Jordi de Viatge

dijous, 1 de setembre de 2011

El canó del Colca


Trekking del Canó del Colca

Va costar una mica decidir fer aquest trek. Teníem la possibilitat de fer un tour en bus pels pobles i punts mes característics d'aquesta ruta, o bé, fer un trek de 2 o 3 dies recorrent un petit tros del canó i visitant algun dels seus pobles. Al final ens vam decidir pel trek de 2 dies, ja que així podríem caminar una mica pels Andes, que també venia de gust. El trek de 3 dies el vam descartar per que era igual que el de dos però anant mes tranquil·lament.
A mi personalment em feia una mica de cosa això d'anar en un grup organitzat, però per preu i per temps era el mes fàcil, per que entre d'altres coses arribar fins allà no és gaire fàcil, i moure's pels pobles tampoc ja que el transport públic és quasi inexistent.

Total... ens llevem aviat, molt aviat. A les 2:45 ja estem en peu ja que ens tenen que venir a recollir entre 3 i 3:30. Ens preparem les motxilles petites, no cal dur quasi res: raspall de dents, aigua, un peça d'abric i poca cosa mes. El menjar i l'allotjament ja ve en el pack.
Arriben a recollir-nos a les 3:40. D'allà passem a buscar a mes gent, i un parell de grups viuen a les afores. Són estudiants de medicina que viuen en cases de Peruans. El problema és que com viuen a les afores les adreces no les saben trobar, i la cosa s'allarga bastant (tot s'ha de dir... tots els que vivien fora es coneixien, però no van se capaços de trucar-se entre ells per anar mes ràpid... rares).
Al final a les 4:30 enfilem cap el "Mirador del Còndor", primer punt de parada de la nostra ruta. El camí el passem mig dormint fins a la meitat de la carretera en que ens transforma en una pista de terra. Els sotracs són interminables, però es porten bé.
La gracia del "Mirador del Còndor", com el seu nom indica, és que és un dels millors punts des d'on poder veure volar els còndors que hi ha a la zona. Com fem bastant tard tots ens temem que poder els ocellets a aquella hora ja han tornat a dormir. Un cop allà desenes de mini busos i persones ens esperen.



No veiem res.
Però als pocs minuts... apareixen!!! I a veure.... l'ocell és molt gran, i per que el Còndor té tot el misticisme que té, però en si veure'ls volar no té molt mes secret que veure uns falcons o àguiles. De totes formes veure'ls val la pena.


Des d'allà també es pot veure la profunditat del Canó, que no està gens malament. Impressiona, mes encara quan l'objectiu del trek és baixar fins al fons i tornar-lo a pujar de nou. És suposadament un dels canons mes profunds del món, i si no m'equivoco és considerat el segon, després del que hi ha entre l'Annapurna i el Daulaghiri, al Nepal. Ens hi fem varies fotos i de nou cap al mini-bus per anar al punt de sortida del trek.






Arribem al punt de sortida. Baixem del mini-bus, comprovem que no ens deixem res i enfilem cap a l'entrada del canó.
Allà el Jean Carlo el nostre guia ens fa una petita xerrada. Al principi pensàvem que era una guia que només ens "guiaria", o sigui, poca cosa, però allà va demostrar que el noi controlava del tema i sabia un munt de la zona, la fauna i les plantes!!! Amb ell anava un alta guia aprenent, la Pati. Era el tercer cop que feia el tour i la seva idea era poder portar grups ella mateixa.





La baixa, o baixadeta, consistia en una ziga-zaga de 1000 metres de desnivell. Des de dalt del canó fins al fons, fins al riu que hi passa. El camí és distret i el grup també.
Som uns 12 al grup mes el Jean Carlo y la Pati. Dos nois Peruans, una parella de madrilenys amb un amic, una altra parella de colombians, una altra de francesos i nosaltres tres.
El camí no es relaxa mai, és un no parar de baixar constant, però com no té gaires esgraons ni pedres és fa força còmode. Anem fent tot xerrant amb alguna gent i fent mil fotos.









