Jordi de Viatge

divendres, 9 de setembre de 2011

Machu Picchu

Machu Picchu!!!

Doncs ja ho tenim a tocar. Estem a Ollantantaybo. D'aquí a les 16h surt el tren cap a Aguascalientes!!!
Nosaltres tenim bitllet amb l'Inca Rail.
Hi ha varies opcions per anar al Machu Picchu: 
- Anar en tren des de Cuzco
- Anar amb bus de Cuzco a Ollantantaybo i d'allà amb tren (hi ha dues companyies que donen els servei)
- Fer el trek a peu, però ja calen mes dies i també és força car.

Total, que teníem l'Inca Rail, per 80 dòlars anar i tornar (el mes barat que vam trobar). Ens fem 4 fotos amb el trenet i cap a dins!!!



(L'Inca Rail)

Sortim ja tard, i en part és una pena, per que a aquestes hores el sol ja tira molt avall i no podrem disfrutar del tot de les vistes del viatge.
El camí destaca pel seu riu, els dos o tres pics enormes que es poden veure amb les seves respectives. Però sobre tot... destaca per que per fi viem verd!!! Verd de debò!!! Muntanyes cobertes per arbres i vegetació espessa i abundant. Jo ja en tenia ganes... ja portàvem masses dies de pols i sorra!
Dins del tren doncs... força bé. Va en la nostra línia de "motxileros", un lloc força senzill :)


(Vistes pel camí de l'Inca Rail)


(Bon servei!!! :) )




Arribem a Aguascalientes que ja és fosc. A l'estació ens esperen varies persones per oferir-nos els seus hostal. Prenem nota, i anem cap al centre.
De camí passem per un hotel que té molt bona pinta. Tanta com 200€ la nit. I com no tenim res millor a fer... el Marc Le. demana de veure una de les habitacions, i nosaltres encantats. Però ens sembla massa simple, les sabatilles no van incloses en el preu!!! (jo en aquell moment em vaig tenir que sortir per l'atac de riure que tenia).
Al tema... aquell dia Aguascalientes era la ciudad sin ley, i com a tal estava mig buida. Feia una mica de penetra. Poder estava ocupada al 10%. Però això era bo, ja que d'aquesta manera tots els rumors que ens havien arribat de que aquí seria el lloc mes car de tot el viatge es desmentirien. Es més, va ser el lloc mes barat on hem dormit: 50 soles.
Vam sopar una miqueta després d'un intens regateig i cap a dormir, que demà toca matinar. Un altre cop.





L'alarma sona, són les 4:40 del matí. Hem decidit pujar a dalt en bus, i baixar a peu. Ens feia molta mandra pujar-hi a peu, mes encara quan el camí se suposa que no té gaire d'especial.
A les 5h ja estem a la cua, i a les 5:30 surt el primer torn de bus, amb nosaltres dins!
20 minuts i ja estem dalt preparats per a les 6:00 en punt del matí estar llestos per entrar al recinte!!!


(Fent cua a l'entrada, ja ho tenim això!!!)

Entrem dins, i als 5min ja tenim, per fi, la vista del Machu Picchu davant nostre, i en persona!!!
Jo en part renegava del lloc, massa "pompa", massa gent, massa mediàtic, massa car, massa... de tot. Però val la pena. És d'aquells llocs que no s'obliden fàcil.


(Primera visió del Machu Picchu!)


Les runes en si, per a algú interessat en el tema poden ser una cosa fabulosa, però per la resta dels mortals el que impressiona no són les runes, el que impressiona és tot l'entorn que té aquest lloc. 
Les muntanyes, els precipicis, les vistes i sobre tot el pic del Huayna Picchu (http://es.wikipedia.org/wiki/Huayna_Picchu), que sincerament, ho és tot pel Machu Picchu. Aquest pic li dona absolutament tot l'encant a les rests Inques, i sense ella puc assegurar que aquest lloc no seria el que és, ni se'l coneixeria com se'l coneix. 
Per a qui no ho sàpiga el Huayna Picchu és el nom de la muntanya que és veu a absolutament totes les fotos del Machu Picchu i que està just darrera les runes.
Amb el tiquet d'entrada al recinte pots comprar alguns complements. Nosaltres vam fer el de la pujada al Huayna Picchu, i hi teníem el primer torn de 7 a 8 per a pujar-hi. Així que vam aprofitar aquelles dues hores per fer mil i una fotos!


