja estaven a la bora de terra.

(Vaixells abandonats)

(Només quedaven aquests)

El Cap Blanc, on haviten les foques moja, pero resulta que per arribar-hi cal un 4x4, i el passat, per molt bé que s'estigui portant, no dóna tant de sí. Així que ho vam deixar per la pròxima visita a Mauritània.

També vam aprofitar per fer una visita a les vies del tren.

(Al desert hi ha de tot)


(Les vies del tren)

(Km i km...)


De tornada cap a la ciutat, ja tard, per que ens vam liar discutint com treure diners del banc o canviar euros o treure del caixer o etc... vam anar cap a una zona on hi havia un restaurant famós a la ciutat pel peix i el marisc. Però de nou avui les coses no acabaven de sortir bé i com el camí fregava quasi l'aigua del mar, se'ns estava fent tard i no teniem clar que sapiguèssim tornar a les fosques, ens vem fer enrera. Al fer la volta amb el cotxe vam parar un que venia de cara, i va ser curiós, per que era un Maurità que havia viscut a Tarragona. Era molt majete, i es va oferir a portar-nos al Restaurant, però ja era massa tard.

(Escombreries, carretera al mar, futbol, lloc espectacular... tot alhora!!!)

(Tot impacta)

(Es feia tard ja)

(Típica postal de Mauritània)

Per la nit vam decidir sopar com cal i anar de restaurant. Portavem dies a pa i aigua (literalment) i ja n'estavem cansats.

(Petites ferides de "guerra" ostrera del Marroc)

(Toma restaurant!!!)

(Amb la panxa plena tot es veu millor!)

Al matí següent tocava marxar cap a Nouakchoot , la capital del país, però primer voliem parar a un parc natural que hi ha a mig camí.
Teniem una ginebra al cotxe des de Barcelona que vam decidir deixar allà mateix: l'alcohol és il.legal a Mauritània, amb penes de pressó. Per tant per esmorzar a alguns els hi va caura un gintònic.

(Això mereix pressó!!!)

(La nostra habitació)

Vam agafar el cotxe i just sortir ens vam trovar amb una multitud que es congregava. Semblava alguna cosa similar a una festa per celebrar la fi del ramadà.

(Ramadà)

(Aquí tot roda, tot!!!)



(Al banc)

(Avinguda principal)

(Botigues de barri)


 (El dia a dia)


A pocs quilòmetres sortint de la ciutat ens vam trovar amb el tren parat i sense poder evitar-ho ens vam llençar a fer-li una visitat. Estava tot sol i sense ningú, així que ens hi vam recrear a fer mil fotos i pujar-hi dalt.

(El tren més llarg del món!!!)


(Ben ple!)


(Des de dalt)

(Per nosaltres sols!)

Avui teniem el dia clar, voliem visitar el Parc Natural d'Argin. Teniem les indicacions clares: 30km pasada la benzinera trovariem la desviació.
Vam anar fent quilòmetres, jo com sempre una mica preocupat per si se'ns acabava el dipòsit: entre les dues ciutats hi ha poc menys de 500km amb només uan benzinera entre elles dues i on la benzina sense plom no està disponible. I si a això li sumem que anar al parc poder ens suposaria 60-100km de pistes de terra doncs.... ens feia arribar, però justos. Per sort dueiem una llauna de 20l de benzina de reserva per dies com aquest.
La benzinera la vam trovar, sense problema. I allà mateix ens vam trovar un grup de Bilbao que feia una ruta bastant més llarga que la nostra tot seguint un "rally" que ja haviem vist alguns dies abans per alguns foros d'internet. Xerrem unn estona amb ells, fem les fotos de rigor, i anem a la cerca del km 30 després de la benzinera.

(La mítica benzinera de mig camí entre Nouakchoot i Nouadhibou)

(Carregant el dipòsit)



Km 30, km 40, km 50, km 60.... i de senyal no em vam saber trovar ni una. Decidim preguntar a un mini poble a la vora de la carretera.
Ens acostem a un home de blau i li preguntem pel parc. Molt rialler ell ens aclara que el parc fa 200km de llarg, cosa que ja sabiem, i que si hi volem anar només cal que entrem per cualsevol de les milers de rodades que es poden veure travessant la carretera. Òbviament nosaltres no farem una temeritat així i només si ho veiem clar ens ficarem allà dins del desert.

(Parant al poblat)

(El bestiar de la família)

(Amb el cap)

Xerrant amb ell ens ofereix pendre un tè. Jo i el Roger no ens en podem estar, i ja es veu clar que el "show" arribarà en breu.
Entrem a la tenda de l'home, que resulta ser el cap del poble. I com era previsible el tè es va convertir en tres tès, un dinar, i una bona estona amb tota la familia.


(Des de dins la casa)


Per començar, mentre bollia l'aigua pel tè, ens van oferir llet de camell, que molt oportunament havia observat que barrejaven amb aigua. I aquí l'aigua ens acollona a tots, ningú vol agafar un mal de panxa, sino cualsevol cosa més forta, i l'aigua és un dels principals causants de tots aquests problemes.
Però una situació com aquesta mereixia l'esforç, no es podia ser mal educat, i em vaig beure un parell de glops de llet de camell reduida amb aigua.
A continuacio va arribar el dinar! Arroç fregit amb troçets de carn. Estava moooolt bo, però també feia cert respecte, així que tampoc va ser plan d'atipar-se.

(Intenta xerrar)

(Dinant)

(El peque del poble)

(Les dones de la família)

I bé, quan la cosa ja es complicava, i quan ja haviem acabat els 3 tès, vam decidir que era hora de marxar.
Va ser tota una bonica experiència compartir amb aquella gent una hora dels nostres temps. Ells estaven encantats de tenir-nos allà i nosaltres igual, així que tots contents!

(Marxem ja!)


Vam fer alguna parada més, però vam descobrir que el parc no estava on pensavem, així que vam decidir tirar recte cap a la capital.
En una de les parades vam preguntar pel parc i ens van indicar a anar per una pista molt clara, durant uns 30km, però que en tenia uns 2 o 3 coverts totalment per la sorra. Per tant... opció eliminada.


Una altra cosa de la que ens vam adonar és que, a diferència d'Europa, i Occident en general, les pedretes que hi ha barrjades a l'asfalt aquí no són pedretes, sino que són... petxines, ostres, berberechos... tota mena de crustacis!!! És curiós que no ens n'adonèssim abans, però tots els milers i milers de km que ja em fet estan coverts per petxines!!!

(Típic cotxe Maurità)

(L'asfalt és curiós...)

(Camellets del desert)

A Nouakchoot vam anar directes al hotel que ens havien recomanat. L'Hotel Nice, al inici de la ciutat. L'entrada no prometia gens bé, però va resultar un lloc ideal!
Per la nit jo i l'Isaac vam sortir a donar una volteta i per sopar. Hi havia molt ambient per la ciutat i vam parar a una pizzeria a sopar. El lloc estava molt be, i ple de gent jove: celebraven el final del ramadà. Tothom anava molt mudat, les noies especialment, amb els vestits típics d'allà.
Vam sopar pizzes, vam fer un vol amb el cotxe per la ciutat, i cap a dormir!

 (Sopar)

 (Pizza!!!)

(Dormint com un tronc. El lloc no era tant dolent com sembla...)

Al matí següent vam anar al mercat del peix, cosa que agrairem sempre, tot i que, per variar, era un dia "especial" (segón dia després de la fi del ramadà) i ningú no treballava. Tot i aixó el lloc era bestial: milers i milers de cayucos de mil milons de colors aparcats a la platja!!! És un lloc per no perdre's, i no ens volem imaginar com deu ser en un dia en ple fervor de treball.



(Esperant al mar)

(Milers i milers de cayucos)


(Nens n'hi ha per tot arreu!!! Nenes no tantes...)

(Trampes per pops)

(Els burros aquí treballen un munt)

(La platja amb cayucos no s'acava mai)

(Preciós!)

(Fent temps)

(Nens banyant-se a l'horitzó)

(A la platja!)


(A la mar!!!)

(Estris de treball)

Vam passejar per la platja i vam tornar cap a la llotja. Allà un espontani ens va explicar com funcionava tot aquell mercat: exportaven una gran part del peix cap a Europa i Japó, tenien càmeres frigorífiques per tot allò que anaria fora, etc... El noi era molt majete, i ens va demostrar que a tot arreu hi ha gent encantadora que no vol res més que compartir el que sap!

(Daurades)

(La llotja)

(... i el nostre guia espontani)

(Més llotja)

(El mercat del peix)

(El cotxe ens espera ben aparcat)

(Com deia... tot roda!!!)

Vam sortir a sopar de nou per carrega forces pel dia següent.

(El relec que no falti)

Pel matí toca passejar!
Anem fins a una mesquita que veiem al final d'un dels carrers principals. Entrem i volem entrar. Preguntem i sembla que cap problema. Quan fem l'amago d'entrar ens indiquen que cal que ens rentem.
Jo i el Roger entrem a rentarnos. Primer els peus.
Però no ho fem bé. Les mans, el nas, el front, de nou les mans i el nas, els braços, les cames, els peus, el nas, el cap, el nas, el front... no entenem res!!! Ens estan prenent el pèl???
Resulta que no, que s'ha de fer d'una forma i ordre concreta. I clar... com no tenim ni idea detecten que no sóm creients.
I aquí va començar una situació còmica on jo i el Roger només erem mers espectadors: es va muntar un debat, creiem, per que no enteniem res, de si no sent creients podiem entrar o no. La cosa es va allargar 5 minuts, i després 10... així que veient que la cosa no pintava bé, i intuint que algú proposava anar a preguntar a l'Iman (era hora de pregaria a la mesquita de la capital del país) si podiem entrar o no.... vam decidir marxar d'allà. Això si, tothom era molt amable, però la situació no deixava de ser una mica incòmode.

(La mesquita)

Després un passeig més per un dels mercats del centre i ja poca cosa més va tenir el dia.



Calia pendre forces pel dia següent: tocava creuament de frontera!!! Entre Mauritania i Senegal... la cosa promet.... brrrrrr


(Fiesteros del hotel dormint ja de bon matí al terrat de l'hotel)

(Nouakchoot  de dia)

(Ja toca marxar de Mauritània)

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

No et tallis... escriu-me!

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]



<$I18N$LinksToThisPost>:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici