Viatge en el Transmongolià - Irkutsk, l'Illa d'Olkhon i la frontera Rússia-Mongòlia

Arribo a Irkutsk a primera hora, prou relaxat, ja que les darreres hores havia estat tot solet al camarot de Kupé.

(Menjar i calma!!!)

(Fent lectura)

No tenia hostal així que calia trobar-lo. A la porta de l’estació, buscant el bus, vaig conèixer una noia alemanya que també anava bastant perduda, així que el vam buscar plegats. Va costar una mica ja que a vegades en les explicacions per a trobar els llocs sobre informen massa, i al final t’acabes liant, però el vam trobar. No estava mal (Baikaler Hostel) però era caret, una mica més de 20€ en habitació de 8.

D’allà a fer un petit passeig fins al super i després ja directe a l’estació de nou per comprar el bitllet cap a la capital de Mongòlia, Ulan Bator!!!

Això si, abans havia reservat 2 nits a un Guest House a l’Illa d’Olkhon, al mig del llac Baikal.

(Serà per vies!!!)

I lo dels bitllets del tren... horrible! Va ser una nova aventura impossible...

Primer de tot vaig anar a una caixa on no hi havia cua, i després d’explicar-me amb senyes, paperets i números semblava que ja ho tenia fet: un bitllet d’Irkutsk cap a Ulan Bator per al cap de 2 dies! Fàcil.

Però no, un cop ja semblava tot ok la dona em diu que allà no es pot comprar, que cal anar a la caixa. Amb el que havia costat... però molt amablement li vaig demanar que m’imprimís el trajecte i així ho va fer. Amb el paper a la mà i tot escrit en ciríl·lic vaig pensar que la millor opció seria anar a la màquina, però tampoc, deia que el preu eren 0€ i al final sempre donava error, i com estava en rus doncs no entenia res.

Per allà la vora hi havia un grupet que semblava espanyol, així que els vaig atacar vilment. Era un grupet divertit: una noia una mica més gran que jo amb els seus pares (>70 anys) i la seva tieta. La noia, literalment, estava desesperada. Feia el Transmongolià com jo però ara estaven bloquejats ja que no trobaven cap bitllet per sortir d’Irkutsk. No enteniem res i vam tornar plegats, ara a la caixa amb persones físiques. Ella va anar primer, i després de 10 min la de la taquilla, ja desesperada per que no havia possibilitat de comunicar-se més que amb gestos, va dir-li que “niet, niet”, o sigui, “no, no”, i ala... fora de la cua. Total... sense bitllets, ni per Mongòlia, ni per la frontera ni per enlloc. Era el meu torn. Li ensenyo el paperet que m’havien donat abans i només mirar-lo em diu “niet, niet”. I jo... niet, niet??? Però joder, que ni has mirat les dates, no són les mateixes que ella!!!! Li intento transmetre els meus pensaments fent gestos amb les mans i amb la cara, però res de res, o sigui “niet, niet”!

Total... que no hi ha bitllets, ni per ara ni per mai, ni per Mongòlia ni per enlloc. Jo m’ho prenc a broma, total, no tinc pressa, però la noia pobre... amb els pares allà que no saben que fer i amb les presses per arribar a Pequín per no perdre el vol... no estava de molt bon humor.

Torno a la màquina, faig tot el procés, i torna a donar error. Me l’apunto en un paper i decideixo canviar de tàctica: cal trobar algú que em tradueixi aquelles tres lletres raríssimes. Començo a preguntar a tothom més o menys jove, la majoria em somriuen com dient “en quin idioma parles?”, uns pocs et responen amb un cara de terror/espant com si els turistes vinguéssim de la lluna (això passa sovint, i té la seva gràcia, tot i que frustra una mica, i et fa sentir una mica fora de joc), i com sempre... al final algú em pot fer la traducció. I la traducció és... “això no vol dir res”, i jo... “m’estàs dient que aquestes paraules no tenen cap sentit?” i la noia... “no, no tenen sentit”. Ja no ser que fer...

Torno a la màquina. La noia encara està allà, són una família de Xile, i ella treballa a Suïssa, tot i que ha viscut a Barcelona per 5 anys, així que per primer, i darrer cop a Rússia, puc parlar en català! Ella al final pot comprar uns bitllets per no sé quina ciutat prop de la frontera, però jo veient que porto una hora i mitja intentant-ho decideixo que demà serà un altre dia. A part... per algunes paraules que ens van dir semblava com si calgués tornar al dia següent per tenir més sort. Però jo al dia següent marxava ben aviat.

Resumint, que no tenia bitllets, però no em volia estressar. Ja hi pensaré un altre dia. Torno cap a l’alberg, amb la família xilena, ja que ells van al mateix lloc. Un cop allà seguim la xerrera i un parell de noies, mig histèriques també, ens diuen si volem anar a sopar plegats. I cap a sopar, al final a un xinès, o menjaria els meus primers momos!!!!!! Mmmmmmmmmmm

El sopar va estar distret ja que les dues noies estaven a punt de matar algú! Pobretes... feien bastanta gràcia ja que tenien els nervis que no podien més: havien intentat aconseguir els bitllets a Mongòlia, però tampoc havien tingut sort.

En fi... al dia següent, i sense bitllets òbviament, tocava anar cap a la illa d’Olkhon. Sortida a les 8:30.

(Estació d'Irkutsk)

Allà havia agafat, des de l’hostal, dues nits a una espècie de B&B. L’Illa d’Olkhon està dins del llac Baikal, el qual se suposa té el 20%-25% d’aigua dolça del món. Fa uns 600km de llarg, i uns 60 d’ample, no està mal.

El viatget cap allà ens va portar unes 7h entre el minibus i el petit pas en ferry.

(Taxi-bus cap a Olkhon)

(al ferry!)

(La meva motxilla en primer pla!)

(El capità!)

Vaig estar al poble més gran de l’illa, que està prou bé i és molt tranquil. Ideal després de tants dies de tren amunt i avall. La pena és que el lloc és una mica avorrit també, i no és el millor lloc per anar sol la veritat. Però em va anar bé.

La tarda la vaig passar dormint, passejant i rentant roba.

(A la capital)

(Així fa impressií, però muntant... més, no?)

(Nikitas Ghuest House, és com un resort)

(Mini vans Russes, poden amb tot!!!)

Pel dia següent em vaig agafar un tour de tot el dia per anar a donar una volta per l’illa i veure sobre tot els seus paisatges. Novament la boira va fer de les seves i tot i que el lloc pintava molt bé la veritat és que no el vaig trobar tant espectacular com diuen. Al menys a mi el llac Titicaca em va impressionar molt més.

A la furgoneta anàvem jo, una parella d’alemanys molt simpàtics, i altra gent, però amb ells ja no vaig parlar tant.

Una cosa que si va impressionar va ser com condueixen, i com aguanten, aquelles furgonetes russes, és una passada veure per on les posen: baixen i pugen qualsevol cosa!!!

(La nostra mini van)

(El llac Baikal al fons)

(Pedres Xamàniques)

(Fauna Baikaliana)

(Literalment un vaixell de fusta navegant per l'inmens Baikal)

(Típica carretera)

Com la rutilla durava tot el dia, de 9 a 17, vam fer parada per dinar, on el conductor ens va preparar una sopa de peix espectacular! (i això que a mi no m’agrada gaire).

(Les vistes espectaculars, llàstima de la boirina)

(Jo!!!)

(Xofer, cuiner i cuina)

(Sopeta dins del cubell)

Vam seguir fent paradetes a diferents llocs...