Al cap d'unes dues hores arribem al fons. Estem al riu i hi ha un pont que tenim que creuar. Aquest punt és el "punt de trobada". Cadascú baixava pel seu compte, i és el millor. El camí no té cap secret i cadascú anirà molt mes còmode anant al seu ritme. Nosaltres tres l'anem canviant: ara parem a fer fotos, ara xerrem, ara correm com ratolinets....
Jo faig una escapadeta fins a la bora del riu i m'hi poso dins. Un es podria pensar que l'aigua estaria gelada, però no, està força tèbia, m'arremango els pantalons i entro fins a sobre del genoll. Ara realment em venien ganes de tirar-m'hi de cap, però anant tot vestit i amb l'aigua tota turbulenta no m'hi vaig atrevir.




El paisatge d'aquesta zona del Colca és semi-desèrtic. Hi ha molt poca vegetació i tots els camins aixequen infinitat de pols. Tot s'ha de dir, fins ara tot el Perú ha estat igual: sorra, sorra i mes sorra. Sembla increïble com poden haver muntat totes les ciutats e infraestructures en un lloc com aquest, un lloc tant esquerp per a viure-hi.

Ara que ja som al fons creuem el pont per tal d'anar a un dels pobles de l’altra costat del canó, on hi farem dinar. Tenim uns 20min de pujada, i a mig camí ens espera una dona que ven begudes i petits "snacks" per a qui els vulgui. Aquí els preus es tripliquen, però és normal. L'única manera d’arribar a aquest lloc amb subministres és pujar 1000 metres de desnivell a peu, agafar el que faci falta i mes tard tornar-los a baixar.
Jo li compro una aigua de 2,5 litres per 8 Soles, que venen a ser 2,2€ al canvi. A Arequipa per exemple valia 2,5 Soles.



Físicament no vaig gaire bé, encara tinc mal de panxa del dia anterior: és com si m'haguessin fomut un cop de puny a dins de l'intestí i ara estigués una mica amoratat. Però no era res greu i estava tot "controlat". El que si em tenia mes fotut era el de sempre... la gola. Em té molt mes que fart, però no hi ha solució. L'alçada, l'ambient sec, la respiració accelerada per l'esforç i la pols que ho ocupa tot no m'ajudaven gaire.
Per sort el Marc Lo. em va deixar el seu buff, i fins a dia d'avui el porto posat a tota hora. El meu està perdut per algun lloc del Perú, o de la motxilla d'algun d'ells.

Vam arribar al poble per dinar. Ens vam seure a una tauleta amb molt bones vistes i allà tots vam estar petant la xerrada. La gent era molt agradable.
De primer sopa (de primer sempre, sempre, sempre hi ha sopa) i de segon carn amb verdures, arròs i patates.



50min mes tard enfilàvem de nou el camí cap al nostre destí. El Jean Carlo ens va dir que eren unes 3h fins al lodge, però com ja l’havíem calat i sempre tirava amunt els temps teníem clar que ens dues horetes ja ho tindríem fet.
I així va ser, una mica abans de les 18h estàvem al lodge. El lloc... sorprèn bastant. Tots els lodges tenen piscineta, però de la de debò!!! I com el sol ja estava de caiguda total ens hi vam anar de cap només arribar-hi!!!
Teníem sorra per totes les parts del cos, i allà no hi ha ni dutxes ni llum elèctrica, així que 2minuts després d’arribar-hi ja hi érem dins!



L'aigua, igual que la del riu, estava boníssima, però com ja no hi havia sol jo no vaig durar gaire mes de 5min. Mes que suficients, mes encara quan jo estava una mica tocadet, com si tingués un mini refredat.

Per la nit sopar a la llum de les espelmes. Aquí, com als treks del Nepal, t'ho donen tot fet. Són llocs molt senzills però et tracten com un rei. L'habitació era molt bàsica: matalassos de no saben què, mantes, i 4 parets i un sostre. Els lavabos eren fora, compartits per les 5 o 6 habitacions que tenien al lodge. Estaven mes que nets. I per sopar... doncs nosaltres només teníem que seure a taula, petar la xerradeta entre tots i esperar. De primer... sopa, com no. I de segon arròs, patates, verduretes i tires de carn. Finalment una infusió, ja fos un mate de coca, un té, o una mançanilla.
No ho recordo molt, però cap a les 21h - 21:30 ja érem al llit.

Tocava matinar. I ja vam així el 90% dels dies. Això no són vacances!!!!!!!
Però ho vam agrair. Vam arrencar amb les primeres llums del dia, així no calia frontals, cosa que quasi ningú duia. I apa... tots 14 amunt. Els dos guies, dos que anaven en burro per que s'havien fet mal el dia abans (és molt comú fer la ruta així, per tant si ningú pren mai mal, o no pot mes, no s'ha de patir). Cadascú anava al seu ritme, i jo ja a la primera els vaig deixar fer a quasi tots, no els podia seguir. Primer de tot per que em notava fet un cromo, crec que tenia una mica de febre, i segon i principal... per que anaven mes ràpid que jo i no tenia ganes de forçar. Que mil metres de desnivell no és cap brutalitat però tampoc és per fer-hi broma.

Total... paciència i amunt!!! Calia posar el pilot automàtic, la reductora i ala... anar fent. Com sempre la cosa va funcionar bé, la pujada no era curta i marcar un ritme constant i no parar mai era el millor per a que no fos un suplici. A mig camí vaig passar a la parella de catalans que portem creuant-nos tots els dies per tots els llocs on estem anant, el Marc i la Cristina, vam xerrar un minutet i a seguir.
Al final, 966metres de desnivell mes tard, vam arribar els tres els primers a dalt, ells en 1h41min i jo en 2h2min (ho sé, no vam poder evitar el cronometrar el temps). La resta de gent va anar desfilant poc a poc.

Un cop dalt vam fer festival de fotos!!!! Ja tenim el mini-trek a la butxaca. I no eren ni les 10 del matí!








I ara cap a esmorzar! Ja era hora, no? Vam caminar 20 minutets mes, tots plans, i cap al poble de Cabanaconde, a 3387m. Allà vam fer un mini passeig per la plaça i ens vam cruspir l’esmorzar: pa, mantega, melmelada i té.






Després d'això toca tornar cap a Arequipa, punt final de l'excursió. Però pel camí pararíem per diferents pobles, miradors i punts particulars.






Entre aquestes parades hi havia Aguascalientes, una zona amb un spa d'aigua termal!!!! Jo arribats a aquest punt estava mig mort, tenia febre, fotia una calor dins el mini-bus que no podia aguantar i el sol i l'ambient sec em tenien fart.


Així que no ho tenia gaire clar... Però em vaig decidir, total, ja estava malalt, molt pitjor tampoc podria estar, no? I va resultar que 1 horeta d’aigües termals i un gelocatil de 650mg em van mig tornar en si.
Allà a l’aigüeta s'estava genial, anàvem parlant amb la gent del grup, amb el Marc i la Cristina i el Peruans al·lucinaven amb mi per la quantitat de pèl que tenia, ells només en tenen al cap, crec. Va ser divertit.



I ara cap a dinar!!!!! Tocava bufet lliure, i ens vam fotre les botes. No era res de l'altre món, però quan van treure la carn d'Alpaca, una espècie de llama.... mmmmmmmmmmmm estava boníssima!!!!

Enfilem el mini-bus novament i fem les dues darreres parades. Una primera a un coll a 4900 i pico metres. Jo allà ja tornava a estar mort, i l'alçada em tenia totalment col·locat. Ni tenia ganes de fer fotos, així que li vaig cedir la càmera al Marc Le. que va estar encantat i va començar a treure la seva vena de reporter del National Geographic!

La darrera parada va ser per veure les llames i les alpaques pasturant per la pampa Peruana.





 I ja estem a Arequipa. Uns amb ganes de marxar cap a Puno, i d'altres, jo, amb ganes de dormir eternament.
Aquí la vam liar una mica, ja que jo no pensava agafar un bus nocturn aquell mateix dia en l'estat en que estava i anar a un lloc on estan sota zero per la nit.
El Marc Le. em va propossar que em prengués un gelocatil i m'esperés un parell d'hores al carrer per veure si la cosa millorava. Òbviament no va colar el seu intent.
Al final ens vam quedar, i encara que no ho acceptin del tot, ho van agrair ja que la pallissa hagués estat mortal!!!

Etiquetes de comentaris: , ,

1 comentaris:

  • Matitzem:

    "El Marc Le. em va propossar que em prengués un gelocatil i m'esperés un parell d'hores al carrer per veure si la cosa millorava."

    La idea era que et prenguessis un gelocatil, una dutxa calenta i descansessis comodament a l'hotel :D

    I si ho hem agrait!!! Especialment ara que hi ha temps per tot :D

    Marc Le

    Per Anonymous Anònim, A la/es 1 de setembre de 2011 a les 7:19  

Publica un comentari a l'entrada

No et tallis... escriu-me!

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]



<$I18N$LinksToThisPost>:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici