Dakhla i el Sahara Occidental

Seguim fent quilòmetres, avui volem arribar a Dakhla.

Primer de tot toca passar per on teniem previst aturar-nos ahir: Elaayun.

Allà hi vaig estar el 2006, però no a la ciutat, sino al camp de refugiats que hi ha a Argèlia. I fins a dia d'avui puc dir que segeix sent, amb diferència, el lloc que més m'ha impactat mai. Va ser un xoc moral molt gran, on vaig veure fins on pot arribar la misèria de la societat actual.

És un lloc que no em possa gaire content, ja que aquell viatge, tot i ser espectacular, amb gente molt maca, em va marcar molt i em va deixar un gust bastant amarg al veure que moltes vegades no fem res per la resta de la gent.

Total... seguim en ruta i en poca estona creuem al Sàhara Occidental.

(El Google Maps Off-line ens acompanya a tot arreu)

 

Arribem prop de Elaayun ja, i ara si la liem. Un poli ens crida, i ens diu "a droit", i com a la dreta estava la ciutat vam tirar cap allà. I mooooolt mal fet!!!! Resulta que era un control policial!!!

L'home ens fa tirar enrere, i ja tots tres veiem que allò no pot anar bé... pinta negre. Ens diu... "Infracción, 60€" i nosaltres... fem cara de tontos turistes, per què la raó la tenia, però no estem acostumats. Vam baixar del cotxe els tres, i el Roger va començar a parlar amb éll, té molt palique i el fet que parli una mica de francés ens va perfecte.
A casa estem acostumats a aturar-nos davant dels policies que hi ha als controls, però resulta que al Marroc la cosa no va així: t'has de parar una mica abans al senyal que tenen possat, i quan et criden arrenques de nou i llavors si vas fins on ell està, però mai, mai de mai, abans.
Total... ens fem els tontos, sóm turiestes i no donem més de si, ho sentim molt, ara ja ho hem entès etc. etc... i al final... ens deixa marxar! Ufff, ens em salvat!
Uns pocs metres més enllà, nou control. I la liem de nou. Ara sí sóm tontos, per que tampoc em acabat de parar al punt exacte on tenim. I que ens perdonin una vegada val, però dues... però res. Repetim el mateix protocol, i ens en tornem a ensortir. Sembla que la policia aquí no és tant dolenta al cap i a la fi.

Parem a la ciutat a esmorzar. L'Isaac necessita un cafè sí o sí.
Elaayun tampoc té tanta mala pinta, i podem dir pel poc que em vist, que està millor que Tarfaya. Això si... la presència militar és brutal. De fet sembla una ciutat només de militars.
Parem a un hotelet ja que amb el ramadàn és quasi impossible trovar res de menjar o beure fins al vespre, i allà ens hi passem una estona, tot conectats a la wifi corresponent.

Engegem de nou i ara ja sí possem la directa cap a Dakhla. Això si, de sortida passem pels tropocientos mil controls corresponents, amb la lliço ja ven apresa:
1) Alentir el cotxe
2) Parar el cotxe
3) Esperar a que t'avisin
4) Avançar i possar-te a la dreta
5) Bon jour
6) Dir en algun moment, d'alguna manera, la que sigui, encara que no hi pinti res, la paraula "Barça"
7) Enseyar els passaports i endevant.

Poc a poc vam anar fent més i més eficaça la tècnica per a accelerar les aturades, que per ser tantes al sàhara Occidental, eren un conyàs.

Vam anar fent parades pel camí, veient paissatges de tota mena.

(Compte amb els camells!)

:)

(Les dunes es menjen alguns punts de les carreteres)

(Els camells estant a tot arreu)

(Estiraments)

(L'equip "Percebe")

(Hi havia campaments de camí...)

(I les benzineres ara ja són molt austeres)

(Tot el desert per davant)

Es notava que ja la cosa canviava i que haviem entrat pròpiament al Sàhara. El paissatge era molt més àrid, hi havia molts menys pobles, per no dir quasi cap, i allò ja era pròxim al no res.
De cop i volta, ja arribant a Dakhla vam veure això girant en una corva del desert:

(Impactant)

L'impacte visual va ser molt gran. Portavem cents de km sense veure quasi res i de cop i volta aquesta estampa fora de lloc va aparèixer davant nostre.
No ens en vam poder estar i vam anar a preguntar com funcionava tot aquell show que tenien muntat.

(Compte amb els surfers!)

(Luxe al desert)

El lloc era una pasada, es deia "Ocean's Vagabond" i es veiem que allà fins el mínim detall estava estudiat. Se'ns va fer increible com un muntatge d' aquesta mena podia estar muntant en un lloc com aquest.

Ens vam informa una mica de tot, vam visitar un altre resort que hi havia al costat del primer, i vam decidir que allà hi passariem bastantes hores!

Se'ns va fer de nit, així que vam tirar cap a la ciutat. Als pocs metres un altre control, com no. Ja ho sabem tot, així que zero problemes. Però no... resulta que la llum de la matrícula del darrera està fosa!!!! Així que el poli deixa anar la ja típica frase de "Infracción...".

Per sort, com la resta de cops, ens vam fer els tontos, vam demanar perdó mil cops i sense cap mena de problema ens van deixar passar. 

De moment corrupció policial ni n'hem vist ni n'hem patit. Tota una sort.

Al poble busquem un hotelet on estar, anem una mica perduts. Preguntem a un, però no ens convenç. Un noi apareix del no res, parla castellà i es possa a xerrar amb nosaltres. Al primer moment vam desconfiar, però es va veure que no volia res, símplement havia viscut a les canaries molts anys i al sentir-nos va venir a xerrar amb nosaltres. Ens va donar dos consells e indicacions.

Mirem dos o tres més, i la veritat és que cap convenç del tot, així que agafarem u cualsevol. Però el darrer que vam mirar era nou, i ens va encantar: estava net!!! Així que per nosaltres era per 150 dirhams l'habitació triple.

Estavem just a la plaça del centre, i com a tot Marroc durant el ramadà, per la nit hi ha un ambientàs que no s'aguanta, ni entens d'on surt tanta gent, però té molt d'encant. Així doncs, morts de gana (durant el dia segeix sent quasi impossible menjar res que no sigui pa) ens vam fotre 1/4 de pollastre alast cadascú! Una mica sèc, però deliciós en aquell moment.

I a dormir!

Al matí següent ho teniem clar. Anem al Ocean's Vagabond a fer coses.

A mi el KiteSurf sempre m'ha fet gracia, em sembla un esport molt espectacular, i com pel que es veu un principiant ja s'hi pot manegar, després de donar-li moltes voltes, faig decidir fer 2 hores d'iniciació.

La pena és que amb dues hores no toques l'aigua, simplement t'expliquen com va tot el material i t'ensenyen a dominar una mica l'estel, que tot i no ser complicat de fàcil tampoc en tè gaire.

I és molt divertit. L'estel petit que em van donar  a mi ja tenia molta força, i de fet en un cop de vent que no vaig fer gaire bé em va aixecar del terra i em va arrosegar 2 o 3 metres.  Tot s'ha de dir que aquest lloc és un dels millor dels món per a fer aquest esport: és una bahia dins d'una bahia, on bufa sempre molt de vent (20 o 30 nussos), on fa sempre bon dia, i on l'aigua sempre està molt baixa i on vagis on vagis sempre tens terra ja que està tancar per sorra i dunes per 270º.

Total... que em va agradar molt, però ja no vaig voler fer més hores, són una pasta, i si algun dia m'hi posso serà per apendre'n de devò i poder ser ja autosuficient.

(Primera lliçó)

(M'encanta el lloc)

(Al xiringuito)

(Fent volar el Kite)

Més tard l'Isaac i el Roger també van apuntar-se a fer activitats. El Roger va fer també Kite i l'Isaac el seu primer curs de WindSurf.

(L'Isaac navegant)

(I bebent del mar...)

(Navegant)

(Gorret esquimal. Ideal pel mar!!!)

(Torna l'equip)

(Toma salt!!!)

(El roger navegant amb la vela!)

(A tota velocitat!!!)

(Feina ben feta)

(Amb el Kite a la ma)

(Un altre vot!!!)

(És un esport molt estètic)

(Navegant de nou!)

(El Roger volant al costat dels pro!)

Vam allargar fins la nit, i ells dos van fer sopar allà mateix: un petit luxe al mig del no res.

(Posta de sol)

(De picoteo)

De tornada jo vaig sopar al centre, i per matar la gana em vaig menjar un "Bladi Double Burguer" en un xiringuito/furgoneta que portava un home anomenat Bladi.

(Can Bladi!)

Al dia següent cadascú tirava cap a un lloc diferent, però després de molt divagar vam fer consens. Pel matí fariem vagancia i platja i després per dinar aniriem a visitar alguna cosa interesant.
Jo vaig entrar en mode relax total: llegir un llibre, torrar-me al sol, i no fer res més. Ells dos estaven a mig gas: mig matí no fer res, i l'altre mig navegar una mica per aquell mar increible.

(Això és vida!!! Em feia falta :) )

(Surf!)

(El resort...)

(El xiringuito)

(I el chill out)

Vam xerrar molta estona amb el que portava la recepció d'aquell tinglado. Un marroquí molt majete i bastant afeminat a qui vam caure molt bé. Ens va fer gracia ja que nosaltres erem una mica els "cutres" del lloc, i no paravem de comentar-li i preguntar-li coses, així que ell estava molt distret, trencant la monotonia del dia a dia d'aquell lloc.
I ens va iluminar!!!!
Ens va parlar d'una granja d'ostres! Una granja d'ostres??? Sí, i a més allà a tocar. Com no a l'Isaac se li van iluminar les ulls, i a la resta l'opció de canviar el pà de dinar per un grapat infinit d'ostres no ens semblava gens malament.
El problema era trovar-lo. Estem al p..o desert, i trovar algún lloc no indicat és missió quasi imposible. Però les ostres tenien molt de poder.
Les indicacions del Hasan eren clares.... entre 11 i 13 km passat l'Ocean Vagabond, a l'esquerra, tenia que estar el lloc.
Vam agafar el cotxe, possar el compta quilòmetres a zero, i a partir dels 11km vam buscar roderes per tot arreu. La cosa no pintava fàcil, però unes roderes més pronunciades, per poc, de la resta, semblaven que duien a algún lloc transitat i viable pel nostre Passat.
I la vam clavar, a la primera! Com els percebes!!!
Allà sota d'un petit penyasegat, mig abandonada, hi havia una platja espectacular amb un viver d'ostres!!!!
Hi vam baixar, i ja ens veiem els tres menjant ostres fins a que sortíssin. Només hi havia un noi fent de vigilant, però ens va trucar a algún dels responsables, que va vindre en 10 minuts.
El lloc, com no, era el paradís!

(La granja d'ostres)

(Molt bucòlic)

(Esperant el dinar...)

Al cap d'una estona va aparèixer algú que ens podria vendre les ostres, i ens les va deixar tastar. Tenien de dos tipus i ens va recomanar la que considerava millor.
Teniem el dubte de cuantes demanar, així que aprofitant que l'Isaac va anar a buscar les llimones (mai se sap quan pots necessitar 3 llimones al Sàhara) jo i el Roger vam pensar que 60 ostres pels tres serien suficients per fer plat únic.

(Tast)

(Mmmmmmmmmmm....)

(Cap a dins!!!)

Com van fer una bona comanda ens en va regalar 4 d'extres, més una que ens va deixar tastar sumaven 65 ostres, a un total de 300 Dirhams. Barat no és, però un dia és un dia.

(M'agrada el menú!)

Com no teniem clar on menjar-les ens vam quedar al lloc, i molt amablement ens van ensenyar com s'havien d'obrir. Sort d'això, per que sino nosaltres sols no n'haguessim estat capaços de menjar ni una!!!!

(Contant la sel.lecció)

(Crec que ens hem passat...)

(Amb el kit d'obertura d'ostres!)

(Part del viver)

(És més complicat del que sembla)

(Visquent la vida)

65 ostres per cap.... com bé va dir l'Isaac... "és el primer cop que tinc tantes ostres que ni em preocupa de cuantes en menja cadascú!. I cuanta veritat.... a la que duiem 10 ja anavem apurats, i quan fregavem la 15ena  la cosa ja es va complicar. Jo notava com les ostres ja s'estaven multiplicant al meu estòmac, així que quan a la bossa ja quedaven unes 14 ostres, vam parar.
Així que recordeu, 15 ostres per cap és el límit recomanable!

(Després del banquet)

No ens podiem ni moure, però ho teniem que fer, així que vam entrar a l'aigua i vam passejar pels bancs de sorra que hi havia més endevant.

(Anem endins!)

El lloc ens va sorprendre molt, hi havia molta vida a la sorra: les estrelles de mar començaven a sortir de sota terra i anaven caminant lentament, petxines, berberechos, closques gegants allà tirades.... ocells, i fins i tot... dofins!!!

(Estrelles de mar per tot arreu)

 

(Recollint bitxets)

La marea semblava que tornava a pujar i com no teniem ni idea de com anava el tema vam decidir tornar no fos cas que ens quedéssim tirats allà dins.

(La marea torna!!!!!!)

(Sorra i mar per tot arreu!)

(La posta de sol)

(Un dofí?)

(Una balena petita?)

A mig camí de tornada el sol es va començar a pondre.

(La fàbrica d'ostres)

(Adéu!!!)

Vam tornar a casa, ben contents i amb la panxa plena!!!
Ens vam quedar vagejant per la plaça, i per sopar, per compensar l'ostrada, vam repetir el Bladi Burguer, que ens va anar de perles per compensar tot el peix que duiem dins!

(00h00min)

(08:00)

I res, els dies a Dakhla, on crec que tots tres hi tornarem algún dia, ja s'han acabat, i ara toca anar cap a Mauritània, on com a primera prova de foc del viatge ens espera el "No man's land" i tota la burocracia fronterera.
A veure com ens en sortim...

(Empaquetant els trastos)

(Sorra per tot arreu)

(Però el motor aguanta!)