(Descansant a un lloc que no té preu)

(Jo un altre cop)

(Fent una mica de fotografia artística)

Arribem a les 17h, i com jo estic molt vago, em decideixo per veure una pel·lícula al portàtil. A l’hora de sopar, està inclosa la pensió completa al B&B (900 rubles, però probablement es pot pagar menys si et saltes la reserva a l’hostal). Al menjador hi ha un grupet amb la família, i em conviden a sopar a la seva taula. L’home es curiós: ell i la seva família, la dona i 3 nens d’entre 15 i 8 anys, estan fent també el Transmongolià, en tren des de suïssa, i tenen pensat tornar igualment en tren fins a casa, passant per Kazajastan i no sé quins països més em va dir. Tela

Al matí següent a les 7:30 sortia el meu mini bus cap a Irkutsk de nou. Volia agafar el primer per així tenir el màxim temps possible per aconseguir algun medi de transport fins a Ulan Bator.

Com sempre el bus va sortir a l’hora, i també com sempre el bus va estar 1h donant voltes pel poble abans no vam marxar realment.

(Ferry de tornada)

El viatge va estar entretingut: les dones del meu davant van posar una peli al seu DVD portàtil, sense auriculars, o sigui, amb els altaveus. Per compensar el noi que anava al darrera de tot va connectar el seu portàtil i va decidir que en més de posar una peli posaria música techno a tot volum. I clar, els del mig no volien ser menys, i aquests si com és normal, van decidir queixar-se (anàvem amb una furgoneta petita unes  10 persones. Total... que es va muntar una petita discussió que es va allargar quasi 1h. Em vaig posar els meus auriculars, la música a tot volum, i allà es van quedar discutint tots (sempre de bones això si).

Arribant a Irkutsk va arrencar a ploure, i fort. Les motxilles anaven al sostre, i van quedar maques maques. A l’estació de bus, un cop arribat, la feina va ser enfundar-me l’impermeable, mullar-me el menys possible, i embotir tot a la motxilla gran per tal de poder-ho tenir tot sec dins i poder caminar fins a l’estació del tren.

La meva idea era primer anar a l’hostal per deixar les coses i després anar a pels bitllets, però veient el panorama vaig decidir anar-hi directe. I va ser fàcil, als primers que vaig preguntar em van dir “bus 64” així que sense moltes més paraules vaig agafar el mini bus 64. Em va deixar a 5minuts de l’estació, trosset que vaig tenir que fer sota la pluja, i amb l’estat que estava el carrer... un dels cotxes em van enviar l’esquitxada fins a la cara. Però va tenir la seva gracia :).

A l’estació torno a la taquilla i la taquillera em diu no sé que d’anar a un altre lloc. Li demano ajuda a un noi del costat, que tot i que no parlar anglès s’ofereix a acompanyar-me fins on toca. Una petita taquilla, que estava tancada l’altre dia, i que està a uns 50 metres.

Allà hi ha una noia guiri com jo, i li pregunto que com ho porta, responent-me que fàcil, que ja té els bitllets. En el meu torn... demano si tenen bitllets per aquell dia mateix, i en menys de 2 minuts ja els tinc comprats. Al·lucino!!! L’altre dia 1h i mitja intentant-ho tot i res de res, i avui en 2 minuts tot llest, i sense cap problema.

Arribo a la conclusió que depèn tot de l’hora en la que intentis comprar els bitllets.

Xerro amb la noia una estona, que va amb un altre noi i són d’Israel. Amb ells hi ha una noia suïssa que han conegut allà mateix (és talment la Heidi, de caràcter), i tots plegats decidim anar a dinar cap al centre. Agafem el troleibús i en 5minuts ja hi som.

Dinem a un bufet on ens peguem també un bon postre, i d’allà anem a passejar per la ciutat, arribant a una zona enorme de mercadillo xinès on venen de tot i després passant per un parc. 

(De passeig)

(Mercadillo)

(Cases típiques)

(Irkustk de lluny)

Decidim tornar cap al centre i parar a un forn per fer un segon postre. Cal recuperar els quilos perduts aquestes darrers dies!

I ara si, cap a l’estació per anar per fi cap a Mongòlia!

Per primer cop es veuen turistes, fins ara era molt estrany creuar-se amb algun en una estació, però sembla que Irkutsk és un embut i tots ens acumulem al mateix lloc per agafar el mateix tren.

Allà venen també els dos alemanys de l’illa d’Olkhon, però ells només tenen bitllet fins a Ulan Ude, ja que no van trobar cap altre. La noia suïssa va cap a Vladivotok i els dos Israelians van cap a Ulan Bator, en el mateix vagó que jo.

Estem tots a l’espera del tren, i quan arriba l’hora anem cap a les vies. Tinc el vagó 8.

Passem per davant del vagó 11, el 10, el 9, el 7. I el 8?!?!?!? Ja dèiem que tot plegat era molt raret. Preguntem i ens diuen els del 7 que és el següent, però el següent és el 9. No entenem res. Tenim cara de perduts, i es veu que les responsables d’un dels vagons se n’adonen i ens comencen a cridar per a que anem cap allà. No acabem de veure clar, però ens diuen que pugem. És clarament un vagó de Mongòlia, ja que tant els colors com els “acabats” són molt diferents dels russos i elles, les controladores, també es nota que no són russes, sinó de Mongòlia. Total... cap a dins. Al meu camarot hi ha un meló, si, un meló, així que m’ajunten al camarot del costat amb els dos Israelians.

Segueix sent tot una mica raret, estem sols al vagó, i no pinta gaire que més gent pugi.

Arranquem i si, tenim TOT el vagó per nosaltres sols!!!! No ens queixarem. La noia suïssa ve a sopar amb nosaltres tot just arrenca el tren.

(El Danny, la Geraldine i la Mayan)

Pel matí a primer hora arribem a Ulan Ude, on baixem del tren per despedir-nos de la noia suïssa, tot un personatge, i fer-nos 4 fotos.

(El vagó Mongolià)

(El vagó rus, aquest era especialment maco)

(Fent km)

(Cua del tren)

Més tard també venen els alemanys, que com els hi em dit que estem més sols que la una volen intentar no tenir-se que parar a Ulan Ude i poder anar directe a Ulan Bator. Parlen una estona amb les revisores (molt simpàtiques elles, ens tracten com si fóssim els seus fills) i al final ho aconsegueixen!

(Tour 1 pel tren)

(Tour 2 pel tren)

I toca arribar a la frontera. Suposadament trigarem entre 6 i 10 hores en creuar-la entre passar els controls de Rússia i Mongòlia, i a més sense lavabo durant tot aquest temps.

I bé, tot són mites. Sí és cert que per creuar la frontera vam estar 10h, però també és cert que el temps que es triga no és aleatori, ja que en els horaris del tren diu molt clarament a quina hora s’arriba a cada frontera i a quina s’hi surt.

No va ser cert tampoc que no hi hagués lavabo. El del tren si tanca, però a l’estació, i per 9 rubles, pots anar-hi. Això si, fa horari de dia, així que si s’hi arriba amb un tren nocturn poder si és veritat que no s’hi pot anar.

Les hores allà tampoc passen tant lentes ja que tot plegat és entretingut: ara treuen un vagó, ara en treuen un altre, ara tots cap a dins, ara tots cap a fora... a més, just a tocar de l’estació hi ha un petit mercat on pots gastar els darrers rubles que et quedin.

(A la frontera Russa)

(El passadís)

(Fent temps)

(L'estació fronterera Russa)

(Canviant vagons i màquines)

Una cosa que ens va impactar bastant és que un dels vagons que duia el nostre tren era de presoners! I vam veure com alguns els baixaven a la frontera russa, i a d’altres, acompanyats de tota la família, llàgrimes incloses, hi entraven per anar cap a Mongòlia.

Tot el trajecte el vam passar menjant, de xerrera i veient alguna que altra peli al portàtil. A part de mirar també per la finestra clar.

(Tots plegats)

A la part de Mongòlia és nota bastant la diferència. Les faccions de la gent són molt diferents, aquí ara si ja tots tenen trets només asiàtics, i també cal reconèixer que ja a la primera estació és nota que Mongòlia no té la mateixa riquesa que pugui tenir Rússia.