Jordi de Viatge

diumenge, 4 de setembre de 2011

Puno i el Llac Titicaca

Puno i el Llac Titicaca

Després d'algun dia de mes a Arequipa abandonem aquesta bonica ciutat.

Avui toca dia de trasllat, sense mes.
Ens llevem sense despertador, cosa que s’agraeix. Jo faig 10 hores del tirón. Ahir a les 21h ja estava dormint per culpa de la febre i del mal de coll. Ells van aprofitar per sortir a prendre alguna cosa, però ni em vaig enterar. Així que sobre les 6 del matí, si tu... aquí em llevo encara mes aviat del normal, ja tinc els ulls oberts i aprofito per escriure al blog. Ells es lleven una mica abans de les 8.

Esmorzem una mica, fem la bossa i cap a l'estació de busos. No sense abans passar per la farmàcia un parell de cops.
Decidim passar per últim cop per la Plaza de Armas, és molt maca, i així ens hi despedim. Hi estan fent una petita desfilada militar: hi passen diferents regiments, amb les seves indumentàries característiques. ens hi quedem uns minuts per veure el "show" i anem ja a buscar un taxi que ens porti a l'estació de busos (sent 3 surt molt econòmic, per l'equivalent a un euro els tres ho tenim fet).


(Desfilada a la Plaza de Armas d'Arequipa)

Un cop a l'estació preguntem per anar cap a Puno, el nostre següent destí. A Perú els busos a destins importants surten cada dos per tres, així que la noia que ens atén ens ven els tiquets (15 soles per cap) per a les 10:30. Perfecte!!! Són les 10:20 i no caldrà que esperem gens.
A mes tenim la sort que aquest bus és panoràmic i ens dona els seients del davant de tot, que són mes amples i amb molt bones vistes.
El camí és força distret, per un cop s'agraeix que anem de dia, així podem disfrutar del paisatge. Com sempre... tot desèrtic. A mi aquest punt m'ha impressionat bastant; fins a dia d'avui quasi no hem vist verd i tot Perú sembla un gran desert de sorra i pols. No m'ho esperava.

 (La frase del taxi és molt bona...)

 (Les vistes interminables)

 (Descansant al bus panoràmic!)



(Moto taxis)

Cinc hores mes tard entrem a Puno.

(Puno)

Puno presideix tot el llac Titicaca. O mes aviat al revés.
Segons tenim entès aquest llac, el Titicaca és el llac navegable mes gran del món, i el segon llac en extensió de tot Sud-Amèrica. Fa 160km de llarg per 60 d'ample. Sembla el mar!!!
Arribem a l'estació de destí i fem el de sempre: taxi i de cap a la Plaza de Armas. Allà decidim voltar una mica i buscar quin hotel ens sembla millor. En mirem 3 o 4 i al final, una mica estressats, ens decidim pel mes econòmic (75 soles la nit per una triple). Està a un carrer de la plaça.
Puno en si tampoc té res d'especial: una bonica plaça, una imponent església i un carrer turístic on es concentren tots els restaurants i agències turístiques.
Però l'encant de Puno no és la seva ciutat, sinó el llac.
Com avui no hem fet res pensem a fer alguna activitat per la zona per no deixar el dia en blanc. Una de les coses que mes recomanen les guies per a fer és visitar les ruïnes de Sillustani. Ho intentem, però és massa tard. Aquí abans de les 18h ja es pon el sol, i hi ha 30min fins allà, així que ho descartem.
Total, que donem un mini passeig per la zona de la plaza de armas i ens posem a decidir que fer.
Les coses típiques a fer allà si vas a fer turisme són dos:
a) Fer una visita d'un dia a dues illes del llac: Uros i Taquile
b) Fer una visita de dos dies al llac: Uros, dormir a Amantaní i al dia següent fer l'illa de Taquile.

 (Catedral de Puno)

(Regatejant per coses que no vol comprar...)

A mi m'han dit que l'Illa d'Uros és pitjor que un part temàtic, així que em decanto per l'opció b). Ells en un principi es decanten per la a), per així guanyar un dia, però al final acordem fer la b).
En aquest moment es va posar en marxa el depredador/regatejador Marc Le. Ell és el que s'encarrega dels regateigs, i sempre aconsegueix uns preus per sota del previst. En aquest cas 73 soles per cap.

Per sopar fem pizza! El Marc Lo. va tenir "antojo" de pizza a mitja tarda, i tot i que al final s'ho va repensar la vam voler fer. Vam anar a una que es deia "Machu Pizza", però no la vam encertar gaire.
Van trigar un munt en portar-nos les pizzes, però com els del costat van deixar la meitat... el Marc Le, que té molta menys vergonya que jo, insistit per mi, va anar agafant trossets per anar tastant si ens agradaria o no. La gent del voltant, peruans la majoria, no paraven de riure al veure el que fèiem!



Total, al dia següent a les 7:30 ens venen a buscar per anar cap al port. Allà ens trobem de nou el Marc i la Cristina, la parella de catalans que ens anem creuant cada dia per tots els llocs varies vegades. Ells faran el mateix però ho han contractat directament al port.

A les 8 ja sortim, i a les 8:30 ja estem a Uros.

 (Port de Puno)


A mi Uros... em va suposar un problema moral molt important. Això és només la meva impressió, però per mi a Uros hi havia el pitjor del turisme globalitzador, en l'estat mes voraç que hi pot haver. A Uros les famílies viuen del i pel turisme. Però et rebem com si fos un circ, i tot plegat sembla una funció teatral on la vida del dia a dia estigui enfocada a fer veure als turistes com es ara la vida que tenien fa ja anys, i que ara, per molt que ho vulguin representar, ja no tenen.
La part bona d'Uros... són illes flotats, fetes a partir de les arrels d'una planta que creix als voltants i que tallen a grans blocs per fer-les servir de "fonaments" flotants, i a sobre hi posen mes i mes canyes que reposen cada 15-30 dies segons l'època de l'any.
D'illes n'hi ha unes 40 i suposadament hi viuen varies famílies tot l'any. Jo ho dubto, i gent local ens va dir que no hi vivien, però també és cert que hi ha una escola on hi van nens.
No sé... tot plegat em va semblar extremadament fals e hipòcrita. Però l'estructura de les illes com a tal... és realment impressionant de veure i conèixer.

 (Families esperant a les Illes flotants d'Uros)

 (Vaixel turistico-tradicional d'Uros)


 (Les arrels de la Totora, així floten les illes!!!)





I d'allà cap a Amantaní. Allà hi passaríem la nit en una casa d'una família local.
Els viatget d'Uros fins a Amantaní van ser 3 hores en la nostra barca. Va estar molt bé. La velocitat podem dir que era.... reduïda, per això vam trigar tant, i vam poder disfrutar de petites xerrades amb altre gent, d'estar al darrera de la barca veient el "mar" immens que és el Titicaca i de tombar-nos al sostre tot prenent el sol i amb l'aire sobre les nostres cares.



 (La vida és molt dura de vegades...)





Arribem a Amantaní. Ens esperen varies dones, que per un sistema rotatori seran les que ens acolliran a les seves cases.
A Amantaní tenen una espècie de sistema "comunista" per tractar el tema turístic: la idea és que totes les comunitats de l'illa (estan organitzats en 10 comunitats) és beneficiïn del turisme de forma equitativa. Així doncs cada setmana els hostes dels turistes rota a una comunitat i els diners que hi generen és reparteixen de forma igual (30 soles per per turista).
A nosaltres ens va tocar amb la Jimena, i la seva filla Tania. Ens van portar a casa seva. L'alçada era matadora, fregant els 3900 metres. Jo vaig arribar esbufegant!!!
La casa és humil, però ben cuidada. Ens van ensenyar la nostra habitació, força ben condicionada per les condicions del lloc, i ens van dir que en 30min ja estaria el dinar a taula.

(Les vistes d'Amantaní)

El dinar va estar prou bé i vam poder xerrar amb ella. Ens va explicar part de la seva vida i podem dir que una vida fàcil no va tenir.
Al acabar vam tornar a l'habitació, jo seguia fet pols, i vam descansar una poca estona. A les 16h havíem quedat a la Plaza de Armas amb tots els turistes per anar a veure la posta de sol des de els temples del Pachamama i Pachachata.

 (Terres a Amantaní)



La pujadeta de nou va ser una mica cansada. Tanta alçada, fregant els 4100m ara, és noten. Però van valer la pena.
Allà vam coincidir amb el Tom, un alemany que estava per 2 mesos per Perú. Ens vam fer mil fotos tontes, vam fer una mica de show posant i fent saltets.






(En PituPichu a més de 4000 metres veient la posta de sol. I sempre content!!!)

A les 18h avall, que la posta de sol ja s'havia acabat. A la plaza d'armas ens esperava la Tania amb un parell de cosins. Ella té uns 10-12 anys i els cosins molt menys, però a les fosques i per aquell laberint de terres de cultiu... mai haguéssim arribat a casa seva.
Vam sopar, i vam xerrar novament amb la família.
(La nostra habitació a Amantaní)

A les 20h hi havia "festa" al "Centre Cívic" d'Amantaní. Es podria pensar que era una mica "fals" i poder si ho era... però vam ballar una estona, tampoc molta, tots estàvem cansats, i tots plegats, tan la gent de l'illa com nosaltres, ho vam passar força bé.

(Preparatius)

(El Marc i la Cristina)

(Nosaltres i la Família)

(Coneguts de viatge)

(Ho fem prou bé!!!)

(La Jimena i els fills)

Al matí següent diana a les 7 i esmorzar fet al forn de llenya de la Maruja. Pancakes amb melmelada, boníssim!!!!


A les 8 al port, que marxem ja cap al següent destí: Taquile.




 (Camí del port d'Amantaní)





Hi arribem en poc mes d'una hora i el guia ens cita a la Plaza de Armas al cap d'una hora. Hi arribem passejant, no sense esbufegar a les pujades mes fortes (no deixa de sorprendre pensar que hi ha un llac tant alt amb tanta vida), i les vistes... em recorden molt a les Illes Gregues, és preciós.




(Marc Le. xerrant amb el segurata laboral de la Plaza de Armas)

Passegem una estona per la plaça, visitem la tenda d'artesania local i a l’estona ja anem  dinar. Però si són les 11!!!!!!!!!!!!!!!! Cada dia anem a pitjor, al final acabarem anant a dormir de dia i fent turisme de nit!!!!
Total... vam dinar bé, i el guia ens va fer una explicació de l'historia i els costums del llac mes que interesant. Em va agradar molt.

Després de dinar... tornem cap a la barca. Passejada amb vistes novament al llac i a l'illa... xerradetes amb el Tom i una nova parella de catalans que fan una ruta com la nostra (increïbles el nombre de catalans que hi ha per aquí, i per tot arreu) i a tornar a Puno!!!!

 (Fent un mate)




Com a conclusió de les illes diré que a Uros no m'agradaria tornar-hi, però l'experiencia a les illes d'Amantaní va ser del millor del viatge, ja que va ser una forma d'acostar-se a la realitat del país i de la gent. Va valer molt la pena.





3 hores mes tard arribem al port. D'allà directes a la terminal de bus per reservar el bitllet a Cuzco. D'allà... el Marc Le. ens ha convençut per anar a veure unes ruines, les primeres del vaitge, que estan prop de Puno, Sillustani, i que segons ens han dit valen molt la pena. Una mica a contracor i cansats... acceptem.
Total... pillem un taxi, per que ja és tard per anar en bus, i cap allà anem volant.
I bé.... el lloc, si mai has vist moltes ruines, és una pasada, i amb la posta de sol ja ni t'explico!!!

 (Baby Llama!)



 (Sillustani!!!)







I després cap a l'hotel a buscar les motxilles i sopar una miqueta a un "Chifa", que són els restaurants xinos peruans!!

A les 21:45 pillem el bus cap a Cuzco, i com no a l'estació ens tornem a trobar amb el Marc i la Cristina, a part d'altra gent que em anat trobant pel camí.




Etiquetes de comentaris: , , ,

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

No et tallis... escriu-me!

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]



<$I18N$LinksToThisPost>:

Crear un enllaç

<< Pàgina d'inici