Després de la dutxa i refer les motxilles toca
anar cap a l'estació de tren per tercera i última vegada.
Tot jo estic fet pols, de cintura en avall per
que caminar tot el dia m'està matant, i de cintura en amunt per que sembla que
la motxilla cada dia pesi més, i això de la reflex, objectius, llibres... està
molt bé dur-ho sempre a sobre però al final cansa una miqueta.
De cap cap al metro. Motxilla davant, motxilla
darrera, i no fa molta calor, però els quasi 20kg de motxilles i la xafogor de Moscou
es noten.
Arribo a l'estació, i tot i ser-hi per tercer
cop... m'hi perdo de nou! Les estacions de metro aquí són gegants, i les que
lliguen amb altres línies ja són una passada. Però bé, 10 minutets girant com
una baldufa pels soterranis de Moscou i ja sóc davant del meu tren, primera
sortida cap al Transsiberià!!! Sembla com estar a una pel·lícula!
(Estació de tren)
(El meu primer tren)
(Jo i el meu primer tren)
El tren està tancat, he arribat amb bastant de
temps, però quan falten 20-30 minuts per arrancar obren les portes.
El revisor és mira el meu bitllet, el compara
amb el meu passaport i... cap a dins!
Avui vaig en segona classe, que és la més
usual pels turistes. La primera és massa, i la tercera poder un pèl incòmode.
Però la diferència de preu és notable: segona classe val la meitat que primera,
i tercera val la meitat que segona.
Puffff, pinta malament, molt maco no és, i
net... net no ho sé, però cuidat no ho està molt, i poder es confon
l'antiguitat amb la brutícia.
Fa molta calor, molta. Quina nit m'espera...
De companys de camarot (2ona classe és un
camarot per a 4, on durant el dia es fa vida a la part baixa, i per la nit
cadascú s'agafa la seva llitera per dormir) tinc una parella, tot i que no em
va quedar molt clar si és que no es coneixien o estaven discutits, la 4arta en discòrdia
és una noia. I cap parla més que rus, així que el viatget és fa bastant silenciós.
(El camarot en Kupé)
(El pasadís)
Com és tard, i ja m'havien explicat una mica,
a la poca estona d'arrencar em faig el sopar: noodels liofilitzats, el menjar
més típic del tren.
A tots els vagons hi ha una màquina molt professional,
sense segones, que proporciona aigua bullent, així que per sopar/dinar només
cal omplir el recipient amb l'aigua calenteta, tirar la salsa que porti el que
hagis comprat, esperar 4-5 minuts i... sopar llest!!!
Per fer temps vaig llegint, i com aquí no es
fa de nit fins les 23:30 doncs la cosa s'allarga.
Per dormir sempre es fa sobre els seients o
sobre les lliteres: et donen un petit matalàs amb els seus llençols, nets i
embolicats, corresponents, un coixí i la seva funda. Et fas el llit i ja ho
tens tot fet per posar-te a dormir.
Vaig dormir com un tronc, i a les 2-3 hores de
llevar-me ja arribàvem a Kazan, la primera parada de la ruta.
A Kazan hi arribo al matí, i hi marxo al
vespre, no hi passaré cap nit, però si tinc tot el dia per explorar la ciutat.
(Estació de Kazán)
El posar els peus a la primera estació de la
ruta té la seva emoció, però al sortir al carrer dóna una mica de bajón: molt
maco no és.
Per colmo, per alliberar pes, he deixat la
guia a la consigna de l'estació, en un edifici a part del central, junt amb la
motxilla grossa, així que no porto ni mapa per situar-me, i a les ciutats russes,
tot i que existeixen, costa fer-se amb un mapa de la ciutat.
Total, que com no sé cap a on tirar decideixo
anar cap a l'esquerra. Veig que tot i sortir un pèl del que sembla ser el
centre al fons hi ha un estadi, i té tota la pinta de ser el del Rubin Kazan.
Hi arribo per mirar si hi puc entrar, però no té pinta, està en obres i allà
això de les visites turístiques, tot i llocs comptats, no ho tenen molt per la
mà.
Però veig que una dona es cola per una reixa,
i després un parell d'homes més. A mi em fa coseta però veig que ho fan servir
tant els treballadors de l'obra per a entrar a l'estadi com la gent normal per
tallar camí. Així que amb cara de convençut hi vaig, i just davant meu es colen
uns paletes. El més grassonet, com veu que tindrà problemes em diu que passi
primer, i res... ja estic dins. Giro a la dreta, veig l'entrada principal a
l'estadi i un altre cop amb cara de convençut directe cap a dins.
Estan canviant la gespa i alguns paletes estan
reformant una mica la zona de les cadires i escales, que falta els fa. M'hi
dono una volteta, 4 fotos i ja està fet.
(L'estadi del Rubin Kazan)
(A primera fila!)
Des de l'estadi mateix, així com des de molts
punts de la ciutat, es veu sovint la mesquita de Kul Sharif, que té molt bona
pinta.
(Mesquita del kul Sharif)
Ara vaig cap al centre, a veure si menjo alguna
cosa. Y pufff... amb l'hora que és no hi ha quasi ningú!!! Però al menys hi ha
centre, y maco! Així que suposo que a mida que avanci el dia el carrer s'anirà
omplint.
(El centre desert)
(Tenen uns detalls...)
Esmorzo una miqueta en un bar/bufet. El lloc
està prou bé pels que no tenim ni idea de rus. Al ser una ciutat bastant universitària,
hi ha bastants bars amb bufet on veus el menjar, simple però bo. I per menys de
4€ ja tenia l’esmorzar i la beguda.
Com el carrer estava mig mort em vaig decidir
anar a visitar el Kremlin. Per fora tenia bona pinta, sobre tot per la
mesquita, i per dins... no decepciona.
L'entrada és gratuïta i l'únic que has de
pagar és per visitar alguns mini-museus que hi ha esparcits per dins del
recinte, però com no vaig molt motivat de museus em vaig decantar per visitar
la mesquita i el recinte.
(Entrada al Kremlin)
Vaig estar fent fotos, passejant... i en un
moment donat, just abans d'entrar, se'm va asseure una parella al costat mentre
feia una petita pausa per culpa del sol.
I com sovint, eren uns personatges. Ella
tindria uns 35-40 i currava a Ucraïna, d'on era, ell un retirat americà. Vam
estar parlant com mitja hora, ja que ni ells ni jo trobàvem gaires turistes amb
qui parlar durant la ruta, així que ens hi vam entretindre una bona estona.
L'home es dedicava des de feia anys només a... viatjar!!!! Jo es que no entenc
com s'ho fa la gent, però bé... sembla que si és possible.
(La mesquita de Kul Sharif, dins del Kremlin)
Total... vaig entrar dintre la mesquita. Hi
havia varies bodes (ara a l'estiu Rússia és una bogeria amb les bodes, ja que
només tenen, com a molt, dos mesos de bon temps). i era maco estar-hi per dins,
va valdre la pena.
(Boda!)
(Maco era)
D'allà al centre, ara si, però aquest cop
passejant per la part alta del centre.
(Vistes de la ciutat, donant a la part maca)
Arribats a un punt vaig passar pel que semblava
una universitat. I em va sorprendre, allò semblava una desfilada de models (no
igual pels nois) ja que totes les noies anaven perfectes: vestit perfecte,
tacons de 15cm... era tot raro, però com aquí Rússia molta gent va així tant
sols per anar al super, tampoc seria un dia tant especial suposo. Vaig
concloure que aquell dia o bé donaven les notes d'accés a la universitat, ja
que tothom feia una cua i en sortia amb un paper, o bé donaven les notes
finals. Una o l'altre.
(Zona Universitària)
(De passeig)
D'allà un petit dinar (no arriba als 4€), en
un altre bufet d'aquests i avall cap al centre centre.
(Dinar!!!)
Caminar i més caminar. Vaig fins al que sembla
el final del centre, on hi ha un gran parc, també el riu on es poden llogar
barquetes i alguna que altra casa antiga/tradicional/feta pols.
(Al riu)
(Cases tradicionals)
(Plaça al final del centre)
I ara cap al tren, que ja queda poc per
arrencar de nou.
De camí novament passo pel carrer principal on
aquest matí no hi havia ningú, i la veritat és que la cosa ha canviat bastant,
per a millor.
(L'avinguda principal)
(L'avinguda principal II)
Un cop a l'estació una altra anècdota, tot i
que aquesta em va fer sentir una mica malament, i també afortunat. Vaig estar
preguntant als polis de l'estació una cosa, i com la comunicació verbal em
resulta pràcticament impossible vam passar a les senyes i senyals. No hi va
haver manera. Però al cap de 20 segons un noi una mica estrany em va venir a
saludar tot content, em va donar la mà, com si fóssim amics, i no entina res.
Al cap d'un instant ho vaig entendre, es pensava que jo era mut com ell! Em
vaig sentir fatal al dir-li que jo si parlava, i en part em va fer reflexionar
una mica de la sort que tenim molts.
(L'estació)
En fi....una petita pausa a la sala d'espera i
cap a Ekaterinburg!
Kazan em va agradar, la primera imatge que reps al arrivar no és gaire bona, però després... té basntant d'encant, així que probablement hagués estat bé quedar-s'hi una nit per visitar-la del tot.
Doncs si que era maco si!
ResponEliminaI explica, aquesta gent que no para de viatjar per tot el món, com es financien exactament?
Voelm més capítols que et fas esperar més que les series d'exit.
Per cert, tens a la ruta el llac Baikal? Es imperdible! Si vas alla, busca uns home que et fa una cerimonia pagana.