(Huayna Picchu al fons)

(Feia boira a primera hora del matí)








(Tots super contents!)

(En Pitu Picchu amb el Machu Picchu i el Huayna Picchu al fons. Com a casa!)




Una mica abans de les 8 estem a la cua per a pujar la muntanyeta, que se les promet. Com no davant nostre sentim parlar català, una parella amb la que ja havíem coincidit tant a Puno com a Cuzco i amb dos nois que portaven 2 mesos de viatge.
Des de la cua mirem amunt i veiem els primers, que ja són quasi dalt. Pel nostre horror veiem con un puntet vermell puja, literalment, recte per la muntanya, 90º sembla, sense exagerar. Òbviament allò no podria ser el camí normal.
Comencem a pujar i uffff... jo que tinc vèrtic... primer escales empinades, mes tard cordes d'acer per ajudar-se, de tant en tant algun precipici a tocar dels peus, i per rematar... alguna que altra corda. No apte per gent amb vèrtic, no apte per mi.
Aquí vaig prendre la tàctica usual per a aquests casos, exagerar encara mes la por que de per si tinc a aquests llocs. Acostuma a funcionar força bé, però ni així vaig poder passar una bona estona Ara... riure vam riure una estona, o millor dit, riure's es van riure una estona de mi. Va ser divertit.


(Anem cap al Huayna Picchu)


(Té mala pinta la pujada, és tot recte!)

(No hi ha poc desnivell ni res a les escales...)

(Si, si, fins allà cal arrivar!)


(Cansa la cosa)

(Ruines del Machu Picchu al fons)

(I les corves de la carretera a l'esquerra)

El moment crític va ser quan vam arribar al lloc on uns minuts abans veiem el punt vermell que pujava a 90º. I collons... que era cert!!!!!!!!!!!!! Per sort no eren 90º, serien 65º, i per mes sort hi havia dos costats, un amb corda i sense escales, i l'altre amb escales però sense corda. Com quasi tothom vam optar pel d'escales i sense corda. Tenia terror, però es podia fer sense gaire complicació.

(Tinc por!!!!!!!!!!!!!!)




(Sembla que falta ja poc)

(Normal que tingui vèrtic)

Al final ja érem dalt. I jo seguia cagat, i la resta seguien fent bromes de les meves bromes. Era l'única forma de no pensar en el precipici. El cim són 10 roques gegants aguantades unes sobre les altres i amb unes vistes vertiginoses, mai mes ben dit, si saltaves.. arribaves al terra 500 metres mes avall, sense dubte!


(Amb mes catalans)


I finalment baixada!!! Per un altre costat, que ens portaria fins a unes cavernes on hi ha el temple de la lluna.
Arribats a aquest punt vam fer un canvi de plans. Jo i el Marc Lo. volíem agafar un guia al tornar del mini-trek al Huayna Picchu, però com anàvem amb els dos nois que vam conèixer a la cua ens ho vam repensar. Un era estudiant d'arquitectura i duia mil notes sobre el lloc. Així que regatejant amb ell vam acordar que per 0 soles ens faria de guia del Machu Picchu!!!!
El camí era molt més "tranquil", i fins i tot ens vam creuar amb una escala que li va donar certa emoció.



(Però els Inques no fèien 1m50cm? Quines escales que fèien els molt....)





Al cap d'una bona estona de baixada ja érem al Temple de la Lluna.

(El Pere i el Manel)

(En aquests forats guardàven les estatuetes/ídols els Inques)



I ara toca tornar. És va fer llarguet ja que era un no parar de pujar i baixar, però com encara era força aviat el sol no molestava i el camí, tot verd, ajudava a anar distret.
4 hores mes tard sortíem del Huayna Picchu. I puc dir que val moooooooooooooolt la pena fer-lo. Les vistes no són ni molt menys les millors que hi ha allà, i la pujada tot i no ser molt dura tampoc no és una passejada, però sincerament... si vas... cal pujar-hi, no t’oblidaràs mai del lloc.




(Final del trek al Huyan Picchu, quasi 4 hores!)

(Vam quedar una mica bruts)


(Vistes de la Vall)

I ara la visita guiada, i explicada, pel Manel a tot el Machu Picchu. Òbviament no va ser igual que anar amb un guia d'allà, però ho va fer prou bé, ens va explicat mil coses i a sobre dúiem la llibertat d'anar al nostre ritme, sense cap mena de preses.
Vam fer mil voltes, vam caminar enormement, vam passar moooolta calor i també mooooolta set, però al final ens va encantar i ho vàrem poder veure tot, la part alta, els temples, el Còndor, el temple del sol...
Tot pel camí hi havien algunes fonts que recreaven l'aigua que tenien en el seu dia (ara fetes anar via manguera com a iniciador del cicle de l'aigua), i ostres... veure aquella aigua no podies però tirar-te-la per sobre... era gloria!!!


(Morters Inques)

(Increible com encaixaven les pedres. En directe impresiona molt més!)

(El Temple del Cóndor)

(Maco, maco, maco)

(Cansats, bruts i deshidratats)

(Llama dormint a la solana)



Estàvem morts, no podíem mes i vam decidir tirar avall, amb el bus. No venia de gust fer les 20 esses que hi havia fins a Aguascalientes tot seguint la pista; no tenia cap interès el camí i sobre tot no quedaven moltes forces.
El Marc Le. si es va voler quedar mes estona, el Machu Picchu era el seu "hit" particular en aquest viatge i estava més content que un nen amb sabates noves.
Jo tenia un peu al bus ja, i el Marc Lo. venia darrera meu, però finalment ens vam quedar una estoneta mes, al darrer instant. A canvi el Marc Le. ens va convidar a una beguda (a 8 cops el preu de qualsevol altre lloc) que tenia gust a estar al cel!!! El dia havia estat molt llarg, i tot un detall per la seva part!
Així doncs vam tornar a entrar al recinte i vam anar al lloc on hi ha millors vistes. Ens hi vam estirar i ens vam dedicar només a mirar la meravella que teníem davant. Hi vam estar una mica m'és d'una hora, fent fotos, mirant i poca cosa mes. Va ser una estona perfecta, ja que tot era tranquil•litat, fregaven les 16h i hi quedava molt poca gent.


(Un clàssic)





(Increïble el lloc!!!)

(Adéu, adéu!!!)

Però va tocar marxar, aquest cop de debò, molt a la nostra contra d'aquell lloc on el Marc Le. ens va convèncer a tornar un darrer cop. Feia pena i tot. 
Seure allà davant, quasi sols i amb aquelles vistes... va ser el millor del dia.


I avall.

A Aguascalientes, com el seu nom indica hi ha unes termes, que amb l'esgotament que dúiem ens estaven cridant: "veniu, veniu!!!". I això vam fer, passem per l'hotel a recollir les 2 coses que hi vam deixar i de cap a les aigües calentes!!!
Allà ens hi vam trobar al Manel i el Pere, amb els que vam estar petant la xerrada una bona estona, i ja cap a les 18h vam plegar, que a les 19h tornàvem a Ollantantaybo amb l'Inca Rail.


(Plaza de Armas d'Aguascalientes. És el mes similar a Thamel que he vist mai)

(Les aigues calentes et deixen com nou!)

A Ollantantaybo arribàvem a les 21h mes o menys, i encara calia fer una última cosa aquell dia: arribar a Cuzco. A la porta de l'estació de tren ens van rebre efusivament els conductor de les combis i com el preu era tancat, 10 soles, ens vam deixar portar pels primers que ens van "atacar". Va ser una mica estrany: hi havia 2-3 combis mes, totes plenes, i la nostra buida. Al veure-ho ens vam témer el pitjor... som l’últim tren i fins a que no l'omplin amb mes gent, 10 o 12, no sortirem. Però ens van jurar i perjurar que en 5 minuts marxàvem. I així va ser... al cap de 5 minuts arrancàvem cap a Cuzco, directes, amb combi privada i fent gala d'una velocitat temerària sobre les 22h ja estàvem al nostre destí final: Cuzco. 

Va ser un dia ben intens.

Etiquetes de comentaris: ,

1 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

No et tallis... escriu-me!

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]



<$I18N$LinksToThisPost>:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici