Viatge en el Transmongolià - De Kazan a Yekaterinburg

Viatge en el Transmongolià - De Kazan a Ekaterinburg

Encara avui no tinc clar el nom real del meu següent destí, o bé Ekaterinburg o bé Ekaterinburg. En fi...

Avui tocava 3era classe, "Platskart" pels amics. Feia una mica de ginye, però no havia trobat res millor. I per mirar la part bona doncs... si la 2ona, "Kupe" val 60€, aquesta val 30€, així que tampoc ens queixarem.

I el ginye tenia fonament, només entrar al tren allò em va recordar una mica al viatge a Munich amb el Raul, on vam visitar el camp de Duchan: molta gent, una mica apilotonats, molts amb cara de russos-russos, tatuats, amb cerveses de 2 litres, i sobre tot... molta, molta calor! Quin viatget m'esperava!!!

Els meus veïns aquest cop era el vagó sencer, però per sort els més pròxims eren una família on el pare era el més similar al Capità Haddock, del Tintín, que mai he vist. Anava amb la dona i el seu fill de 10-12 anys, cosa que em donava certa tranquil·litat. Però just al davant... un grup de 3-4 russos, cadascú amb una cervesa de 2 litres i amb pinta de segurates dolents de discoteca.

En aquell tren la majoria de gent ja portava com a mínim 24h, ja que tots tenien llençols.

Al trens russos sempre hi ha matalassos i coixins per a cadacuna de les banquetes (recollits a la part alta durant el dia), i a part, quan algú hi ha de passar la nit la "Provodnitsa", típicament associada a una dona gran, en tots els sentits, i amb mal caràcter, reparteix els llençols nets, així com la coixinera, tot empaquetat en el corresponent paquet precintat just sortit de la tintoreria, o sigui, que sempre tot està ben net.

Per cert, el mite de la Provodnistsa no és cert, i en general són bastant agradables, i a vegades són joves, a vegades grans, a vegades homes i a vegades, mes sovint, dones.

Total... intento demanar els llençols, primer pregunto a dos nois joves del costat, però res, no parlen rus i no m'entenen, ho intento amb els del costat, però tampoc, res, i tots somriuen. El primer noi jove li fa a la noia com "no tinguis vergonya" o sigui... que si deu entendre una mica d'anglès, però no el deu parlar mai o quasi mai. Així que després de 5minuts intentant comunicar-me amb algú amb gestos i senyalant els llençols que tothom té menys jo, la noia em diu un escuet, però simpàtic "seat and wait".

Als 10 minuts d'arrencar el tren la provonitsa em controla el bitllet i em fa entrega dels meus llençols per fi! Tothom al voltant fa un somriure divertit.

(Amb els veins)

I ja arribo a Ekaterinburg, amb puntualitat total, com sempre ens els trens russos.

Allà m'espera la Ekaterina, una amiga de la Natalia. I qui és la Natalia? Doncs... una cosa que sempre he trobat a faltar quan marxes de viatge és que sempre acabes veient els monuments, els carrers més macos, els llocs més conegut, etc. Però a la gent només la veus per fora, caminant pel carrer, i al final si, coneixes els llocs del lloc, però no les persones del lloc, í que en el fons són qui donen la personalitat a l'entorn. Total... que vaig decidir fer servir el CouchSurfing (www.couchsurfing.com), i que bàsicament consisteix en que gent desconeguda ofereix casa seva a altra gent desconeguda a canvi de res.

La Natalia era la persona que em va oferir casa seva, i com no em podia venir a buscar en persona va enviar una amiga seva.

Com un rellotge estava el tren entrant a l'estació, i just baixar ja m'estava esperant la Ekaterina. I... parlava castellà!!! Genial!

La motivació principal d'ells per acollir persones, al menys els que jo he conegut, és practicar l'idioma. A Rússia poca gent parla altra cosa que no sigui el rus, i l'anglès tampoc el necessiten a la feina quasi mai, així que a part de les acadèmies, poques oportunitats tenen per a parlar. A més, donava la casualitat que la Natalia parlava anglès, la Ekaterina castellà, i la l'Anna, una altra amiga, italià. I jo quan penso ho faig en castellà, així que la comunicació era molt divertida de vegades ja que hi havia 5 idiomes a l'hora i cap de compartit, exceptuant el rus.

Vam agafar el metro i tot xerrant vam anar cap a la seva feina a deixar la motxilla gran, així jo podria fer turisme tranquil·lament fins a la tarda. La seva feina estava clavada al centre, així que era ideal.

I bé, com sempre, em vaig dedicar a caminar, intentant combinar alhora el perdre'm una mica tot intentant passar pels llocs més coneguts de la ciutat.

El matí no acompanyava gaire, i arribats a un punt va començar a ploure, primer fluix, després una mica fort. Així que em vaig refugiar a un bar. Als 45 minuts ja va parar i vaig poder seguir passejant.

La ciutat té bona pinta, és gran, però no massa, i el centre està dominat pel riu, un llac amb una pressa i un passeig molt maco que el voreja. Llàstima del dia gris (cosa que passa el 90% dels dies)

(Vistes de la ciutat)

Passo per la zona de botigues, d'edificis alts... i vaig tirant cap al lloc més famós de la ciutat: "L'Església sobre sang".

En aquest lloc al 1918 és on va ser assassinat el Tsar Nicolàs II, junt amb tota la seva família (no em sé la història de Rússia, però tot apunta que va ser un moment clau). El 1977 Boris Yeltsin, que era d'aquí i és on va començar la seva carrera, va fer destruir l'edifici on va passar tot, per tal d'eliminar qualsevol bon record de l'antiga monarquia... I ara, no fa gaires anys, va edificar aquesta espectacular església ortodoxa.

I vaig entrar, però als pocs segons em van fer fora per que anava amb pantalons curts. Ja hi tornaré demà. 

(L'esglèsia sobre la sang, molt maca)

Just al costat hi ha un altre edifici maco, que com té el cartell en rus no tinc ni idea de què és. Però com quan estàs lluny de casa perds una mica la vergonya i també que si no saps l'idioma del lloc sempre és més fàcil, al menys per mi, fer-te el tonto, em decideixo entrar.

I és xulo, sembla com una biblioteca, però no em queda clar si és un edifici públic, un museu, una llibreria o un despatx d'oficines, ja que la gent em mira una mica raro.

Però bé, hi dono 5 minuts de volta per dins, i cap a fora de nou.

Segueixo la meva rutilla, i tiro cap al pont que veig a la llunyania. Es nota que el centre ja cau darrera, per que l'ambient no és el mateix. Però és interessant igual.

(Currantes)

El creuo i enfilo cap a la pressa novament (el centre).

(Tot i que no tants com a altres llocs, a Rússia també tenen bastants contrastos)

Passo per l’Opera, per mirar els horaris, i tot i que no ens entenem amb la de la taquilla crec que em vol dir que fins al setembre tenen tancat (però... si tenen tancat fins al setembre, per què tenen oberta la taquilla al juliol?).

Intento entrar també al que sembla la biblioteca i/o universitat, però no em deixen. Resulta que cal tenir el carnet ("billet" en rus, igualet que el català). Li intento dir que sóc turista i que només hi vull donar una volteta per veure-ho per dins, però no cola.

Passejo una mica més, em trobo amb el carrer "Arbat", que deu estar a totes les ciutats, i que resulta que vol dir "peatonal", o això vaig entendre.

A les 17:30 he quedat a la feina de la Ekaterina, que feina tinc per recordar exactament on era. I cap a les 18:30 amb la Natalia.

A les dues els hi encanta Espanya, i sobre tot Barcelona. És una sort poder dir que ets d'aquí, ja que tinc comprovat, al 100x100, que quan dius que ets de Barcelona la gent et mira amb molt millors ulls. Podem queixar-nos tant com volguem però fora de casa Barcelona està considerat com un dels lloc més macos del món a visitar i/o viure!!!

Anem els 3 cap  a casa de la Natalia. Al principi és una mica mal de cap, ja que una parla anglès i l'altre castellà, i al final cal fer sempre una triple traducció.

Arribats a casa el primer que faig és fer-me una dutxa, la necessitava amb urgència: 2 dies sense tocar l'aigua i suant per culpa de la motxilla/tren/xafogor no ha perdonat!!!

Casa la Natalia no està gaire lluny del centre, uns 30min a peu si vas directe, així que hi anem de nou, tot mirant llocs famosos.

I és curiós, per que a la ciutat han pensat una manera fàcil de guiar als turistes: hi ha una línia vermella a terra que si la vas seguint et porta per tots els seus monuments passant pels llocs més macos. A més, pel que em van dir, si vas a l'oficina de turisme (que no la trobaràs, ja que ningú sap on és) et donen un mapa on està tant la ruta com els punts d'interès escrits en anglès!

Total, primer vam visitar el monument a "QWERTY". Si, el teclat "QWERTY" el va inventar una companyia de Ekaterinburg! i després vam passar per una plaça dedicada als Beatles.

(Semblo un tonel!!!)

(L'Ekaterina, jo i la Natali)

També vam passar per la "Pedra dels desitjos" (n'hi ha mínim una a cada ciutat russa), que està just sota la presa d'aigua.

D'allà passeig per la riba del riu fins a arribar al "Salsa Point". I què és el Salsa Point? Doncs... entre bastants russos està de moda ballar balls llatins, i hi ha bastantes escoles dedicades a això. De fet les amigues de la Natalia es van conèixer en aquests cursos. I a la ciutat cada tarda/nit es reuneixen en un costat del riu per a fer-ne pràctiques.

Estava ple!

(Balls a la vora del riu)

I ara ja cap a dormir. Amb les 2hores de canvi horari, la petejada monumental del dia, i la nit anterior al tren... ja no podia més!!!

A part...com aquí és fa fosc a mitja nit a un li costa prendre consciència sempre de l'hora que és. I després... es nota.

Vaig dormir com un tronc, però sobre les 8 em vaig llevar per esmorzar amb la Natalia. A marxar ella volia aprofitar el matí i visitar millor la ciutat. Però em vaig adormir, fins les 12. Em va sentar genial!

Volia comprar els bitllets de tren de Krasnoyarsk fins a Irkutsk, on hi ha el llac Baikal. I aniria a peu, així que podria mirar altres carrers de la ciutat i de passa entrar al museu de fotografia, on feien una exposició de National Geographic.

(Bodes!!!)

El museu no era gran cosa, però les fotos em van encantar, tot i que algunes ja les havia vist al World Press Photo, i algunes poques també les tenia vistes en persona :).

(Aquesta piscina ja la vaig veure amb els meus ulls, i poder algun dia m'hi pugui banyar!)

(Transport públic, barat i eficient)

A l'estació va ser fàcil, comprar a les màquines és molt fàcil. I hi vaig aprofitar per menjar alguna cosa a un dels bars que hi ha fora. El menú: un pinxo de carn, una espècie de pilota de carn (això deu ser típic, per que està per tot arreu), una mica de salseta, un pastisset de pa/poma i un suc de taronja. Total... uns 4€.

(L'estació de tren)

(Típic rus, carn!!!)

I d'allà al centre de nou on havíem quedat. Feia molt bon dia, radiant!

(Preparats pel mundial 2018)

(El passeig del riu és molt agradable)

Em van portar a fer un dinar/berenar al Stolle, un lloc que els agrada bastant i on fas pastissos de tota mena: carn, peix, fruita... no estava mal, i el lloc era maco.

(Dinar com cal!)

Tornem cap a casa, seran les 21h, ple dia encara. Així que anem a visitar el "Parc Central". Un lloc curiós a Rússia, on ja n'he vist 2 o 3.

Ve a ser un parc enorme, per passejar, i on està ple de venedors de gelats i pinxos. També hi ha tot d'atraccions esparcides, algunes d'elles força espectaculars. L'entrada entre setmana és lliure, i l'atracció funciona en funció de la gent que hi hagi. Pel que em van dir en els caps de setmana allò s'omple de gom a gom amb famílies i nens. Normal.

(Port Aventura???)

Al matí següent hem quedat amb la Natalia i les seves amigues per anar a la muntanya! És un lloc on ella no ha anat, però pel que em diu resulta ser espectacular, en una zona de bosc i rius amb platgetes.

A les 9:30 ens passen a buscar la Katerina amb el seu marit, el Vitali, anem amb el seu cotxe. Hem quedat amb unes altres 3 amigues a les afores de la ciutat, a una parada de l'autopista.

Parem i.... ohhhhh sorpresa! El lloc on han quedat és al monument d'Asia-Europa, o sigui, on suposadament canvia el continent! HAvia llegit que estava a les afores de la ciutat, però no esperava veure'l. I si està a prop, a uns 20min conduint de Ekaterinburg direcció cap a Europa, o sigui, que Ekaterinburg pertany a Asia.

Com no ens fem les fotos de rigor.

(Mig peu a Russia i la resta a Ásia!)

Allà ens trobem amb les altres 3 amigues. Una era l'Anna, i les altres dues... no ho recordo (ho sento!).

Al cap d'una hora i pico ja érem al pàrquing del parc, que estava a petar. Calia pagar entrada però no m'he la van deixar pagar, així que vaig entrar de convidat.

I el lloc... doncs val molt la pena, a mi em va encantar! I l'única pega que li vaig trobar és que no em van avisar de dur el banyador, per que la capbussada en aquell riu me l'hagués pegat de molt bona gana!!!

Al parc si arriba tant en cotxe com en transport públic, però suposo que per a un no parlant de rus serà quasi impossible localitzar la parada, i el bus, que porti fins allà. Sigui com sigui, deixo la web, que també està en rus www.prirodniki.ru

Només entrar et donen un petit mapa amb explicacions, inintel·ligibles per mi, i mapa de la zona, que juntament amb els cartells que hi ha esparcits per molts encreuaments deuen fer fàcil no perdre's. Tot i això una de les noies s'ho coneixia tot molt bé ja que la seva família havia fins i tot construït un dels ponts que hi ha durant el trajecte.

El camí era una passada, i les fotos parlen soles. Com a curiositat, vam riure molt amb el tema, vam visitar una "Pixera" que traduït del rus vol dir "cova". També vam veure una estàtua d'un àngel, que resulta que té no sé quantes rèpliques idèntiques  esparcides pel món, i que deu ser prou famós, ja que tots ens hi fèiem fotos (algún dia o buscaré per internet).

(Dins de la "pixera" jejeje)

(El lloc no te desperdici!!!)

(Demanant més dessitjos)

(Maduixetes de veritat, 100x100)

Era graciós, aquí els caps de setmana a la muntanya es deuen portar molt a l'estiu ja que la gent anava a la muntanya igual que nosaltres a la ciutat: texans, sabates... però en canvi van super equipats tant pel menjar (cassoles, patates per cuinar, bols, gots de totes les mides, verdures...) i també pel dormir ja que es veien molts grupets amb les tendes i estris per fer barbacoes que es quedaven en qualsevol punt de la ruta.

(Barbacoa, s'ho saben muntar molt bé allà!)

(No hi havia alternativa)

(Dinar)

(Tots plegats, i tots contents!)

M'ho vaig passar molt bé, el lloc era una passada i ells van ser super amables i simpàtics amb mi fent-me passar un gran dia i tirant a terra tots els tòpics que tenim tots sobre el caràcter rus!

Al dia següent ja tocava marxar. Em sabia una mica de greu ja que la ciutat és d'aquelles que poder per fer turisme no té molt d'encant però per viure-hi si, ja que té bastanta vidilla al carrer, al menys durant el bon temps.

La Natalia acollia aquest cop un noi Italià, que ja portava una nit allà però que canviava de casa ja que a la que estava ara hi anaven una parella formada per una suïssa i un argentí, i per complicar-ho més amb l'italià anava un francès amb el que portava un més viatjant però que aquell dia tenia que marxar. Total... un pastel!

Però va ser divertit, allò era la Torre de Babel: una russa parlant anglès, una altra italià l'altre espanyol junt amb un argentí parlant anglès amb una suïssa i un francès parlant en italià amb un Romà.

El dia va donar per poc, entre que vam no matinar i la trobada no vam poder fer gaires coses, però ja m'estava bé.

Vam fer un petit dinar al Stole un altre cop tots plegats, vam donar una nova volta pels sights de la ciutat i finalment vam pujar a un mirador.

(El teclat QWERTY el va inventar una companyia d'Ekaterinburg, i aquí hi té el seu monument)

(Skyline)

I d'allà cap a casa de nou a buscar la motxilla gran. Em van acompanyar la Ekaterina i l'Anna, que també em van acompanyar al super per fer la compra del menjar de les següents 33h de tren que m'esperaven: noodles i puré de patates en pot, una mica d'aigua i alguna cosa per esmorzar.

L'anècdota aquí va ser que mentre donàvem voltes pel super, tot parlant amb l'Anna, una de les dones del super, al veure que parlàvem en italià se'ns va acostar i... també parlava italià! Resultava que la seva filla està estuiant a Florència i ella l'estava aprenent per anar-hi a viure (de fet el parlava molt millor que nosaltres).

I res... una dutxa ràpida i cap a l'estació!

Em va saber una mica greu marxar, mai havia fet això del CoachSurfing, i tot i que no és una cosa que faré tots els dies ni de bon tros, em sembla una idea genial que em va permetre trencar tots els estereotips d'aquest país i que farà que mai més els torni a veure amb els mateixos ulls escèptics amb el que el veia fins ara.