Viatge en el Transmongolià - De Moscou a Kazan

Després de la dutxa i refer les motxilles toca anar cap a l'estació de tren per tercera i última vegada.

Tot jo estic fet pols, de cintura en avall per que caminar tot el dia m'està matant, i de cintura en amunt per que sembla que la motxilla cada dia pesi més, i això de la reflex, objectius, llibres... està molt bé dur-ho sempre a sobre però al final cansa una miqueta.

De cap cap al metro. Motxilla davant, motxilla darrera, i no fa molta calor, però els quasi 20kg de motxilles i la xafogor de Moscou es noten.

Arribo a l'estació, i tot i ser-hi per tercer cop... m'hi perdo de nou! Les estacions de metro aquí són gegants, i les que lliguen amb altres línies ja són una passada. Però bé, 10 minutets girant com una baldufa pels soterranis de Moscou i ja sóc davant del meu tren, primera sortida cap al Transsiberià!!! Sembla com estar a una pel·lícula!

(Estació de tren)

(El meu primer tren)

(Jo i el meu primer tren)

El tren està tancat, he arribat amb bastant de temps, però quan falten 20-30 minuts per arrancar obren les portes.

El revisor és mira el meu bitllet, el compara amb el meu passaport i... cap a dins!

Avui vaig en segona classe, que és la més usual pels turistes. La primera és massa, i la tercera poder un pèl incòmode. Però la diferència de preu és notable: segona classe val la meitat que primera, i tercera val la meitat que segona.

Puffff, pinta malament, molt maco no és, i net... net no ho sé, però cuidat no ho està molt, i poder es confon l'antiguitat amb la brutícia.

Fa molta calor, molta. Quina nit m'espera...

De companys de camarot (2ona classe és un camarot per a 4, on durant el dia es fa vida a la part baixa, i per la nit cadascú s'agafa la seva llitera per dormir) tinc una parella, tot i que no em va quedar molt clar si és que no es coneixien o estaven discutits, la 4arta en discòrdia és una noia. I cap parla més que rus, així que el viatget és fa bastant silenciós.

(El camarot en Kupé)

(El pasadís)

Com és tard, i ja m'havien explicat una mica, a la poca estona d'arrencar em faig el sopar: noodels liofilitzats, el menjar més típic del tren.

A tots els vagons hi ha una màquina molt professional, sense segones, que proporciona aigua bullent, així que per sopar/dinar només cal omplir el recipient amb l'aigua calenteta, tirar la salsa que porti el que hagis comprat, esperar 4-5 minuts i... sopar llest!!!

Per fer temps vaig llegint, i com aquí no es fa de nit fins les 23:30 doncs la cosa s'allarga.

Per dormir sempre es fa sobre els seients o sobre les lliteres: et donen un petit matalàs amb els seus llençols, nets i embolicats, corresponents, un coixí i la seva funda. Et fas el llit i ja ho tens tot fet per posar-te a dormir.

Vaig dormir com un tronc, i a les 2-3 hores de llevar-me ja arribàvem a Kazan, la primera parada de la ruta.

A Kazan hi arribo al matí, i hi marxo al vespre, no hi passaré cap nit, però si tinc tot el dia per explorar la ciutat.

(Estació de Kazán)

El posar els peus a la primera estació de la ruta té la seva emoció, però al sortir al carrer dóna una mica de bajón: molt maco no és.

Per colmo, per alliberar pes, he deixat la guia a la consigna de l'estació, en un edifici a part del central, junt amb la motxilla grossa, així que no porto ni mapa per situar-me, i a les ciutats russes, tot i que existeixen, costa fer-se amb un mapa de la ciutat.

Total, que com no sé cap a on tirar decideixo anar cap a l'esquerra. Veig que tot i sortir un pèl del que sembla ser el centre al fons hi ha un estadi, i té tota la pinta de ser el del Rubin Kazan. Hi arribo per mirar si hi puc entrar, però no té pinta, està en obres i allà això de les visites turístiques, tot i llocs comptats, no ho tenen molt per la mà.

Però veig que una dona es cola per una reixa, i després un parell d'homes més. A mi em fa coseta però veig que ho fan servir tant els treballadors de l'obra per a entrar a l'estadi com la gent normal per tallar camí. Així que amb cara de convençut hi vaig, i just davant meu es colen uns paletes. El més grassonet, com veu que tindrà problemes em diu que passi primer, i res... ja estic dins. Giro a la dreta, veig l'entrada principal a l'estadi i un altre cop amb cara de convençut directe cap a dins.

Estan canviant la gespa i alguns paletes estan reformant una mica la zona de les cadires i escales, que falta els fa. M'hi dono una volteta, 4 fotos i ja està fet.

(L'estadi del Rubin Kazan)

(A primera fila!)

Des de l'estadi mateix, així com des de molts punts de la ciutat, es veu sovint la mesquita de Kul Sharif, que té molt bona pinta.

(Mesquita del kul Sharif)

Ara vaig cap al centre, a veure si menjo alguna cosa. Y pufff... amb l'hora que és no hi ha quasi ningú!!! Però al menys hi ha centre, y maco! Així que suposo que a mida que avanci el dia el carrer s'anirà omplint.

(El centre desert)

(Tenen uns detalls...)

Esmorzo una miqueta en un bar/bufet. El lloc està prou bé pels que no tenim ni idea de rus. Al ser una ciutat bastant universitària, hi ha bastants bars amb bufet on veus el menjar, simple però bo. I per menys de 4€ ja tenia l’esmorzar i la beguda.

Com el carrer estava mig mort em vaig decidir anar a visitar el Kremlin. Per fora tenia bona pinta, sobre tot per la mesquita, i per dins... no decepciona.

L'entrada és gratuïta i l'únic que has de pagar és per visitar alguns mini-museus que hi ha esparcits per dins del recinte, però com no vaig molt motivat de museus em vaig decantar per visitar la mesquita i el recinte.

(Entrada al Kremlin)

Vaig estar fent fotos, passejant... i en un moment donat, just abans d'entrar, se'm va asseure una parella al costat mentre feia una petita pausa per culpa del sol.

I com sovint, eren uns personatges. Ella tindria uns 35-40 i currava a Ucraïna, d'on era, ell un retirat americà. Vam estar parlant com mitja hora, ja que ni ells ni jo trobàvem gaires turistes amb qui parlar durant la ruta, així que ens hi vam entretindre una bona estona. L'home es dedicava des de feia anys només a... viatjar!!!! Jo es que no entenc com s'ho fa la gent, però bé... sembla que si és possible.

(La mesquita de Kul Sharif, dins del Kremlin)

Total... vaig entrar dintre la mesquita. Hi havia varies bodes (ara a l'estiu Rússia és una bogeria amb les bodes, ja que només tenen, com a molt, dos mesos de bon temps). i era maco estar-hi per dins, va valdre la pena.

(Boda!)

(Maco era)

D'allà al centre, ara si, però aquest cop passejant per la part alta del centre.

(Vistes de la ciutat, donant a la part maca)

Arribats a un punt vaig passar pel que semblava una universitat. I em va sorprendre, allò semblava una desfilada de models (no igual pels nois) ja que totes les noies anaven perfectes: vestit perfecte, tacons de 15cm... era tot raro, però com aquí Rússia molta gent va així tant sols per anar al super, tampoc seria un dia tant especial suposo. Vaig concloure que aquell dia o bé donaven les notes d'accés a la universitat, ja que tothom feia una cua i en sortia amb un paper, o bé donaven les notes finals. Una o l'altre.

(Zona Universitària)

(De passeig)

D'allà un petit dinar (no arriba als 4€), en un altre bufet d'aquests i avall cap al centre centre.

(Dinar!!!)

Caminar i més caminar. Vaig fins al que sembla el final del centre, on hi ha un gran parc, també el riu on es poden llogar barquetes i alguna que altra casa antiga/tradicional/feta pols.

(Al riu)

(Cases tradicionals)

(Plaça al final del centre)

I ara cap al tren, que ja queda poc per arrencar de nou.

De camí novament passo pel carrer principal on aquest matí no hi havia ningú, i la veritat és que la cosa ha canviat bastant, per a millor.

(L'avinguda principal)

(L'avinguda principal II)

Un cop a l'estació una altra anècdota, tot i que aquesta em va fer sentir una mica malament, i també afortunat. Vaig estar preguntant als polis de l'estació una cosa, i com la comunicació verbal em resulta pràcticament impossible vam passar a les senyes i senyals. No hi va haver manera. Però al cap de 20 segons un noi una mica estrany em va venir a saludar tot content, em va donar la mà, com si fóssim amics, i no entina res. Al cap d'un instant ho vaig entendre, es pensava que jo era mut com ell! Em vaig sentir fatal al dir-li que jo si parlava, i en part em va fer reflexionar una mica de la sort que tenim molts.

(L'estació)

En fi....una petita pausa a la sala d'espera i cap a Ekaterinburg!

Kazan em va agradar, la primera imatge que reps al arrivar no és gaire bona, però després... té basntant d'encant, així que probablement hagués estat bé quedar-s'hi una nit per visitar-la del tot.